19 Jun La relació: expressió de la unitat en la multiplicitat

No ni ha més realitat que la realitat, proclama la declaració de fe dels musulmans. Només hi una realitat, de la qual tot forma part. Aquesta unitat absoluta de la qual res escapa però, lluny de tractar-se d’una massa homogènia que aniquila les diverses formes particulars, les produeix. Això fa que la pluralitat i la diversitat esdevenguin elements tan ineluctables com la pròpia unitat.

La realitat és alhora una i múltiple. Aquestes dues naturaleses seves coexisteixen, malgrat que val a dir a aparentment es contradiuen. Així és que les dimensions transcendent i immanent –inefable i immediata– descriuen l’ambivalent naturalesa del real: Allò que toquem, veiem i sentim és real; i allò que no arribem a tocar, a veure, a sentir, també ho és.

Singular i plural

El món es alhora plural i singular, transcendent i immanent, proper i distant, intern i extern, incomparable i relacionable, incommensurable i mesurable. La realitat es una, però les formes d’existència son moltes. Una cosa no va renyida amb l’altra. No pel fet que la pluralitat existeixi cal entendre que la unitat desapareix. I a la inversa, no pel fet que siguem capaços d’entendre que la unitat és indefugible hem de pensar que això implica la desaparició de la pluralitat.

El savi murcià Ibn Arabi proclama a Fusûs al hikam la doble naturalesa de la realitat de la següent manera:

L’afirmació unilateral de la Transcendència divina acaba conduint a una limitació de la realitat divina. Qui rebutja tota al·legoria pel que fa a Déu, i insisteix exclusivament en aquest punt de vista, és ignorant o pretensiós.

El representant del coneixement exotèric que fa èmfasi unilateralment en la transcendència de Déu sense esmentar al mateix temps La seva immanència, tracta, sense voler-ho, de mentiders a Déu i als seus missatgers. Si bé està convençut que dóna en el blanc, en realitat està lluny de fer-ho, ja que es comporta com algú que accepta una part de la revelació i en rebutja una altra, perquè Déu Es revela en tot ser d’una manera particular i en conformitat amb aquest ésser.

De la mateixa manera, qui compara Déu amb alguna cosa sense afirmar al mateix temps la Seva incomparabilitat, Li atribueix límits i no El reconeix.

Només qui reuneix en el seu coneixement els dos punts de vista –la incomparabilitat i l’analogia– El coneix realment.

El perspectivisme de la perplexitat

Qui creu que tot és u, i s’oblida que la realitat també és múltiple està obviant una de les dues naturaleses primordials del món. El mateix fa qui té en compte la multiplicitat, la diversitat i la pluralitat del món, però s’oblida de la seva unicitat inherent. El principi dels iguals-diferents defensa aquesta mateixa idea.

No hi pot haver immanència –realitat material aprehensible– sense transcendència. Al mateix temps, no podem creure en una realitat transcendent i deixar de creure en les formes immanents de les quals tenim constància. Així les coses, hem d’adoptar un un punt de vista dinàmic, ambivalent, que ens permeti aprehendre les dues naturaleses aparentment oposades de la realitat.

Per reconèixer la naturalesa alhora plural i singular del real cal adoptar el perspectivisme de la perplexitat. És a dir, cal situar-se simultàniament en dos punts de vista que s’inhibeixen mútuament.

La perplexitat és el manteniment d’un punt de vista racionalment incongruent però espiritualment necessari. La perplexitat és suprarracional. Cau més enllà del que la raó pot comprendre. Però és lògica. La seva coherència és de naturalesa espiritual.

La naturalesa plural de la realitat una

Només hi ha una realitat. Però la realitat no és una cosa. Es on totes les coses tenen lloc. Això ens porta a entendre que la relació, el vincle entre les coses, la trobada entre diferents, és l’element que palesa la unitat en el si de la multiplicitat.

La trobada entre diferents posa de manifest que les diferències no son tals. Entre les diferents peces que habiten al món, hi ha i no hi solució de continuïtat. Demostra la primera afirmació el fet que es troben. Demostra la segona el fet que cada peça és com és, i que pot tenir consciència de si.

La unitat es pot reconèixer gràcies a la trobada amb l’altre. La pluralitat es pot reconèixer quan un se sent aïllat. Unió i separació són dues formes diferents d’aprehendre la realitat. La mateixa realitat. La realitat una. Aquesta és la premissa de l’islam.

La relació: expressió de la unitat en la multiplicitat

Les coses, sense deixar de ser elles mateixes, es relacionen entre si, i constitueixen grups. Aquests grups evoquen la trobada en tot en el si de la unitat. Dissolen la pluralitat de naturaleses perquè les engloba en una sola, nova i rica entitat, la naturalesa de la qual és més complexe.

Al mateix temps, els grups no impliquen la destrucció completa de les peces que el conformen, perquè cada conjunt és susceptible de partir-se de nou en diverses parts. La independència és possible, la interdependència també. Una i altra descriuen dues propensions contràries que tenen lloc constantment.

La gràcia de tot plegat és que la trobada, la relació, evoca la interdependència de tot plegat. En ella hi apreciem una mostra la naturalesa de la realitat que no podem comprovar quan ens mirem a nosaltres mateixos com un ens finit i contemplem el món com un objecte extern.

La trobada ens permet transcendir aquesta visió parcial –i correcte– i ens obre les portes al transcendent. Gràcies a la trobada podem tenir l’experiència de la unitat en el si de la multiplicitat, i adquirir el perspectivisme, és a dir, sentir que ens dissolem en l’altre sense deixar de ser nosaltres mateixos.