05 Set La llibertat de consciència, un dret irrevocable

El dret al criteri propi no és un dret de segona categoria. No em sembla pas menys important que tenir un plat a taula o un llit on dormir. De fet, potser fins i tot, el dret a la llibertat de consciència em sembla més important que qualsevol altre, de naturalesa material, perquè la dignitat de la persona no passa només per la seva integritat física, sinó sobretot moral.

En el tema de la llibertat de consciència, estem davant d’un dret intrínsec, inherent a cadascú, que només pot ser trepitjat si és un mateix qui es deixa que li trepitgin. Hom pot quedar-se sense casa o sense feina si les circumstàncies ho provoquen. No obstant, això no té perquè fer que una persona deixi de tenir criteri propi. Ni la salut ni la malaltia, ni la sort o la desgràcia tenen la capacitat d’entremetre’s en aquest espai tan personal.

La perspectiva personal, íntima i pròpia de cadascú, només es perd si s’hi renuncia. L’alienació només té lloc quan algú accepta entregar les seves idees a algú altre, fins a punt de cedir-les en la seva totalitat. No hi ha invasió que, per si sola, assoleixi penetrar aquest grau de profunditat. Si hi arriba és que la persona ha obert de tot les seves portes i acceptat aquest grau de violació. Per molt que ens violin físicament, no tenim perquè permetre que ho facin moralment. Els nostres criteris ètics són absolutament infranquejables. El dret a la llibertat de consciència és un dret irrevocable.

L’últim dret

És per això que em sembla el dret més fonamental. Ho penso perquè avui en dia la injustícia s’ha fet lloc a tot arreu, i em sembla que ha arribat l’hora de reivindicar la força d’aquest dret per sobre de tots els altres. Encara que ens ho trepitgin tot, seguirem tenint aquesta força. La conquesta mai pot ser total. Si resistim, vencem, perquè com a mínim hi ha una cosa que no ens poden prendre. No ens ho podran pas prendre tot.

Tot i això, manllevar aquest dret i posseir-lo és un objecte de desig, i la força de suggestió és evident. Hi ha qui intenta escapçar aquest dret. D’aquí que la força de voluntat sigui imprescindible per mantenir la integritat. Alterar la voluntat de les altres persones, colonitzar la seva fe i arribar a dominar la seva consciència, és el desig de que pot semblar que atorga molt poder, perquè penetra a un espai que només és penetrable si hi ha una cessió per part de la persona colonitzada.

La unicitat de cadascú

Obrir-se o aferrar-se massa als altres no és desitjable. Escoltar-los i tenir-los en compte és clau, sens dubte, però cedir-los l’autoritat és contraproduent. En última instància, cadascú és testimoni de la vida des del seu propi punt de vista: tots habitem el mateix món, tots compartim una vivència, la de l’univers en moviment, de la qual formem part en la mateixa mesura, però tots ho fem d’una manera diferent. Tots som iguals, en efecte, perquè tots participem de l’existència amb la mateixa dignitat, tots som igual de dignes d’estar vius. Però tots som diferents, tanmateix, i les nostres particularitats son ineluctables.

Tots tots vivim experiències diferents, i això ens obliga a participar en el món de diferents maneres. Ningú té dret sobre ningú. Ningú no li pot prendre el punt de vista a ningú altre. Ni tan sols quan ens prenen qualsevol dels altres drets, ens poden arribar a robar el dret a opinar el que ens sembli, a veure les coses a la nostra manera, a tenir criteri propi.

La llibertat de consciència no se li pot arrabassar a qui no se la deixa prendre. Ens ho han demostrat gent com en Gandhi o en Nelson Mandela, per exemple, a qui han privat de la majoria dels seus drets, i tot i això han mantingut fermes les seves posicions. I no els les han pres. Res li pot prendre la fe a ningú, si la flama segueix viva. Hi ha un espai el qual no es pot violar… si mantenim la dignitat.

La consciència resideix en la interioritat de cadascú

Hi ha un espai en cadascú que no pot trepitjar-se. La unicitat de cadascú està sempre viva. És inherent a l’existència. No hi ha ningú que neixi com un clon de ningú altre.

Reconèixer aquest espai particular és imprescindible, perquè permet percebre la pròpia integritat. La dignitat d’una persona pasa per aquí. No té gaire a veure amb el què li hagin fet, a ella. Té més a veure amb el que ella fa. La dignitat i la consciència sempre estan a les mans d’un mateix.

Mentre no ens trepitgem la nostra creença/consciència serem lliures. Mentre nosaltres ens respectem a nosaltres mateixos, el món ens ho respectarà. Els altres no poden pas arribar a tot.

El cor, la llibertat

A dins del cor de cadascú hi ha un espai que no es presta a la conquesta. La llibertat última només se la pot prendre un a si mateix. Ningú ens la pot arrabassar. El problema és que tothom pot alienar-se a si mateix si es deixa convèncer i renuncia al seu propi punt de vista. Hom pot entregar-se a l’altre i renunciar a la pròpia unicitat. Està ple de voltors que volen fer-nos creure que no tenim aquest dret, i fan els possibles per prendre’ns-el.

Sovint, quan ens han pres alguns dels altres drets, ens hem acostumat a que ens ho facin, i aleshores és probable que haguem caigut en l’error de creure que tenen la possibilitat d’entrar-nos fins al fons. I no: el fons és nostre. El fons és massa profund –és interioritat pura– i des de fora no s’hi pot accedir. Les portes del propi cor només s’obren des de dintre.

Avui en dia, dissortadament, el reconeixement de la nostra unicitat no està gaire de moda. En general, no la valorem gaire. La venem a un preu mòdic, o la regalem directament, i si això ens passa és perquè no la reconeixem. La confonem amb una falsa autonomia. Ens pensem qiue la nostra llibertat consisteix en escollir entre determinades opcions, que venen donades.

Però la llibertat és més gran que tot això. L’impuls de la llibertat brota de dins cap enfora. Se cenyeix a les circumstàncies externes per realitzar-se, no dic que no, però sempre brota des de dins. No emergeix de fora. No depèn del que se’ns ofereixi. És un do. Prové del fons. És del tot íntim i privat.

Esperança

Aprendre a reconèixer la unicitat de cadascú és imperatiu avui en dia. Aquest em sembla el pitjor dels drets que poden treptijar-se, perquè només arriba a trepitjar-se quan s’obté el consentiment de la persona trepitjada, i això vol dir que aquesta ha perdut el nord.

La única esperança resideix en recordar-ho, en redescobrir la unicitat en la diversitat: No hi ha dues criatures iguals, no hi ha dos punts de vista idèntics. Tots som únics. En cada moment, en cada situació, hem d’aprendre a discernir si el què està tenint lloc s’avé amb el nostre punt de vista… i si discrepem ens ho hem de reconèixer, i acceptar que ens toca fer l’esforç de canviar-ho, o com a mínim podem marxar corrents.

Ningú ens obliga a compartir allò de què no volem formar part. Com a mínim internament. Ningú ens pot dir què és el que hem de creure. Fins aquí hem arribat. No podem cedir aquest dret. Hem de custodiar aquest dret i no renunciar-hi, perquè la colonització de la consciència és avui en dia més vigent que mai, i tot i que només depèn de nosaltres el no caure-hi, són molts els que ja han cedit.

A veure si desperten i s’adonen de que no tot està perdut. Hi ha una victòria que només depèn de cadascú, i per guanyar-la cal obrir-se al propi cor.