21 Jul Per què ens molesta més l’islam que altres conviccions?

Crec que és una qüestió de llenguatge. La manera de parlar de l’islam no és idèntica a la del catolicisme, per exemple. Cada cultura, de fet, té el seu propi llenguatge, i el llenguatge que ens proposa l’islam ens colpeix.

Cal dir que sovint l’islam ens colpeix perquè les traduccions no són afortunades, i remeten al que no és. Altres vegades, però, són les paraules pròpies de l’islam, ben traduïdes i explicades, les que ens trenquen els esquemes. És aquí on vull anar a parar.

L’islam és un din

Per entendre l’islam cal fer el mateix que per entendre una altra cultura. La paraula islam mateixa, per exemple, no és quelcom que en l’Alcorà designi una religió. L’islam és un din, ens diu la font alcorànica, i un din és més que una religió: també és una fe, un sistema o un règim.

L’islam, més enllà d’una religió, és un règim de comportament, un sistema de creences, una manera d’estar i entendre el món. Islam és, com hem descrit en altres llocs, una manera d’anomenar la subjecció d’una cosa envers els principis que la regeixen.

L’islam és una manera de cenyir-se al medi, una manera de relacionar-se amb el món. No és ben bé una religió. Això fa que quan demanem als musulmans que es comportin en relació amb la mesquita com els fidels cristians ho fan en relació amb les esglésies, estiguem escapçant l’islam. L’islam no considera que els representants religiosos siguin intermediaris entre ningú i Déu.

Una cultura, una ciència

Si l’islam és considerat una religió també ha de ser considerat una cultura. Més encara, l’islam es considera a si mateix una ciència, una ciència que es regeix per uns principis d’ordre espiritual. No cal que entrem a anomenar els principis d’aquesta ciència, que són de naturalesa espiritual i, per tant, apel·len a la perplexitat i admeten la paradoxa. N’hi ha prou que entenguem una mica com es veu l’islam a si mateix i assumim que no és de la mateixa manera com el veiem nosaltres. És aquesta distància el que genera el conflicte.

Si l’islam ens molesta més que altres conviccions religioses potser és perquè no és una convicció religiosa. Probablement, si l’islam ens molesta és perquè ens treu de la nostra zona de confort i ens porta a redefinir molts conceptes i a redefinir-nos nosaltres mateixos.

Si volem trobar de nou el confort –i no tenim la pretensió d’eliminar l’islam del nostre territori– haurem d’entrar-hi en diàleg, veure com es veu a si mateix i com ens veu a nosaltres. Només si fem aquest esforç podrem construir la pau.

La convivència no consisteix pas en el fet que uns s’emmotllin als altres. De fet, sempre que sorgeix una novetat, el tot es transforma. Quan una peça arriba de fora, el conjunt sencer canvia. L’islam, cada cop més present al nostre territori, ens proposa que canviem, com també vam canviar quan el vam expulsar de les nostres fronteres fa 500 anys.

Obrir la pròpia cosmovisió

L’islam ens convida que sortim de la cosmovisió a la qual estem habituats. Val a dir que aquesta proposta no és exclusiva de l’islam, perquè per exemple l’acupuntura, en parlar-nos del yin i el yang, també ens convida a revisar-nos, com també ho fa el ioga, que parteix de noció de prana.

A mesura que entrem en relació amb el ioga, amb l’acupuntura o amb l’islam, ens transformem. Això no hauria de ser cap sorpresa perquè, per posar-ne un altre exemple, la nostra manera de menjar també ha canviat amb l’arribada del sushi o els durum… com ja ho va fer, per exemple, quan els italians ens van ensenyar què era la pizza.

Si ens parem a pensar ens adonarem que en aquest país no hi ha gaires coses que siguin autòctones. Ni el futbol que tant ens agrada veure –a la televisió– ni la llengua que parlem s’han originat aquí. Doncs bé, aquest canvi al qual hem d’obrir-nos és posat ara mateix sobre la nostra taula per l’islam. Crec que és per aquest esforç que ens demana que ens genera un cert rebuig. No hi ha dubte que l’islam ens treu de la nostra zona de confort.

L’islam ha vingut per quedar-se

L’islam ha vingut per quedar-se, i això vol dir que ens transformarà. Per tal que un ciutadà català qualsevol pugui entendre l’islam cal que s’obri. Sense aquesta obertura no hi haurà punt de trobada. I la trobada provocarà un canvi de model, perquè no hi ha obertura sense transformació. Aprendre dels altres ens canvia.

I això vol dir que ens enriqueix. Si jo tinc una idea i tu en tens una altra i les compartim, tant tu com jo passem a tenir-ne dues. Aquesta és la jugada. L’islam no ha vingut a colonitzar res. L’islam no ens obliga a convertir-nos a cap religió. Amb l’islam hi poden conviure totes les altres maneres de relacionar-se amb el món. De fet, quan aquest país era governat per musulmans, els jueus i els cristians hi vivien sense ser perseguits.

Per la seva part, si l’islam ha vingut per quedar-se també ha de veure quina és la naturalesa actual d’aquest territori. No pot ser que els musulmans ens diguin com hem de viure. Tampoc nosaltres hem de dir-los a ells com ho han de fer. El respecte és bàsic. És per aquí que hem de començar.

Val a dir que la majoria de musulmans, avui en dia, han confós les formes amb els principis, i caldrà que siguin ells mateixos els que comencin a posar en qüestió les seves formes i descobreixin que poc tenen a veure amb els seus principis.

I és que no serà fins que uns i altres estiguin disposats a posar en qüestió la seva manera de veure les coses que hi haurà respecte… i ens enriquirem mútuament.