20 Jul Sóc musulmà, però no m’agrada l’Islam

Soc musulmà, però no m’agrada l’Islam. Ho dic clarament i sense embuts. Fixeu-vos que escric Islam en majúscules, perquè el que no m’agrada és el fet de convertir l’islam en una cosa, i encara menys en un nom propi.

L’islam s’expressa a tot arreu, i en cadascú ho fa d’una manera diferent. L’islam es mostra, a través de cada criatura, segons el seu propi tarannà. L’islam no se separa del musulmà –de fet islam i muslim comparteixen la mateixa arrel etimològica triliteral: s-l-m–, i és aquesta persona, la musulmana, la que sí que té nom propi.

L’ordre que regeix

L’islam és la manera com un es relaciona amb el món, quan ho fa ordenadament. L’islam és comportar-se segons els principis. Islam és l’expressió de les regles establertes en allò que les secunda. Islam té més de verb que no de nom.  És com una ordre, una sentència, un crit que ordena.

L’islam, per tant, pertany a l’ordre de la vida, és orgànic i canviant, i fa de vincle entre les coses i allò que les manté. L’islam és la relació d’una cosa amb els principis que la regeixen. L’islam és versàtil i s’adapta. L’islam es transforma, malgrat que remet a allò que no s’acaba, que no s’esgota, que no té inici. L’islam no es pot cosificar. És una relació, un pont entre la vida i la font que l’alimenta, entre la unitat i la multiplicitat, entre el diví i el manifestat.

A mi l’islam em parla en català, i em diu que mengi escalivada. El meu islam és privat, com el de tothom, perquè a cadascú, les regles que el conformen, l’ordenen a la seva manera.

Soc musulmà, però no m’agrada l’Islam

L’islam que no m’agrada és aquell islam que vol escriure’s en majúscula. Que confon els principis amb les formes i les agafa com a aspectes immutables. En àrab, per exemple, islam no es pot pas escriure amb majúscula, perquè en àrab les majúscules no existeixen.

Per què volem tapar els frescos bizantins de Santa Sofia? Per què volem impedir que cadascú interpreti lliurement l’Alcorà? Per què acceptem que en nom de l’islam es duguin a terme pràctiques que no hi tenen res a veure?

Per què volem fer de l’islam una cosa amb nom propi? Potser es tracta que deixi de ser el que és: una no-cosa que es revela quan la cosa se’ns presenta, un principi al qual remet cada forma d’existència, una essència que no pot mai arribar a cosificar-se…

… i que fa de l’existència un element amb vida interna, real, transcendent, absoluta, immutable… i canviant. Invariant i variant a la vegada. Amb uns principis i unes formes, i amb uns lligams que ho deixen tot ben connectat.