15 Set Sóc l’aire que respiro: La vida a Venus

Diu el diari d’avui que han trobat indicis de vida en l’atmosfera de Venus i penso com en som de rucs. És obvi que hi ha vida a Venus, com n’hi ha a Mart o, fins i tot, a la Terra, encara que cada cop hi ha menys espècies. No cal pas tenir-ne indicis per saber-ho: Tot el sistema solar és viu, ben viu. Tot l’univers és vida. No pot ser d’altra manera. Com podríem viure nosaltres, sinó, en un lloc sense vida?

Sóc l’aire que respiro

L’univers no és pas inert. És ben viu, i gràcies a això viuen les criatures que hi habiten, com les formes de vida que allotgem els humans a l’interior del nostre cos.

La vida no queda empresonada només en els cossos de les criatures, ni de bon tros: La vida és arreu, impregnant-ho tot, a dins i a fora de les coses, barrejant-se entre si tota l’estona, oferint milions d’aspectes a cada moment, sense permetre que poguem cosificar-la, empresonar-la, conquerir-la.

Hi ha molta vida a fora dels éssers vius, i a dins seu. De fet, l’interior de cada forma de vida hi ha moltes formes de vida. Això no s’acaba mai. No hi ha cap ésser que visqui sol en si mateix. La vida no s’atura, no s’esgota. Deixem de creure en tonteries. Jo sóc l’aire que respiro, i la vida entra i surt de mi tota l’estona.

L’aigua és font de vida

L’aigua és font de vida. És l’origen de la vida de la terra, diuen. I com podria ser-ho, si no fos que també es viva en si mateixa? És obvi que l’aigua és vida, com l’aire també ho és, perquè només la vida dona vida, i si l’aigua i l’aire ens alimenten és perquè son –ja ho comenceu a entendre– vida.

Naturalment, la seva forma de vida (la de l’aigua, la de l’aire) no és com la dels éssers, i això ens posa una mica contra les cordes: ens posa en el compromís d’haver de reconèixer que no sabem on comença i on acaba aixo de la vida, i si una cosa ens agrada a nosaltres, els humans d’avui en dia, és posar límits a les coses.

La vida és molt més que no pas el que en sabem d’ella. Que no poguem cosificar-la o quantificar-la no vol dir que no mereixi ser considerada com a tal. Doncs bé, el fet és que la vida és viva en si mateixa, i que se’ns escapa tot i que es troba entre nosaltres. No passa res, podem viure en pau, sense controlar-la, i ser feliços. De fet, el que ens fa infeliços és precisament que la volem conquerir.

La vida a Venus

A Venus hi ha vida, doncs, deia, perquè Venus és, en si mateixa, una forma de vida. No passa res si no sabem copsar de quina naturalesa és la vida que allí s’hi troba. Dubto que Venus sàpiga gaire cosa de la nostra, i ben tranquil·la deu estar.

Quan els daoistes ens parlen del qi, els hindús del prana i els musulmans del ruh, de què us penseu que ens parlen? Què són tots aquests conceptes sinó la mateixa força de la vida en la seva forma no cosificada, encara no dividida, allotjada en tots els gossos però de manera impermanent, canviant, mòbil?

“Divideix i venceràs”, deien els pares de la nostra civilització colonialista. Divideix i et perdràs, podríem dir ara que hem vist els nefastos resultats d’aquesta perspectiva colonial. Entendre el món com un objecte, inferioritzar-lo i posar-nos-hi per damunt ens ha portat a pensar que nosaltres som més vius que les altres formes d’existència… de les quals no en sabem res!

Però tanmateix ens hem creguts autoritzats a jutjar si tenen o no tenen vida. Enfi… Potser ha arribat l’hora que entenguem que efectivament a Venus hi ha vida, molta vida, i que precisament per això el millor que poder fer és deixar en pau aquest planeta, abans que destrossem la vida que hi ha allà com hem fet i fem encara amb la vida d’aquesta Terra que hem conquerit a pesar nostre.

Llarga vida a Venus. Ave.