14 Jul Entre la potencia i l’acte: la intenció i nosaltres

El valor de les accions depèn de les intencions.
(Hadit)

Sembla ser que el nostre espai està entre la potència i l’acte: la potencia és de Déu; l’acte, també. I entre una cosa i l’altra, nosaltres, els éssers, individus a qui no pertanyen ni les accions ni la força amb què les realitzen… però que sens dubte es troben al bell mig de tot això.

Sembla que Déu ens ha volgut atorgar una posició privilegiada. Des de l’indret que ocupem en la seva Creació, assistim a una demostració de la seva grandesa. Gaudim del món que engendra, assaborim els sabors de l’existència i, en fer-ho, esdevenim testimonis de la força que ho fa possible.

El nostre lloc en el món no rau en l’acció, que és tota seva, ni en la potència, que també li pertany. Però no som pas mers espectadors, sinó que el nostre rol en l’existència és ben central: tenim un paper actiu en un procés meravellós que va de la potència a l’existència.

Entre la potència i l’acte: la intenció i nosaltres

Nosaltres som al reialme de la intenció, niyya, un espai intern on les coses es preparen per ser creades, on el desig les invoca i la manifestació les vesteix de mil maneres.

Les intencions neixen al nostre cor i, en fer-ho, floreixen en el món exterior i esdevenen visibles. Les accions són intencions manifestades: allò que té lloc en el si de l’existència és allò que Déu ha desitjat, i ho ha fet possible fent-ho passar pel cor dels individus.

Les criatures vehiculen la intenció del Creador. És a través dels cors dels éssers que es genera cada canvi que s’observa en l’existència. Són les accions dels individus el que permet que el món canviï constantment. Cada moviment que s’efectua ha estat dictat per una intenció que molt sovint passa desapercebuda.

El cor, escenari de la realització

Déu utilitza els cors per palesar la Seva omnisciència. Si Déu sap tot allò que passarà és perquè aporta la llavor que fa que succeeixi. Déu insufla la intenció als cors, i aquests vehiculen la manifestació d’aquest desig diví, convertint-lo en existència manifestada.

Els cors són l’escenari que fa possible el pas de la potència a l’acte. Els cors dels éssers tenen la virtut de ser capaços de convertir la transcendència en immanència.

La creació, una constant

El món es regenera constantment. La creació universal és absoluta, no s’atura mai. Cada cosa nova que sorgeix és el producte d’una intenció que l’ha feta possible.

L’objectiu de l’espiritualitat en general i del sufisme en particular és el d’apreciar les intencions que motiven el sorgiment de les accions, per tal d’identificar la força que fa possible les diferents formes d’existència. Això és reconèixer Déu, aprehendre que la font que origina l’existència es troba al cor mateix de les diverses formes d’existència.

El faqir sufí vol reconèixer la intenció i que no li passi per alt. Sap que en ella resideix el secret que fa possible l’existència, i dedica els seus esforços a reconèixer intencions. Per amor al món, posa el focus en allò que és més a prop de la seva Font.

El faqir sufí purifica la seva intenció

 El faqir treballa sobre el seu cor. Té l’objectiu de purificar el màxim possible les seves intencions, perquè sap que aquesta és la manera de transformar el món que l’envolta. Com més pures siguin les seves intencions, més bell serà el món que l’envolta.

El faqir sufí vol contemplar la meravella. Sap que les criatures coadjuven en la realització de l’existència, que dels seus cors neix la forma de les coses. En els seus cors hi ha el laboratori on s’executa la transformació que converteix la potència en acte. Per això el deixeble de la via sufí neteja una vegada i una altra el que veu en el seu cor, ja que el que hi albiri esdevindrà el seu univers.

El cel i l’infern no depenen d’altra cosa que dels actes, però els actes tenen el valor de les intencions que els han engendrat. El faqir sap que només és Déu qui genera les intencions veritables.

Les intencions venen de Déu i a Déu porten, i per això en el sufisme el focus no es posa en l’acció sinó en la intenció. Es tracta de deixar que sigui Déu qui l’articuli.

Et posa en un món intermedi
Entre el Seu regne i el Seu domini
Per ensenyar-te la majestat del seu rang
Entre les Seves criatures
I que ets una joia en la qual s’amaguen
Les perles de les Seves creacions.

Ibn Ata’llah al-Iskandari, Hikam, 246