04 Set Un nou musulmà

I així és com comença aquest blog, sufi.cat, perquè el poc que puc fer és compartir la meva experiència amb vosaltres. Sóc musulmà des de fa deu anys i no acostumo a dir-ho en públic, tot i que no me n’amago. No m’acostumo a ofendre pels comentaris que sento en contra l’islam, perquè sé que no van contra mi. Van contra els magrebins. Van contra els migrants. Van contra els africans o els asiàtics. En general, van contra els pobres. Però no van contra mi. I per això crec que és rellevant que m’expressi, perquè potser la gent no entén ben bé a qui dirigeix les crítiques i potser puc ajudar-lo a enfocar.

Quan els gestos, les paraules, les mirades, etc.
són portadores d'una bellesa excepcional,
i contenen una força que les depassa amb
escreix és que el real es manifesta.

Islam

Islam vol dir entrega, submissió. Submissió a què? A la realitat. A allò real i a res més. A res més, dic, perquè a partir del moment que un assumeix que forma part de la realitat pel fet que existeix, s’adona que no pot estar al marge de tot el que succeeix i, per tant, assumeix que és responsable de tot el què passa, o com a mínim que n’és corresponsable… és a dir, que sotmetre’s al real no té perquè voler dir sotmetre’s a tot allò que existeix o acceptar totes les coses tal com són, perquè de l’existència tothom n’és co-partícep. No sé si m’explico. L’ànima que s’entrega a Déu, al Real, no es pot entregar a res més que a Déu, al Real. De fer-ho cauria en el parany de l’idolatria.

No és pas fàcil no caure-hi, perquè hom sent admiració per això i per allò, d’aquí que sigui necessari seguir una via, que no és altra cosa que el trajecte que discorre entre una existència –entesa com a allò particular– i la realitat –entesa com l’absolut–. Seguir una via demana un esforç i jihad, significa, ni més ni menys, esforç. I aquest esforç no és altre que el de dota d’existència de sentit. Perquè el sentit de tot plegat no és altre que el de fer que el Real esdevingui existent o, si ho preferiu, fer-ne de l’existència la Realitat.

Jihad

¿Què vull dir amb això? Doncs que Realitat i existència són sinònims… però no sempre. I així és com podem viure una existència desprovista del real, més il·lusòria que altra cosa, i també vol dir que hi pot haver una realitat que no s’estigui manifestant. Quan els gestos, les paraules, les mirades, etc. són portadores d’una bellesa excepcional, i contenen una força que les depassa amb escreix és que el real s’hi manifesta a través.

No sempre les nostres activitats són autèntiques representant de l’atribut del real. Quan mig amaguem un error, quan fem quelcom a contracor o, senzillament, quan fem quelcom que no ens agrada o què no ens sembla adequat, estem actuant contra el Real, la qual cosa és de fet impossible perquè, fet i fet, el Real, simplement, És. Tanmateix, i molt a pesar d’això, la divinitat no sempre troba la manera d’expressar-se, o nosaltres no som sempre capaços de copsar-la, i és per això que l’intent és digne de ser tingut en consideració.

L’esforç d’aplegar la nostra humil existència amb l’Absolut Real –l’intent de fer dels nostres gestos una expressió sincera– és un esforç digne d’una guerra santa, jihad sol traduir-se per guerra santa: si d’una guerra convencional es tractés no seria pas santa. Si la jihad fos terrorisme no seria una guerra santa, seria com totes les guerres: miserable. I si és santa és perquè és d’abast espiritual, transcendent, i que per tant, i seguint amb la terminologia que hem adoptat, vincula l’existència amb la realitat; l’immanent amb el transcendent.

Jihad, significa, ni més ni menys, esforç. I aquest
esforç no és altre que el de dota d’existència de sentit.
Perquè el sentit de tot plegat no és altre que el
de fer que el Real esdevingui existent o,
si ho preferiu, fer-ne de l’existència la Realitat.

La tasca espiritual és bidireccional i reclama una trobada: La d’una forma amb la seva essència; la d’una existència amb llur naturalesa interna; la d’un gest amb llur sentit original. La sinceritat sorgeix quan allò que hom fa coincideix, al cent per cent, amb allò que ha de fer. Per autèntic entenc allò que actua totalment tal com és. Diguem que és real allò que s’ha trobat a si mateix.

Quan es vetlla per donar a la pròpia existència el major sentit, es procura, a la vegada, que el transcendent es manifesti. Això eixampla l’individu, perquè l’estén més enllà de si mateix, a la vegada que hom corporalitza el sagrat, aquest pot, manifestar-se. Sens dubte, aconseguir aquesta tasca no està en mans dels homes, però sí que ho està el fet d’esforçar-se en procurar-ho.

En una vida canviant cal un cert esforç per mantenir-se en equilibri. Apostar per la trobada no sempre és senzill. No és fàcil viure amb dignitat, segons el que un creu i pensa. Fer-ho demana un esforç, i aquest esforç dura una vida. Així és com la jihad no és només una lluita interna, encara que la dimensió interna del canvi és la més rellevant. És imprescindible o inevitable que es mostri externament, perquè el dins sempre es projecta en l’exterior. El fet d’escoltar-se i de mantenir uns principis coherents amb allò que hom sent obliga a creure en el que hom fa. Si hom vol actuar de cor ha de fer canvis d’alguna mena o altra. Ha de treballar del que creu que millor sabrà i ha d’aparellar-se amb algú a qui cregui que pot estimar, per posar dos exemples. Ha d’actuar, o més ben dit, ha de procurar actuar, en cada moment, de manera íntegra i honesta. No pel fet d’obrir-se al cor un renuncia al seu paper en el món. No n’hi ha prou amb canviar per dins, el canvi espiritual d’un individu es mostra a l’exterior.

Latif

De totes maneres, tot i ser una paraula tant important i que tothom coneix perquè sovint sona als telenotícies, jihad no és una de les paraules més usuals en el meu modest vocabulari àrab. N’hi ha d’altres que faig servir amb més freqüència, per exemple latif, subtil: Subtil és l’alè diví sagrat. Dèiem que la divinitat no sempre es manifestava, doncs bé, si que ho fa, el què passa és que sol fer-ho de manera subtil.

Tot és sagrat, de fet: la vida, el cos humà, la naturalesa. L’univers sencer. Ara bé, entre l’esperit i la matèria hi ha infinits graus de subtilitat, i sovint les coses més importants són les que passen fàcilment desapercebudes. Si bé hem dit que no està a les nostres mans fer que el Real es manifesti, sí que podem ser-ne més o menys conscients. Podem prestar atenció al que succeeix i mirar-nos el món sense intencions pre-establertes. Crec que quan ho fem, comencem a intuïr les facetes més subtils del món, i poc a poc, a mesura que descobrim aspectes subtils de l’existència, aprenem a obrir-nos al què esdevé rere els fenòmens. Si hi estem oberts, entendrem què podem fer i com podem comportar-nos, més enllà dels nostres desitjos. Les situacions que se’ns presenten ens proposen un capteniment, i si acceptem la invitació podrem jugar a un joc molt subtil que tanmateix omple molt: el de dotar l’existència de realitat. O de sentit: i el sentit dels nostres actes no és tant el sentit que li volem donar, com el rumb que prenen, per això és tant important escoltar i mirar amb una atenció oberta.

No pel fet d’obrir-se al cor un renuncia al seu paper
en el món. No n'hi ha prou amb canviar per dins,
el canvi espiritual d'un individu es mostra a l'exterior.

salam

Salam

Això de sentir obertament em porta a una de les altres paraules clau: Salam, una de les paraules que més m’agrada. Significa pau, però a la vegada és la salutació més habitual en tot el món àrab. Per mi, és l’estat en el que es pot captar el món tal com és. Si el què es pretén quan es recorre una via espiritual és palesar la manifestació del Real, quan això esdevé es troba la pau.

Islam i salam comparteixen l’arrel etimològica, de manera que, al meu parer, sembla indubtable que l’islam tingui un estret vincle amb la pau, amb una pau que prové del transcendent. L’islam que jo he conegut és pau, i l’amor és el vehicle pel que aquest amor es transmet.

Poc a poc us aniré parlant de l’islam i de l’islam sufí, l’islam que m’ha sigut ofert. N’hi diuen tassawuf, sufisme, i a mi m’ha arribat ben a dins del cor. Des que l’he conegut que no paro de sorprendre’m i de meravellar-me del regal que és la vida. Ens seguim trobant!