29 Des L’islam com a punt de trobada

Som una excepcionalitat, una autèntica excepció. Som una generació desarrelada, un poble que ha oblidat les seves arrels, un continent que dubta i malpensa del seu propi contingut.

Hem renegat de Déu i del sagrat. Hem trencat amb la tradició i hem construït folklore. Hem inventat unes normes i unes ciències i hem renunciat a certeses les que ens venien donades, a les quals teníem a tocar, i tenim encara, però que de tan properes i immediates ens resulten invisibles o irrellevants. I és que el més important és el què ara ens passa desapercebut.

I seguim lleis i normes, i tenim hàbits costums, però no les emmarquem com es feia a la manera tradicional, sinó que vivim en una era moderna, i si el món abans tenia vida i era sagrat, ara la vida ens sembla una cosa més de l’existència i no pas allò que la produeix. El món era tot ell sagrat i viu, i ara ni és sagrat ni el volem viu, sembla.

Per trobar-nos amb la tradició, ara, hem d’anar lluny. A l’Àfrica o a l’Àsia, qui sap. Perquè a Europa i Nord-Amèrica ja no queda casi tradició, i hem sentit que l’havíem d’anar a buscar a for a: Ens hem convertit el budisme i a l’hinduisme, ens hem fet jueus i musulmans, hem agafat del ioga i del tai-txi, de la medicina xinesa i de l’ayurveda, i ens hem construït la nostra pròpia de tradició, feta de tot allò que ens ha semblat realment una tradició. Allí on hi hem trobat vida hi hem anat per abeurar-ne, i allí on hi hem vist una mica de llum hi hem anat per apreciar-la. No sabíem ni tan sols què era la llum o què era la vida, i en trobar-ne una a for a hem descobert que nosaltres mateixos també en teníem: Ni estàvem morts ni estàvem a les fosques. Simplement no sabíem què era això de la vida, això de la llum.

Desarrelats

Ens hem adonat que marxàvem, però no ho fèiem per fugir-nos sinó per trobar-nos, ja que aquí hi estàvem perduts, i en redescobrir-nos ens hem vist naixent una mica de nou. No teníem arrels, pensàvem, però això seria impossible perquè sense arrels no hi ha planta que sobrevisqui, i ben vius ens hem adonat que estem nosaltres. Les nostres arrels no havien desaparegut. Senzillament no les havíem reconegut. No ens les havien mostrat ni mencionat explícitament. De fet, alguns es pensaven que les havien eliminat, però clar, això seria impossible, perquè matèries la planta si n’arrenquessis les arrels, però aquí ningú ha matat realment cap arrel, sinó que simplement ha fet veure que ho feia, perquè ningú ha volgut morir, i matar allò que et genera i et sosté seria eliminar-se.

Penso que si algú realment vol matar a Déu el què ha de fer és el suïcidi, perquè no hi ha creador sense creació. Ara, qui es conforma matant al creador però no a la seva creació es conforma amb una ateisme fake, amb un nihilisme absurd, perquè diu que no creu en res però es veu a si mateix al mirall. ¿Com no creu en l’existència qui la veu a cada moment, i com no creu en Déu qui sap que Ell és l’existent? Quelcom ha fet que siguem el què som ara, i aquest quelcom ens depassa amb escreix, encara que no deixem pas de formar-ne part. ¿Com podríem negar-nos a allò que ens ha fer ser el què som ara, sigui el què sigui el què ha fet que això sigui així?

Si el creador i la creació fossin coses dissociables, i poguéssim eliminar la primera… alguns potser creuen que tindríem la segona. Aquesta és la cultura que hem creat: es creu desarrelada d’allò que l’ha generat, d’allò que no es pot desarrelar. Com si l’origen de la vida fos possible en un món inert i el sentit brotés, per atzar, del sense sentit. Com si la consciència emergís del no res, com l’existència, que apareix d’un dia per l’altra en un indret que era un no res.

Desvestits

Fem i desfem perquè busquem. Construïm i deconstruïm perquè hem trobat un món absurd, on el sentit no té sentit i el sense sentit regeix arreu. No volem a Déu perquè ens pensem que és una cosa, i que ens trepitja, i no entenem que ni és cosa ni ens trepitja, sinó que és font i dóna vida.

Però no creiem ni en la font, tan sols, i aquesta és l’anormalitat excepcional… i una oportunitat meravellosa, és també de fet, perquè allí on tot desapareix és on tot torna a renéixer, i allí on tot és posat en dubte és un espai on de nou es pot posar tot a lloc. Gràcies a que tot estava pervertit hem trencat amb tot, i gràcies a que hem trencat amb tot ens hem pogut adonar que hi ha coses que no es trenquen.

Ens hem desvestit i hem vist que nus teníem cos, que el món no estava només fet de robes, de vels, d’artificis. També hi ha formes sagrades, cossos bonics i existències meravelloses. No tot és artificial, no tot es pot deconstruïr.

I quan hem trencat amb Déu hem descobert què era Al·là, i quan hem trencat amb les religions ens hem adonat de què era l’Islam. Hem vist que l’Islam és de totes les cultures o de cap, que acull totes les religions perquè no en conforma cap de nova. No aporten pas res de nou, l’Alcorà o el profeta Muhammad, simplement ens recorden allò que sempre havíem sabut, i que paradoxalment havíem aconseguit oblidar: que tots som u malgrat les nostres diferències, que serem de molts pobles i cultures però d’una sola religió –si és que religió és allò que relliga– i que Déu és allò tot ho relliga i que tot ho vincula.

Al·là és l’origen que tot ho realitza i el temps que tot ho processa, la justícia que tot ho organitza i la realitat que tot ho engloba. Al·là no és creador sense ser alhora creació, i no és vivificador sense vivent alhora. Al·là trenca les dicotomies que ens ens han dit que hi havia, perquè tot ho crea en parelles, però aquestes en conformen en un sol tot. Al·là ens demostra que no té sentit petar-nos l’inexistència perquè de per si ja no existeix. No cal matar a Déu si Déu està en nosaltres, ni cal preocupar-se pel més enllà perquè allò que abans estava lluny ara és aquí amb nosaltres. Amb el present en tenim prou i de sobres i amb en allò que som capaços de percebre en tenim més que suficient per fer-nos a la idea que va això va de realitzar la realitat, i que fem el què fem aquesta es realitzarà.

No podem frenar-lo a Déu, si és el real i el qui realitza. No podem negar-lo, a Déu, si és qui viu i engendra vida. Sabem de la vida i de la realitat, i no podríem pas oposar-nos a elles. Ni ara ni mai, perquè mai cap cultura ha quedat al marge de la vida o la realitat, i per això l’Islam no aporta cosa nova. Revela el què sempre ens ha sigut revelat. Només relliga allò que aparentment havia quedat dissociat. Totes les religions n’han sigut sempre una i totes les societat han tingut sempre lloc en el marc de l’existència. No estem al marge de res ni té sentit que pretenguem estar-ne. Som com tot sempre ha estat: unit inexorablement a tot i vehiculant i estenent la realitat sempre canviant i transformant-se. Som aquesta cosa viva que es regenera a cada moment. Som una forma més d’allò que sempre ha existit i sempre més existirà. Som part de la realitat i això vol dit que pertanyem a la realitat mateixa. No som pas un producte seu.

L’Islam acull

Convertir-se a l’Islam no és pas convertir-se en una altra cosa, com si algú pogués mutar-se en una cosa diferent a la que és. Islam és la interdependència que tot ho relliga, el vincle que tot ho manté unit, l’escenari on cada peça pren sentit, l’entrega amb la qual s’ofereix a la realitat la persona que se sap real.

Reconèixer-se en l’Islam és acceptar que allò que un tenia i feia ja era Islam, perquè Islam no és altra cosa que allò que sempre havia tingut i fet. Acceptar l’Islam és reconciliar-se amb el món, entendre’l de nou una vegada un s’ha desprès que no tenia sentit. Islam vol dir entrega, i l’entrega és dóna quan un accepta que la forma que un adopta és una de les formes que la realitat pren. Res més: Quan un se sap pertanyent a la realitat se sap islàmic. Islàmic és l’estat de qui es reconeix a si mateix com a part d’aquest procés que és l’esdevenir. Islàmic és l’estat de qui se sap en deute amb la realitat, de qui li entrega –a la realitat­­– la seva força i empenta per a prosseguir-se a si mateixa, esdevenint en una forma rere l’altra i de mil formes a la vegada.

Al servei del món i del temps, està l’Islam, i per això totes les cultures hi són benvingudes. Totes les formes de vida tenen lloc en el marc de l’Islam. L’Islam serveix per recollir-les a totes, perquè és on totes les coses troben el seu sentit i on totes s’ubiquen en l’espai exacte on se les precisa. Islam és el marc que totes coses ha generat, perquè la realitat ha volgut que totes les coses que hi són hi fossin, i per tant de totes elles n’ha volgut la seva entregat: tot es deu al creador perquè tot és una creació, i el creador es deu a la creació perquè sense aquesta no hi seria ell, o com a mínim no en seria el creador. Tot és un i res se n’escapa, d’aquest equip, alhora tan divers i tan unit.

L’islam és el punt de trobada que acull a tothom que ha marxat a exili. Molts han deixat enrere moltes coses i moltes creences, però no han pogut desprendre’s de la realitat mateixa. D’allò real no se n’han sabut desvestir, els que s’han desprès de tota la resta. Tot ho han desmuntat i els ha quedat la vida, nua, i d’això va l’Islam. De la nuesa de la realitat, de la nuesa de la vida.

L’Islam és el punt de trobada perquè era el punt de sortida. No hi ha més realitat que la realitat. Per molt que canviï tot i tota forma, la realitat roman aquí, i sempre, eternament canviant i eternament viva.