Sóc musulmà, però no m’agrada l’Islam - Sufi.cat
4000
post-template-default,single,single-post,postid-4000,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Sóc musulmà, però no m’agrada l’Islam. Santa Sofia

Sóc musulmà, però no m’agrada l’Islam

Sóc musulmà, però no m’agrada l’Islam. Ho dic clarament i sense embuts. Fixeu-vos que escric Islam en majúscules, perquè el que no m’agrada és el fet de convertir l’islam en una cosa, i encara menys en un nom propi.

L’islam s’expressa a tot arreu, i en cadascú ho fa d’una manera diferent. L’islam es mostra, a través de cada criatura, segons el seu propi tarannà. L’islam no se separa del musulmà –de fet islam i muslim comparteixen la mateixa arrel etimològica trilítera: s-l-m–, i és aquesta persona, la musulmana, la que sí que té nom propi.

L’ordre que regeix

L’islam és la manera com un es relaciona amb el món, quan ho fa ordenadament. L’islam és comportar-se com regeixen els principis. Islam és l’expressió de les regles establertes en allò que les secunda. Islam té més de verb que no de nom.  És com una ordre, una sentència, un crit que ordena.

L’islam, per tant, pertany a l’ordre de la vida, és orgànic i canviant, i fa de vincle entre les coses i allò que les manté. L’islam és la relació d’una cosa amb els principis que la regeixen. L’islam és versàtil i s’adapta. L’islam es transforma, malgrat remet a allò que no s’acaba, que no s’esgota, que no té inici. L’islam no es pot cosificar. Fa de pont entre la vida i la font que l’alimenta, entre la unitat i la multiplicitat, entre el diví i el manifestat.

A mi l’islam em parla en català, i em diu que mengi escalivada. El meu islam és privat, com el de tothom, perquè a cadascú, les regles que el conformen, l’ordenen a la seva manera.

Sóc musulmà, però no m’agrada l’Islam

L’islam que no m’agrada és aquell islam que vol escriure’s en majúscules. Que confon els principis amb les formes, i les agafa com a aspectes immutables. En àrab, per exemple, islam no es pot pas escriure en majúscules, perquè en àrab les majúscules no existeixen.

Perquè volem tapar els frescos bizantins de Santa Sofia? Perquè volem impedir que cadascú interpreti lliurement l’Alcorà? Perquè acceptem que en nom de l’islam es duguin a terme pràctiques que no hi tenen res a veure?

Per què en volem fer de l’islam una cosa amb nom propi? Potser es tracta que deixi de ser el que és: una no-cosa que es revela quan la cosa se’ns presenta, un principi al que remet cada forma d’existència, una essència que no pot mai arribar a cosificar-se…

…i que en fa de l’existència un element amb vida interna, real, transcendent, absoluta, immutable… i canviant. Invariant i variant a la vegada. Amb uns principis i unes formes, i uns lligams que ho deixen tot ben connectat.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies