03 Set L’islam, una alternativa al sistema
Llegeixo el diari que el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya impulsarà aquest any un pla pilot per impartir religió islàmica als centres educatius públics de Catalunya.[1] D’entrada, aplaudeixo el gest, perquè l’islam, tot i ser ben present a Catalunya, és gran desconegut.
De seguida, però, em dic que el primer que caldrà ensenyar en aquestes classes de religió islàmica és que l’islam no és una religió. És evident que aquesta signatura fa moolta i moolta falta, em dic.
L’islam, una religió?
Dir que l’islam és una religió és veure’l des de fora. És parlar-ne des del punt de partida del catolicisme i el protestantisme, les dues religions europees per excel·lència, i del secularisme, per anomenar d’alguna manera allò que no està relacionat amb la religió.
L’islam cau entre una cosa i altra. Es troba tant a prop d’allò religiós com d’allò que es considera que no ho és. De fet, considera que una cosa és inseparable de l’altra, i que no hi ha res que no sigui, alhora religiós i no religiós. L’islam és aliè a la separació que genera la religió, perquè la religió només sorgeix en el moment en que apareix, també i per contra, allò secular. Islam és unicitat. Islam és no concebre fronteres entre religiós i secular, entre sagrat i profà, entre material i espiritual.
L’Alcorà diu que l’islam és un din, i un din és un sistema d’ordre, un règim de funcionament, una manera de fer d’acord a uns principis. Un din és allò que fa que els diferents elements que participen d’un conjunt puguin trobar el seu lloc connatural, perquè la posició que ocupen correspon justament a la que necessiten internament i a la que el medi espera d’elles.
Un din és un sistema. Un din poden ser les regles d’un joc o les normes de convivència pactades per una comunitat. En tot cas, el din és el vincle funcional a través del qual l’individu es comporta en relació a l’altre.
Un sistema d’ordre social
L’islam, si ens hi fixem, proposa un règim de comportament, tant social com individual. Per exemple, un dels seus pilars és l’oració, i l’oració de l’islam tant pot ser feta de manera individual com en grup. L’oració del divendres al migdia, és sabut, té una naturalesa eminentment social.
La trobada dels divendres amb la comunitat dóna per molt més que per resar. La relació entre els assistents a l’oració com una trobada entre iguals-malgrat-les-diferències és evident. La tolerància i la convivència en la diversitat són elements indissociables de l’islam. A ningú que s’acosti a l’islam li passarà desapercebut el fet que la dimensió social és de primer ordre.
Una economia
Tampoc la dimensió econòmica li passarà inadvertida a qui s’acosti a l’islam, que en fa de l’economia social un dels seus pilars: L’islam prohibeix la usura i l’especulació.
L’islam prohibeix convertir el diner en un bé d’ús. El diner és un bé d’intercanvi, i no pas un producte que pugui donar fruits. Treure benefici del fet de tenir diner és, en l’islam, un pecat, perquè quan això passa significa que, de retruc, algú altre hi surt perdent. Els diners no generen diners, és obvi, i fer veure que ho fan és enganyar. És per això que fer-ne, del diner, més diner, és una pràctica prohibida per l’islam.
A més a més, en l’islam es considera que ajudar als pobres és una obligació. Com que el fet de trobar-se en la pobresa és una possibilitat en la qual tothom té el risc de caure, ajudar a qui es troba en aquesta situació és un deure social.
L’alimentació i la salut
Un dels pilars més coneguts de l’islam és de caràcter nutricional. Del semi-dejuni que té lloc durant el mes de Ramadà, així com el fet que els musulmans no mengen porc, tothom en té constància.
Naturalment, no cal dir-ho, estem davant d’unes propostes dietètiques, i és que la salut també té a veure amb l’islam. L’Alcorà adverteix del perjudici de menjar en excés, per exemple, i de que cuidar el propi cos i esforçar-se per mantenir-lo sa i lliure d’allò que li resulta artificial o perjudicial és imprescindible.
L’espiritualitat
En l’islam també hi trobem aspectes de naturalesa espiritual. Al·là és, pels musulmans, el principi que regeix l’existència. Al·là el principi d’odre sobre el qual se sosté tot el sistema.
Al·là, tot i resultar incognoscible –cap musulmà ha tingut mai la pretensió d’haver-lo vist o de saber-ne res–, és qui vol (o el que vol) que les coses siguin com son. Si el sol surt per l’est és perquè Al·là ho vol. Si els objectes pesats tendeixen a baixar i l’èter tendeix a pujar és perquè Al·là ho vol, també.
D’Al·là, insisteixo, el musulmà no en sap res, però si el musulmà hi creu és perquè accepta Al·là com un principi d’ordenació de l’univers, com una voluntat divina que desitja la creació i en determina el funcionament. Al·là, sigui el que sigui, és allò que fa que les coses siguin com són.
Els fonaments del sistema
Per entendre’ns: si hi ha ordre és perquè hi ha uns principis d’ordenació. Aquests principis són els que són perquè Al·là així ho ha decretat. No hem sigut pas nosaltres –els humans, els éssers vius– els que hem decidit com havien de ser les lleis que regeixen l’univers. És Al·là qui ho ha volgut així, i per això Al·là no és cap persona ni cap objecte. A tot estirar, és una font generadora, una força sustentadora, una voluntat desitjosa. Al·là és allò que no es troba en l’univers perquè és allò que li fa de principi. Al·là està més enllà dels fonaments del sistema, perquè és el que els ha creat i els sosté.
Al·là no és pas cap cosa. Creure en Al·là no és creure en res. És, simplement, acceptar que si les coses tenen sentit –ordre, harmonia, salut–, és perquè un principi els en dóna, de sentit.
La unicitat
Els musulmans creuen en la revelació, i això vol dir que creuen que allò que existeix posa de manifest els principis que ho fan possible. Els musulmans consideren que la naturalesa sencera és una revelació, perquè palesa els principis que la generen. Tot mostra Al·là, tot ens el presenta, perquè Al·là, sense ser-hi, és allò que fa que tot hi sigui.
Tot i quedar-se darrera de la manifestació de l’univers, Al·là es fa visible en ell, en tant a que el crea i el sosté. L’existència revela el seu creador. Aquest és el missatge que els profetes han vingut a proclamar, una vegada i una altra, en una llengua i una altra, a un poble i a un altra, en el marc d’una cultura i d’una altra.
La revelació
La revelació, creuen els musulmans, ha vingut de la mà de milers de profetes. Abraham, Moisès, David, Jesús, Muhammad, i tants altres han revelat el mateix missatge, el de la unicitat fonamental de l’existència. De realitats només n’hi ha una. De principi només n’hi ha un: aquell en relació al qual tot té a veure. Tot es desplega –o es replega– gràcies a aquest principi universal que origina la cadena de lleis de la naturalesa.
El missatge de la revelació és la unicitat. El vincle, la trobada. El fet que tot està sempre en relació i res al marge de. Tot pertany a una sola realitat, tot se cenyeix a un mateix principi primer –o últim–. Aquest principi, Al·là, és el centre d’on tot sorgeix o el marc on tot habita, el motor que ho esperona o el mar on tot acaba.
En tot cas, Al·là, l’inconegut, es fa visible en totes i cada una de les coses que sorgeixen a l’existència, perquè de no tenir encaix en la realitat de l’existència, un objecte no hi podria aparèixer. Tot és revelació perquè tot és volgut per Al·là.
L’islam, un sistema alternatiu
Si l’islam és, avui en dia, un sistema alternatiu a l’establert, és perquè allò que avui tenim per sistema no fa la seva funció, que és mantenir l’existència en harmonia. Avui impera la injustícia i la desigualtat. Avui ens pensem que les lleis naturals son optatives. Avui ens pensem que Déu es pot cosificar o esborrar. Avui, dissortadament, els principis no son tal cosa, perquè de ser-ho, les coses anirien millor.
Islam vol dir subjecció, i fa referència a la subjecció d’un cosa –qualsevol cosa– amb els principis que la regeixen. Si Al·là és la voluntat que ha decretat que el món fos així, islam és la subjecció a aquest decret. Res més.
L’islam, una alternativa al sistema
Si algú es pensa que l’islam és una religió que s’ho repensi, perquè si els musulmans són musulmans no és perquè l’islam sigui la seva religió, sinó que són musulmans perquè islam és la seva actitud, la seva manera d’estar en món, d’acord amb els principis que regeixen com s’està en el món.
El musulmà s’ha d’afinar-se permanentment, perquè els principis que regulen la seva existència es van coneixent a mesura que la vida avança. És per això que la vida li dóna un plaç de temps, i és per això que decideix ritualitzar la seva rutina, tot posant-se un despertador de la consciència vàries vegades al dia. Cinc, per exemple.
El musulmà segueix una disciplina de vida, un sistema, perquè això li permet ordenar-se segons els principis que el regeixen. Poc a poc, pas a pas. Aprenentatge rere aprenentatge.
Ningú neix ensenyat, en aquest món. Això ho sap el musulmà, i per això aprèn sobre si mateix i sobre el sistema que el regeix en el seu dia a dia. Si l’islam és, avui en dia, una alternativa al sistema, és perquè el sistema que impera no presenta uns principis sòlids ni sostenibles. L’islam, avui, és alter-sistema, perquè pregona una societat ordenada –coherent, justa, harmònica–. El musulmà, si realment ho és, lluita per fer-ho possible, i com que aquest esforç té a veure amb tots els àmbits de la vida, no considera pas que sigui només de naturalesa religiosa.
[1] Vegeu, per exemple, aquest enllaç:
No Comments