Del confinament a l’obertura: La interioritat es manifesta - Sufi.cat
3500
post-template-default,single,single-post,postid-3500,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,no_animation_on_touch,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
confinament obertura interioritat manifesta. El secret de la vida

Del confinament a l’obertura: La interioritat es manifesta

S’han tancat moltes portes, darrerament. Al mateix temps, se n’ha obert una, i la porta que s’ha obert és més gran que qualsevol de les portes que mai podria tancar-se.

La naturalesa d’aquest món és tal que entre el què es tanca i el què s’obre, sempre venç l’obert. El món és, les coses són, i per molt que s’esfumin o es colguin, res podrà negar que hi hagin sigut.

No queda altra, la vida ha de ser apreciada en positiu. Admetre-ho no vol dir ser optimista. Senzillament és reconèixer la realitat de l’existència.

La porta oberta

La porta que ens obre pas a la nostra interioritat és immensa. Tot hi cap, a través seu. La nostra interioritat no rebutja res. Tot el què hem fet i après, tot el què hem conegut a fora, al món extern, té cabuda en la nostra interioritat, que ho abraça i ho acull. Si és cert que hem sortit a fora, també ho és que en cap moment hem deixat d’estar a dins. Mai hem de deixat de ser qui som. Nosaltres també hi hem sigut, quan ens entregàvem a altres coses.

Penetrar la porta interna és endinsar-se en un espai que podem anomenar cor. La seva naturalesa és feta d’aparents paradoxes. El seu estat connatural és la perplexitat: la seva naturalesa, malgrat romandre en l’interior, engloba; la seva força, malgrat ser subtil i sovint imperceptible, empeny tota els moviments. No hi ha res, que pugui trobar-se a for a, que no sigui apreciat des de la interioritat. Tenim constància del món extern perquè disposem d’una realitat interna. No podríem sortir a fora si no fóssim, també a dins. No podria existir res, en el pla de la manifestació, si una font no brollés la vida que s’hi aprecia.

El cor sembla dins, i en canvi tot és dins seu

Ni el cel ni la terra no poden contenir-me, però sí que pot fer-ho un cor obert. Aquesta dita hadith expressa la naturalesa immensurable del cor: el cor sembla dins, i en canvi tot és dins seu.

Aquesta afirmació pot semblar contradictòria. Aparentment, és ridícul que se’ns digui que allò que es troba dins és més gran que el què hi ha a fora. Ara bé, el llenguatge espiritual té aquestes coses, i cal entendre bé què significa aquesta afirmació. No hi ha realitat externa si no hi ha, també, una realitat interna –que la precedeix ontològicament parlant–.

L’interior permet l’exterior. Aquesta és la regla.

Els cossos, receptacles de vida

Una copa de vi no té cap altra funció que la de contenir el líquid que s’hi aboca. Igualment, el món no té cap altra funció que la d’allotjar a les criatures que hi habiten. Vist així, podem començar a apreciar que el valor de les coses resideix en la seva interioritat. I podem començar a entendre que el món manifestat –l’univers dels cossos– és un receptacle de vides.

La vida resideix a l’interior dels cossos. I des de fora, se la pot veure. Vet aquí la funció del món extern: donar visibilitat al món intern. De ser purament interna, la vida seria un secret. Per tal que aquest secret resulti aprehensible i pugui ser conegut, sorgeix l’exterioritat.

El secret de la vida, interioritat que es manifesta

El secret de la vida resideix en la seva interioritat. L’exterioritat, per la seva part, mostra aquesta interioritat, la revela, i així la converteix en cognoscible. Així és com el secret surt a la llum.

El sentit del món manifestat no és altre que el de presentar-nos allò que, sense aquest món extern, romandria ocult. És per això que sorgeix l’existència, que ens serveix per que poguem adonar-nos del valor de la interioritat.

Pot no ser fàcil apreciar-ho, però tot ve de dins.

Del confinament a l’obertura

Ara que per raons de força major s’han tancat moltes de les portes que donen a fora, no poques persones s’han adonat que el que hi ha a dins és més gran del que es pensaven. Per què no aprofitar-ho? Perquè no en fem, del confinament, un espai de meditació, i de l’obertura, una oportunitat per a l’autoconeixement?

Quan ens obrim, mostrarem qui som nosaltres. Quan sortim de les cases i tornem als carrers aportarem al món el que siguem capaços de donar-li. El nostre comportament no tindrà tant a veure amb el què ell espera de nosaltres com amb el que nosaltres ens haurem preparat per entregar… perquè l’obertura no és altra cosa que la manifestació progressiva de la interioritat, i el món extern la seva plena manifestació.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies