17 Nov M’he quedat a mitges (però el tresor era al camí)

Tens la sensació de no haver acabat de donar el pas. Ho he fet, i n’estic content, però no acabo d’estar-ne del tot satisfet. És com si em faltés alguna cosa. Sovint pensem que ens hem quedat a mitges, que hauríem pogut fer més.

Però potser sí que he fet tot el possible, humanament parlant, et dius. Sí, humanament som limitats. Quan et parla aquella ment robotitzada que es creu capaç de fer coses més grans del que és possible et sents una mica decebut, però en realitat som menuts com un cargol, com una formiga, no som omnipotents, i per això cal que proclami que ho he fet. Sí! No he fet tan sols tot el possible: ho he fet possible!

Així sigui.

Fer-ho possible

El pas que has donat és rellevant. Perquè l’hauries de voler perfecte? Que potser et creus invencible? Que potser pensaves que sortiria perfecte? Cada pas es important. Cada pas és necessari: tots porten on t’han de portar, tots et fan avançar pel camí. I si t’hi fixes bé, no hi ha altra cosa que camí: el secret de l’existència és existir. El seu secret és que existeix. El secret és descobrir que qui camina és el camí, perquè el camí és allò que neix al caminar.

Per fer el possible cal fer-ho possible. Per aprendre a fer una cosa cal fer-la. Potser la saviesa que busquem no es trobi allí on l’estem buscant, potser no sigui allò que estem buscant. Pot ser que sigui el procés que realitzarem en perseguir-la.

El tresor era al camí

Amic, el tresor és descobrir que som camí, no caminants. La Vida corre a través nostre i fem possible l’existir. No som només Els Vius, amiga, ets La Vida, tu mateixa, i el secret d’aquesta vida se’ns revela quan veus que no hi ha secret. Els seus vels es desvelen quan els veus com a finestres i miralls.

Tinc la sensació que m’he quedat a mitges, però també sento que el tresor és al camí. Has fet tot el que podies, i tot i així et sents incomplet.

Aquesta és teva completesa, estimat. Ets l’incomplet. No tens altra absolutesa que la relativitat.