L’Islam que s’ofega - Sufi.cat
3954
post-template-default,single,single-post,postid-3954,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,no_animation_on_touch,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
L’Islam que s’ofega. Principi

L’Islam que s’ofega

Com és que no m’olores en allò que respires?
Ibn Arabi

Hi ha un islam que s’està ofegant. Es tracta d’un islam aferrat a formes rígides i immòbils, un islam que ha fet de la tradició un discurs tancat. Aquest islam en crisi és l’islam que té més visibilitat, perquè en el món d’avui en dia les notícies les provoca qui malmet i no qui cuida.

Per sort, però, no són pocs els musulmans que representen l’altra cara, que donen a l’islam un sentit viu i universal, que demostren que l’islam és font de pau i tolerància, i que atorga eines per a la convivència en la diversitat i el respecte a la natura.

L’islam té per bandera la justícia social i l’ecologia, perquè les seves arrels radiquen en la dimensió espiritual de l’existència –origen transcendent ineludible i de força incommensurable–, i no pas en les característiques d’una o altra forma d’existència. L’islam estima la diversitat i respecta cada una de les formes de vida. L’islam sap molt bé que totes les criatures són iguals davant la font que les origina, força que les manté amb vida fins que se les endú de nou i les esgota com a éssers.

En l’islam és evident que ningú té més integritat que ningú altre.

Islam és l’aferrament d’un organisme als principis que el mantenen

Islam significa subjecció o sotmetiment a uns principis. Ho explico a «La identificació d’una cosa amb els principis que la regeixen». Una cosa és cenyir-se als principis i una altra de ben diferent fer-ho a les formes. Islam, insisteixo, és la subjecció d’una cosa als seus principis. L’islam, per tant, implica l’adequació de les formes als seus principis regents. Islam és assumir el fet que l’existència, de manera natural, manifesta uns principis, és a dir, que no hi ha cosa sense sentit, que no hi ha fet si no hi ha força que l’engendri, que no hi ha element material sense la participació inherent del principi que l’ordena i el fa possible.

Vegem-ho amb un exemple: l’envelliment. L’envelliment ens serveix per explicar el procés de la vida segons l’islam. Per què? Doncs perquè l’envelliment descriu els canvis d’un cos sotmès al pas del temps. Això és, exactament, cenyir-se a la norma que s’imposa, al principi que regeix. Aquest és el tipus de submissió a què fa referència l’islam. La vida d’un ésser s’expressa cada dia d’una manera diferent, presenta a cada moment un aspecte diferent, i tanmateix aquesta variabilitat és només d’ordre formal, perquè la vida que s’està manifestant és, en tot moment, la de la mateixa criatura.

El principi dels iguals-diferents

Heràclit d’Efes ho va dir millor que jo: «Creuem i no creuem els mateixos rius». Aquesta és la idea: el riu que tenim davant dels nassos canvia a cada moment, i això fa que a cada instant ens trobem davant d’un nou riu… que és sempre el mateix.

El problema seria voler aferrar-se a les formes. Aquest és el gran error en què sol caure l’islam –i tothom– avui en dia: prendre les formes i convertir-les en principis. Una cosa són les formes i una altra les essències, i tanmateix les essències només se’ns revelen en les formes. Les formes varien i les essències no, i tanmateix les unes es confonen amb les altres.

Raimon Panikkar ho expressava així: «No pot haver-hi una única perspectiva humana universal: hi ha invariants humanes, però no hi ha universals culturals. És a dir, tothom menja, és actiu i descansa, però el sentit que es dona a l’aliment, a la feina i al repòs és molt diferent segons les cultures» (Pluralisme i interculturalitat. Fragmenta Ed., 2010). No pel fet de ser canviant una cosa es converteix en una altra de diferent, i no pel fet de ser sempre una mateixa cosa el seu aspecte no hauria de ser canviant.

L’islam descriu la relació entre el principi i la forma

Islam és l’acceptació de totes les lleis de la naturalesa, tant les d’abast universal com les d’ordre particular. L’islam és l’acceptació que cada cosa es regeix per unes lleis que no pot defugir… i això no vol dir que aquestes lleis no li permetin ser lliure. Al contrari, vol dir que aquestes lleis li permeten existir.

En el pla social, islam és acceptar normes de convivència que permeten que una comunitat visqui en pau. En la dimensió interna de la persona, islam és aprendre a estar bé amb un mateix, segons les pròpies necessitats, a cada moment, en cada situació.

L’islam, per tant, no pot separar-se d’allò orgànic, viu, natural, ni tampoc d’allò social o individual, perquè l’islam descriu, precisament, com està regida cada cosa viva.

Així doncs, és obvi que una gran part d’aquest moviment heterogeni que anomenem islam no ens mostra un islam viu, sinó que ens descriu quelcom que està mig mort. Hi ha un islam que no remet a la subjecció de les persones –com a musulmanes que són– als principis que imperen en elles, sinó que es basa simplement en la repetició mecànica d’unes formes i costums que es duien a terme fa 1.500 anys.

Un principi únic

Islam és el sotmetiment al principi únic, no a una única forma. L’islam posa l’accent, molt precisament, en el fet que el sotmetiment ha de ser només al principi únic, últim o primer, i això implica, de retruc, el desaferrament de totes les formes, les quals són tothora canviants i no permeten que res s’hi aferri.

Islam és no aferrar-se a coses com la identitat, perquè aquesta canvia. Islam és no cosificar, perquè els objectes acaben per desaparèixer. Islam és acceptar que el temps passa, que tot canvia i les coses es transformen.

Islam i felicitat

Seguir l’islam ha de portar a la felicitat, perquè islam significa la plena realització dels principis que imperen. Acceptar l’islam vol dir donar-se dret a ser tal com s’és. Islam és permetre’s recuperar la fitra –l’estat natural d’una cosa– i deixar que aquesta sigui sempre fitra –comportament natural–, malgrat que el pas del temps en canviï l’aspecte. Un adult que es comporta amb naturalitat no fa el mateix que un nen petit.

Una persona, en acceptar l’envelliment, demostra que vol ser ella mateixa, i que per ser-ho ha d’acceptar que el seu aspecte canviï a cada moment. Islam és vida, com l’aigua, i aquesta vida és canviant per bé que sempre és Viva.

Però de la mateixa manera que l’aigua pot donar vida, també ens pot donar mort: ens podem ofegar al mar i morir. Això és l’islam, també. Islam és l’aigua que dona vida, el principi que la permet, i aquest principi es veu a tot arreu, als rius i als mars, als núvols i a la pluja… perquè aquesta vida no està separada de la mort; si tot té un inici també ha de tenir un final, i així és que l’islam ens ensenya que la felicitat cal no relacionar-la amb una cosa concreta –ni tan sols la família que estimem o la feina que ens agrada, i encara menys un cotxe o una lliga de futbol–, sinó que cal trobar-la en la subjecció al principi que tot ho fa possible.

Islam i unicitat 

Islam és adorar el principi únic, i això vol dir estimar la unicitat de tot plegat, reconèixer que tot està en relació i que tot canvia. Islam, en conseqüència, també vol dir desaferrar-se de tot allò que no és definitiu, és a dir, de la materialitat de les coses. L’islam ens porta a veure que en cada cosa hi ha l’esperit que li dona vida, la norma que la regeix, el principi que l’ordena, la força que l’empeny.

«Que no veus Déu en cada cosa?», ens pregunta l’islam. «Com és que no m’olores en allò que respires?», diu Ibn Arabi.

Islam és ajupir-se amb humilitat davant la font creadora, vivificadora i sustentadora dels mons. És per això que la forma de l’oració en l’islam s’assembla a la que efectua una persona per beure l’aigua d’un riu. En relació amb la font que ens aviva, la nostra posició és la d’ajupits. Som deutors d’allò que ens dona vida. Però a res més devem aquesta consideració. La resta de coses són exactament igual que nosaltres: productes sorgits en el si d’una única realitat. És a aquesta realitat a qui devem la vida, no als objectes que veiem en ella. Al contrari, en ells veiem aquest origen, a través d’ells percebem la força de la Realitat una. La multiplicitat no fa altra cosa que donar cos a la unitat, i com que la unitat és absoluta i eterna, la manifestació universal tampoc s’acaba mai.

I mai veiem dues coses repetides en ella. Així és com podem reconèixer la unicitat absoluta: la percebem en cada cosa. Tot és únic, tot és exclusiu, tot és singular. Res és repetit, tot és sempre nou. No veiem mai el riu de la mateixa manera, ni les flames d’un foc, ni els núvols del cel.

La mitja lluna

Inclinar-se, agenollar-se i postrar-se davant la font que dona vida té sentit. Ara, fer-ho davant quelcom que es transforma, no en té. L’islam posa clarament el focus en el fet que la subjecció, la postració i l’adoració només han de fer-se davant el gran principi immutable, no davant res que pugui canviar o transformar-se. Fer-ho seria idolatrar, i la idolatria és –com ho és la usura– un dels pecats més lletjos que podem cometre.

Els musulmans no resen al sol o a la lluna, perquè fins i tot aquest gran astre i aquest satèl·lit s’amaguen, es mouen, es fonen. Els musulmans només resen al Déu únic, principi transcendent que es manifesta en tot, també en la lluna i el sol. I és que Déu es mostra en tot, però no queda atrapat en res.

La lluna –la mitja lluna– és el símbol de l’islam, però cal no confondre el símbol amb allò simbolitzat. La lluna és només un signe de Déu, i ho és com una petjada a la sorra és un signe que ens revela que algú hi ha passat. La petjada no és la persona, però ens revela la seva existència, i ens diu que ella ha passat per allí.

Aquesta és la relació de la lluna amb la divinitat. La mateixa que hi mantenen l’aigua, el foc o cadascun de nosaltres. La mitja lluna representa el canvi, i quan apreciem el canvi reconeixem la força que el fa possible.

L’islam que s’ofega

Venerar les formes és no practicar l’islam, sinó la idolatria. Creure que una mitja lluna, o una creu, o una roda de carro són elements últims és no entendre que rere aquests símbols s’amaga un mateix Déu, que es mostra a través seu. La religió ens ha de permetre que a cada respiració puguem olorar Déu. Si no, quin sentit té?

Val a dir que avui gran part del moviment que s’anomena islam no s’aferra al principi únic, tal com correspon a allò que vol anomenar-se islam, sinó que es basa en el manteniment d’unes determinades formes. Això és com no voler acceptar que l’envelliment forma part de la vida i que, si bé avui som la mateixa persona que érem ahir, també som una persona diferent.

Aferrar-se als principis, precisament, serveix per adaptar-se constantment als canvis i entendre que en cada lloc, en cada moment i en cada cosa es manifesta el Principi que la regeix.

Islam vol dir acceptar que res mereix la nostra adoració excepte el Principi únic que dona vida a cada cosa, perquè no hi ha més déu que Déu, i, de la mateixa manera que Déu és arreu, no és enlloc.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies