Tancament i obertura, les dues propensions naturals - Sufi.cat
3204
post-template-default,single,single-post,postid-3204,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Yin yang, Tancament i obertura, les dues propensions naturals

Tancament i obertura, les dues propensions naturals

El procés de desenvolupament de la vida dibuixa dues propensions naturals. Una de les forces de l’existència tendeix a la concreció mentre que l’altra tendeix a l’obert, una conforma i l’altra dissipa. Tancament i obertura, les dues propensions naturals, son les dues etapes que sintetitzen el procés de l’existència:

Una etapa ens individualitza i ens particularitza com a criatures. Aquest procés és el que ens converteix en individus concret. Gràcies a ella esdevenim únics, adquirim trets que ens fan diferents als altres, i passem a ser distingibles de totes les altres formes de vida.

L’altra propensió, que remet a una etapa ulterior, és de tendència universalitzadora: Porta de nou a l’obert, alhora font i mar, origen i destí, de tota concreció. L’obert era el punt de partida des del qual la concreció va ser possible, de manera que podríem dir que aquesta etapa porta, ni més ni menys, a l’indret d’on l’altra provenia.

 

Tancar i obrir: yin i yang

A les dues propensions les podem veure com a forces complementàries. Segons la lúcida idea d’inspiració xinesa anomenada yinyang, un procés tanca i concreta, determina i limita, particularitza i distingeix. L’altre procés és d’obertura, ens porta de nou a la perplexitat original, a la font original on tot és i res hi és, on tot és en potència i res és en acte.

Les dues etapes son bones i dolentes, o no son cap de les dues coses: la primera pot fer-nos por perquè ens aïlla. La segona pot fer-nos-en perquè ens porta en terreny on l’ambigüitat sembla la norma. L’obertura ens obliga a perdre el control que havíem adquirit, precisament, en l’etapa anterior, quan havíem après a acceptar-nos d’una manera concreta.

 

Una etapa ens individualitza i ens concreta en criatures.
L’altra ens allibera i ens porta de nou a l’obert,
alhora origen i destí de tota concreció.

 

La unicitat micro i la unicitat macro

La propensió que ens divideix i ens reclou en la en la nostra individualitat particular ens permet reconèixer la unicitat en una forma microcòsmica. Ens mostra queè és la unicitat, la qualitat d’allò únic, i ens l’ensenya com un tret pròpia de cadascú. En aquest sentit, ser únic vol dir ser diferent als altres, exclusiu, peculiar.

L’altra propensió ens permet entendre que la unicitat ja no és només una qualitat dels éssers que han pres vida i han sorgit a l’escenari de l’existència. Aquesta fase hi és perquè reconeguem la unicitat com un macrocosmos al qual tot hi té lloc. El macrocosmos és la realitat única de la qual tots formem part.

En aquest sentit, per tant, també parlem d’unicitat, és a dir, de la qualitat d’allò únic, però jo no estem fent al·lusió a les particularitats que fan única a cada criatura, sinó a la unicitat de la qual aquestes no poden quedar al marge: la unicitat –tawhid– de l’existència, del real. Tot pertany a una única realitat.

 

La unicitat una

Si fem el gran esforç –jihad– de sortir la perspectiva que ens porta a veure les dues fases com a complementaries i oposades, podem apreciar que les dues propensions coexisteixen, que no son sinó perspectives, maneres de veure les coses o la vida.

És cert que si mirem les coses no podem aprehendre el macrocosmos que les abraça. Per contra, si posem la nostra consciència a percebre la gran unicitat una, aleshores les criatures ens sobren, ja no son criatures reals, perquè no tenen existència pròpia ni límits que les converteixen en entitats concretes. El cas, però, és que no podem apreciar les com a simultànies, perquè una deconstrueix el què l’altra articula.

Aquest límit el posa la nostra ment, que no vol acceptar que siguem una cosa diferent als altres i que, alhora conformem amb ells una mateixa cosa. La nostra ment racional vol que siguem d’una o altra manera manera. Admet que siguem un amb els altres, si voleu, o que siguem uns ens peculiar, però comprendre lògicament que som totes dues coses a la vegada, això ja li és més difícil d’entendre. Això ja li sembla una paradoxa, un truc, un parany, i per molt que sigui cert, la nostra facultat de raonar no s’ho explica. només la intuïció pot albirar-ho, i l’experiència descobrir-ho.

Fer-ho és experimentar la perplexitat, la fusió mística que admetre que hom pugui situar-se en dues dimensions diferents i que pot acceptar més d’una perspectiva a la vegada.

 

Quan parlem d’unicitat ens adonem que
aquesta se’ns presenta amb dues cares:
la de la unitat i la de la multiplicitat

 

La perplexitat

La perplexitat és l’estat de consciència d’aquell que esdevé testimoni de que les dues condicions son simultànies, malgrat que només n’abasta una. El perplex se sap obert… i tancat a la vegada. El perplex es veu tancat però se sap obert. Se sent tancat en una presó, però lliure d’ella.

El perplex aprecia que és únic en un món plural ple de coses que no son ell, i admet que això no és per sempre: albira que pot entregar-se a un món singular que no deixa res a fora. El perplex s’adona que la seva extinció és inevitable si vol reunir-se de nou en l’obert… i es queda perplex de veure que això no li fa cap por. És conscient que quan ell desaparegui no desapareixerà res. Com quan una gota d’aigua cau al mar, que desapareix com a gota, però el seu contingut no es perd pas.

El perplex es queda perplex quan s’adona de la mort en vida: S’adona que el seu jo s’extingirà, que deixarà de ser una cosa, i que tanmateix quan això passi no desapareixerà res… perquè ell no és res. El perplex s’adona que de les dues unicitats, només una és certa i definitiva. Però no renega pas de la segona, la falsa, la contingent, ans al contrari, la valora i l’estima, perquè li ha permès apreciar la certa, la gran, la única.

 

El sentit de la progressió en el camí espiritual

Acceptar la perplexitat sense caure boig no és fàcil, per això sovint hom prefereix oblidar-se de les seves experiències de perplexitat. Les persones obliden… i per això la pràctica espiritual per excel·lència del sufisme és el record, el dhikr, la repetició d’unes afirmacions que contenen veritats molt profundes, que ens permeten recordar el què inconscientment volem oblidar, perquè ens treu de la posició de confort on les coses son com semblen ser.

No, les coses no son com sembla que son. La multiplicitat existeix, les coses hi son. Però només hi son en un pla de realitat que pot esfumar-se. D’aquí la naturalesa progressiva del camí espiritual. El camí espiritual porta a la perplexitat, però ho fa d’una manera progressiva. Ens aporta tastets d’una i altra manera d’estar, i poc a poc ens va ensenyant que és possible combinar-les. Així aprenem a estar bojos (en el bon sentit de la paraula) sense que això vagi en detriment de l’ús de la raó. L’espiritualitat ensenya a estar i no estar en aquest món. L’espiritualitat ens ensenya les veritats que aquest món ens tapa, i ens les ensenya mostrant-nos, precisament, aquestes coses que ens les tapes, perquè en tapar-les, de fet, les revelen.

 

Un i múltiple a la vegada

Posaré un exemple per il·lustrar que tot, en la naturalesa, manté aquesta lògica microcosmos-macrocosmos. res que tingui una naturalesa orgànica no pertany també a un ordre espiritual: el cos i l’esperit conviuen, la manifestació de les coses conviu amb la seva extinció com a objectes… sense que res en ella desaparegui.

Vegem l’exemple: el dit polze d’un cos humà, per exemple, no és més que una part del cos. En efecte, però també és cos. On sinó es troba el cos? Quina part és més cos que ell? El cor? El cervell? No, de cap manera. Totes les parts del cos son cos en la mateixa mesura, totes les parts del cos son cos. Ho son de ple dret. Però no son cos, de fet: Cap part del cos podria apropiar-se d’aquesta idea, cap d’elles és el cos. I tanmateix totes son cos.

Si observem les parts del cos com a parts li restem valor a la noció de cos, perquè encara que aquest cos no desaparegui, no l’estem observant com a tal: el volem per peces. Vull dir que no té cap sentit que diguem que tenim un cos i un braç, per exemple. Naturalment, tenim les dues coses, però no son dues, en son una sola. Veieu per on vaig?

 

El perplex s'adona que la seva extinció és inevitable
si vol reunir-se de nou en l'obert...
i es queda perplex de veure
que quan ell desaparegui no desapareixerà res

El perspectivisme

Tot, en la naturalesa, pertany a aquest ordre de les coses: tot pertany a múltiples dimensions a la vegada. En funció de com abordem un objecte, el veurem com a part d’un tot més gran, o com un tot format de parts més petites. Aquesta és la lògica de la unicitat: tot és sempre una sola cosa –la realitat és una–, però cada cosa la reflexa en major o menor grau, un funció de la seva escala microcòsmica.

Degustar la perplexitat ens porta a adquirir el perspectivisme, que és el fet d’acceptar que més d’una perspectiva és mantinguda a la vegada, encara que calgui deixar-ne una de banda per tal de poder apreciar l’altra.

De fet, sovint fem afirmacions perspectivistes sense ni adonar-nos-en. Ho fem quan parlem de la cara i el nas. Ho fem quan parlem del futbol i els esports. Quan parlem de l’acupuntura i la medicina xinesa. De les ciències socials i les ciències naturals. En tots aquests casos estem parlant d’una cosa que té lloc dins de l’altra… i tot i això les posem una al costat de l’altra. Pertanyen a dues dimensions diferents. Això és ben bé els què els passa a les dues unicitats. En son una de sola, però vista des del món dels existents en semblen dues. La idea de l’espiritualitat és ensenyar-nos que una unicitat està al servei de l’altra.

 

L’espiritualitat i l’obert

La tendència a l’obert és la tendència espiritual per excel·lència, ja que és anti ego: L’objectiu de l’espiritualitat és el mostrar-li a l’individu que ell mateix és més que ell mateix. L’espiritualitat li mostra a l’individu que ell, tot i ser-hi certament, no és només una entitat separada, única. En ell hi ha quelcom que no pot quedar reduït en ell. tot i que ell és tancat i concret, és alhora obert i, en ser obert, s’extingeix com a ésser tancat.

No sé si m’explico: som dues coses a la vegada, i una de les coses exclou a l’altra.

L’espiritualitat, a través de l’experiència de la perplexitat li diu a l’individu que existeix, que la seva forma física és real, que el seu punt de vista existeix, i que tot en ell existeix: les seves idees polítiques, el seu criteri, els seus gustos… La unicitat de la seva perspectiva és real… però s’extingirà quan descobreixi l’altra unicitat.

Crec que això és força difícil d’entendre. Estic explicant una cosa que dita és contradictòria, i tanmateix és real: quan ens extingim no desapareixem. Desapareixem com a gota, dèiem, però res en nosaltres desapareix.

 

El procés d’obertura ens porta de nou a la perplexitat original,
a la font original on tot és i res hi és,
on tot és en potència i res és en acte

 

L’espiritualitat i l’individu

La propensió a la individualització és tan natural i desitjable com l’altra. Les dues son sagrades, si voleu dir-ho així, volgudes per la realitat. Paradoxalment, les dues propensions tendeixen al mateix, a l’u, a la unicitat, i això és així perquè tot és sempre u. La unicitat micro té la seva raó de ser. No és un sense sentit. No és una qüestió d’una rellevància menor.

Entenc que l’espiritualitat ben estesa és aquella que ens obre a l’obert i que, alhora, ens respecta tal com som, amb les nostres particularitats. Perquè? doncs perquè és precisament en elles, en les particularitats que fan de nosaltres un individu concret, on trobarem les eines per descobrir que, de fet, no som un individu concret, sinó un reflex concret d’una entitat superior, única. els nostres límits no seran, per tant, allò que ens fa ser qui som, sinó allò que farà brillar la realitat una d’una manera particular.

Sorprenentment l’u pren forma gràcies al dos. I així és que quan parlem d’unicitat ens adonem que aquesta se’ns presenta amb dues cares, la de l’u i el múltiple, la de la unitat i la de la multiplicitat. La del món com un conjunt de coses i la de l’univers com un tot. Això és, ni més ni menys, la perplexitat: l’esforç –la jihad– que fa l’u per demostrar-se el porta a demostrar-se de dues maneres.

 

La unitat bipolar

L’absolut també fa la seva jihad, també realitza el seu esforç. També és creient, Ell. Però ell creu en l’existència i nosaltres creiem en ell. Aquest és probablement l’esforç que realitza: se’ns mostra de dues maneres diferents per tal que poguem deduir la seva naturalesa no dual. Com la lluna, que té dues cares però en mostra una, o com les estacions de l’any, que ens presenten aspectes contraris i ho fan simultàniament: Només cal que agafem un avió i anem a l’hemisferi sud per comprovar que allí, paradoxalment, estan a la tardor. Però a Ell no podem anar-hi, perquè amb Ell no hi ha res més. Només Ell, l’obert. No el podem conèixer tal com és, per tant, perquè nosaltres hi som, existim.

Això és el què el Yijing, El llibre dels canvis, el clàssic xinès, sintetitza amb la següent sentència: Un yin i un yang son el dao. Així, el yin i el yang no ens parlen de la dualitat, sinó que remeten a una unitat bipolar. Diguem que quan la unitat absoluta pren existència, per demostrar que hi és, passa a convertir-se en un macrocosmos.

Naturalment, Déu no té cap necessitat de generar cap univers, però ho fa perquè vol fer-ho. En fer-ho, ni desapareix del tot ni es mostra del tot. Pren una naturalesa ambivalent. En haver creat la pluralitat, la seva unicitat pren una naturalesa yinyang i es mostra com dues coses.

 

Les dues propensions en son una de sola:
quan es desplega en l’existència es tanca en els existents;
i quan des d’ells sobre de nou, es replega en l’origen

 

La perplexitat dels contraris simultanis

Amb tot, tancament i obertura, desplegament i replegament, son les dues propensions de l’u, de l’únic. Semblen dues coses diferents, però en son una de sola: quan es desplega en l’existència es tanca en els existents. Quan des d’ells sobre de nou, es replega en l’origen. Tancar-se en els objectes és desplegar-se com a origen. Obrir-se com a criatura és replegar-se de nou en una interioritat sense forma, en un dins sense fora. Tancar és obrir i obrir és tancar, només que semblen dues coses. Així tenim el joc que és l’existència, un joc que no és en va, sinó que serveix per reconèixer-lo, a Ell, com a únic testimoni de tot el què genera.

Només semblen dues coses quan de les mira des de la concreció. Això és el què fem quan ens situem en el pol extrem oposat al de l’obertura total. Des d’allí, probablement, ja no deu semblar que hi hagi coses: Allí l’origen hi està tot sol, obert, etern i absolut, sense que hi hagi res al seu costat.

La meravella es que tot sigui. Com s’ho fa per crear tot això?

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies