08 Nov Sobre la justícia en l’espiritualitat

“El desconeixement d’una llei no eximeix del seu compliment” és una frase que sempre m’ha fet una certa gràcia i que crec que serveix per descriure en què consisteix la noció de justícia en l’àmbit de l’espiritualitat: Tracta exactament del contrari d’això.

Al meu entendre, una llei espiritual –si és que podem dir-ho així– ha de respondre, sí o sí, a un mandat intern. És a dir que si una persona no en sap res, d’una llei o una veritat, perquè no n’ha sentit a parlar o perquè no hi creu, no cal que la compleixi. És més, no pot complir-la, perquè no la coneix o perquè no el convenç.

La legislació espiritual, en aquest sentit, és tova, perquè no obliga a ningú a fer res que no coneix o no comparteix. I és que mentre un no sàpiga o no entengui una norma no pot estar, espiritualment parlant, obligat a cenyir-s’hi. “En la religió no hi ha espai per a la coacció“, diu l’Alcorà (2:256).

Però la legalitat espiritual no sempre ho és, de tova. També és estricta. I pot arribar a ser-ho molt, de fet. Ho és quan una persona sí que reconeix que una qüestió és imperativa: Quan està en possessió d’una certesa i assumeix que aquesta té una aplicació determinada. Aleshores vol fer-ho i sent que ha de fer-ho. Per una qüestió de justícia.

En aquest cas la persona se sentirà obligada –per si mateixa– a dur a terme aquesta acció, perquè el mandat intern és enormement fort, quan es presenta. I és que per coherència amb la seva pròpia consciència, una persona és capaç dels més grans sacrificis i de les més grans gestes.