01 Jul Cosificar a Déu, cosificar l’Islam

L’islam no és una religió, és una manera de fer. Segons el propi Alcorà, els muslims no són el que avui coneixem per musulmans. Els muslims són gent de diferents tradicions religioses, que pertanyen a pobles diferents, amb diferents cultures i llengües. Tot ells, això sí, actuen en connivència amb un mateix principi rector. És la subjecció a aquest principi el que les converteix en muslims, musulmanes.

Les persones muslims són exponents de la diversitat del món. No són idèntiques entre si, pertanyen a tots els pobles i cultures. Però saben que el què els uneix és més gran que el que les diferencia. Són muslims perquè consideren que aquesta unitat preval per sobre de les diferències.

La vida d’una criatura depèn sempre de l’energia que li arriba d’una font que, malgrat ser misteriosa, inefable i incognoscible, es fa visible en els objectes que aviva. Aquesta força vivificadora, sigui el que sigui, en l’Alcorà s’anomena Al·là, i són considerats musulmans són tots aquells que admeten explícitament que la vida de les criatures està subjecte a aquesta força transcendent que es palesa en l’immanent.

Déu com a força o font

Aquesta força vivificadora és de Déu, prové de Déu. Però Déu no és una cosa, un objecte, una idea o un nom. Encara que podem imaginar-ho com una font d’on tot brolla o com un mar on tot s’aboca, Déu no és ni una font ni un mar. Naturalment, no sabem què és Déu. Si en parlem i ho anomenem no és pas per tal de cosificar-ho i encara menys per personificar-ho. És simplement per reconèixer-ho i evocar-ho: Sabem de la força d’aquesta font perquè sabem de la força de la vida. No sabem d’on brolla la vida però tenim constància de la seva constant emergència.

L’efervescència de la font ens resulta commovedora. I tanmateix de la font no en sabem res. No podem esperar que coincideixi amb la idea que ens en fem.

La font no és font, però es fa visible arreu com a font de vida. Res existiria si no fos perquè l’energia que d’Ella brolla ho fes possible. No tenim perquè pensar en el Creador, però sabem que l’existència és existenciada. A la causa que ho fa possible l’anomenem Creadora, simplement –Existenciadora, Generadora i Sustentadora, si voleu– perquè entenem que és la raó que fa possible l’existència. Però insisteixo que de la seva raó i la seva força no en sabem pas massa res.

L’islam, una manera de fer, una manera d’entendre’s

De la mateixa manera que Al·là no és una cosa, tampoc no hem de considerar que l’Islam és un grup de gent, o una religió entre d’entre les altres. Islam és simplement el comportament d’aquella criatura que se sap subjecte a aquesta font que no és font. Quan una persona reconeix que per viure depèn d’una força que el transcendeix, i s’obre al vigor d’aquesta força, s’hi entrega de ple perquè l’esperoni cap on hagi d’avançar. En fer-ho, està abraçant l’islam. Islam no és altra cosa que l’acceptació de que la força que ens belluga ens ve donada. Islam és ser conscient que orientar-se a aquesta Font-que-dóna-vida incrementa la vitalitat d’aquesta vida pròpia, menuda.

És musulmana aquella persona que, provingui de la cultura que provingui i parli en la llengua que parli, sap que cada un dels moviments que efectua prové d’un força que és d’origen misteriós. El musulmà accepta que la seva pròpia vida, malgrat que tingui lloc en el seu propi cos no és només cosa seva, i que depèn de que quelcom li faci arribar aquesta força.

L’aliment espiritual

Obrir-se a la font d’aquesta força no serveix a la pròpia força, perquè és independent a les seves criatures. La força de la font s’autogenera i s’auto abasteix. És pel bé de la pròpia criatura que aquesta s’entrega i s’orienta a la font. Fer-ho li permet rebre la màxima energia. Dit d’una manera una mica patatera, podríem dir que la nostra vitalitat demana que se li carreguin les bateries. Ho fem menjant i bevent, i també orientant-nos a Al·là, la font creadora. L’aliment espiritual també aporta energia.

El muslim s’obre a la Vida en majúscules i cenyeix la seva vida menuda a aquesta Vida gran que s’expressa en les diferents formes de vida que prenen cos i forma. Naturalment que ho fa per reconèixer al Creador, i agrair-li que li aporta l’energia. Però també ho fa perquè s’adona que amb aquesta orientació tot el séu ésser es connecta a la font que li dóna vida. I la cara brilla més i les idees són més lúcides, i l’amor és més present i l’alegria més sincera.

Cosificar a Déu, cosificar l’Islam. Qui cosifica és l’ego

L’actitud muslim permet deixar l’ego una mica de banda. El muslim accepta que la seva vida és possible gràcies a que quelcom la fa possible, i entén que cada moviment que realitza, cada pensament que manté i sensació física que percep és possible com un do. També s’ha adonat que si orienta cada gent cap a la font que l’esperon, aquest pren més sentit i consistència, perquè s’uneix a la força que el fa possible.

Podríem dir que el muslim és algú que se sap coadjuvant. És a dir, que entén que la vida li arriba, i que s’obre a dirigir-la d’acord amb la seva pròpia inèrcia. El muslim no vol anar contra-corrent, el muslim vol fusionar-se amb allò que l’ha portat a ser qui és, perquè accepta que allò que l’ha portar a ser qui és també m’emmena a convertir-se en el que s’ha de convertir i a realitzar el que ha de realitzar.

Perquè la força que ens ha creat no hauria de ser capaç de sustentar-nos o de governar-nos? El muslim admet que aquesta font el transcendeix, i no s’entreté a especular sobre la seva naturalesa. Senzillament s’entrega a ella i li obre les portes del seu propi ser. Sap que si ell és deu ser per alguna cosa, i encara que no sàpiga quina és, s’orienta amb l’objectiu de realitzar-ho.

El servidor de Déu

El nostre paper en el món no depèn només de nosaltres, diu el muslim, que s’obre a interpretar-lo segons dicta el guió, perquè qui l’ha escrit no és pas qui actua. Els muslims s’autoproclamen servidors, i admeten que no son ells els Creadors.

Això li permet al muslim relativitzar la seva pròpia existència i obrir-la a una existència més gran, que per una banda el transcendeix però per l’altra se li ofereix i l’arrossega a un indret a on tot sol no podria anar.

Muslim és el mode de comportament que duen a terme els que saben que el propi ego no és el protagonista. Això no vol dir que el dissolgui o el superi, a l’ego, aquest no és un objectiu de l’islam. Simplement, el muslim posa el seu ego al servei d’allò que l’ocasiona i el promou, sabedor que la millor guia que pot tenir està en l’element que participa en ell però no és ell… i ni tan sols és element.