22 Nov No pot ser tan difícil (fer el canvi que ens demana el món)

El canvi que necessita el món no és tan difícil, penses. Al capdavall, no pot pas ser gaire complicat, si del que es tracta és de fer allò que el món espera de nosaltres. El món només demana que el cuidem, i això, de fet, ja ho sabem fer. Si el món demana que li fem alguna cosa, és que primer ens l’ha ensenyada a fer.

Aquesta vida et vol per allò que millor saps fer. Fes-ho. Centra’t en allò que et toca fer i deixa corre les argúcies. Escolta què sents. Què creus que és allò que més convé que es faci? Què és allò que més desitges? Realment creus que vols fer alguna que no sigui natural? No puc quedar-me amb allò que, de cor, sento que és millor, més natural, més propi de mi, que més m’aporta, a mi i els altres, que més hi crec? He de caure en el parany del que no crec?

Perquè no limites les teves accions a aquelles que trobes convenients, oportunes, necessàries, desitjables? Perquè vas més enllà del teu desig, de la teva necessitat? Perquè caram acabes fent allò que no volies?

Aquest és el punt on ens trobem. Em penso que he fet massa cops el que no toca, et dius. Em penso que fa molt que no t’escoltes, et diu el món. No m’escoltes, pensa el món que habita en tu.

El canvi és el retorn a una actitud connatural

El canvi que el món desitja que fem, ara i aquí, és del tot paradoxal: consisteix en que tornem a fer allò que surt tot sol. Es tracta actuem d’una manera natural. El món et diu que fa facis el que faries. Tal com fa ell, tal com fa tothom que no és persona.

Tal com fa cada forma d’existència que té vida a l’univers. Tal com hauríem d’estar fent nosaltres. Però no ho fem. Però nosaltres, els humans, ens hem posat a fer una cosa diferent a tots els altres. La resta de criatures ens semblen fetes diferents.

Perquè nosaltres no actuem amb naturalesa? Perquè no fem allò que és natural? Perquè hem sortit d’aquesta manera? Perquè hem cregut que podíem deixar la naturalesa enrere? Pitjor encara, perquè hem cregut que la naturalesa es podia superar?

Perquè hem passat a veure la naturalesa com un agent hostil? Perquè ens pensem que la tecnologia i el progrés poden salvar-nos d’ella, allunyar-nos-en, com si la naturalesa ens ataqués? Que no veiem que ens dona vida? És la natural qui ens acull i qui ens desitja? És la naturalesa qui ens nodreix i ens dóna vida.

La naturalesa com allò que queda fora

Has arribat a definir la naturalesa com allò que veus a fora. Has arribat a pensar que la naturalesa és el nostre origen allunyat. Però la naturalesa és tant el medi que t‘envolta com el medi que ens disposa a estar centrats. La teva condició és ser natural. Però tu ni hi creus, en això. Prefereixes no endinsar-te en el misteri del gran bosc que tens a dintre.

El medi no és només la font que et dóna vida, germà, o el mar que la recollirà. També és el riu que et porta allí on vegis. Que no veieu que som la naturalesa? Que no veieu que la naturalesa és allò que sempre sou? Que potser viureu una bombolla?

Què us penseu que us ha fet ser ara aquí? Que no veieu que la naturalesa que us ha cridat a ser se us endurà una altra vegada? Que potser penseu que ho podríeu evitar? Que potser voldríeu viure una altra vida, que no és aquesta que se us ha donat?

Tots som nosaltres

No veiem que és la naturalesa que ens fa por és la mateixa que ens abraça i ens estima? Que no sabem entendre que la força que se’ns endurà farà que neixin altres éssers? És la mateixa força que ens va fer, a tots nosaltres, a tots vosaltres! Que potser les criatures que han de venir demà no valen tant com nosaltres?

Que potser els nostres invents ens servirien per crear una vida vida com aquesta? Que potser algú criatura sap com dotar-se d’existència? Que potser hem cregut que cal trencar amb la naturalesa? Que potser creiem que algú podria quedar a fora del nosaltres? Que potser ja no creiem en la unicitat de l’existència? Que potser la religió que professem és l’impossible? Que potser ens dotem d’uns principis que no son els que regeixen als altres?

L’únic que cal per ser qui som és que abracem la nostra pròpia vida. I per fer-ho cal que abracem a la dels altres. Només hem de deixar caure el castell que hem construït, les fal·làcies que hem cregut, la religió que hem inventat, la distància que hem posat entre nosaltres i la resta de l’univers.

Només fa falta que abracem de nou l’existència, que secundem els seus principis, i retornem a ser una petita part del que ella és. Qui us penseu que mana aquí?

Abraçar la vida

No pot ser pas gaire difícil abraçar de nou la vida, penses, i entendre que és ella qui m’ha engendrat, i no jo a ella. No pot pas ser-te difícil reconèixer que aquesta naturalesa de la qual tens tanta por és sempre la nostra millor amiga, la nostra mare, la nostra germana… i que també pot ser també la nostra filla, si el que creem té a veure amb ella i amb la seva manera de ser. Si tornem a ser naturalesa veurem que els fruits que produïm son plens de vida. Però de moment som plens de mort. Tu et veus a dins i em creus a fora. Opines que el nosaltres no ho és tot. Dibuixes una línia i pretens que faci de frontera. Ets tu qui et poses fora del món. No és pas ell que te n’expulsa.

El canvi que ens demana el món és més senzill del que sembla. Consisteix en comportar-se amb tota la naturalitat, en reconèixer la veritat tal com se’ns mostra, i no pretendre adulterar-la per canviar-la de color. Acceptar l’existència i els principis que la regeixen, i no pretendre crear-ne uns de nous perquè aquests tenen coses que no agraden.

El canvi que la Terra ens reclama, et reclama, consisteix en que l’acceptem tal com és. Cal que deixem de destruir allò que ens dóna, i que cessem de generar el que la destrossa.

Fer el que ella ens demana és fer, exactament, el que nosaltres volem fer, perquè el què ella vol és el mateix que nosaltres volem.

Allunyats de la naturalesa

La manera actual de veure el món és com si les fulles de l’arbre volguessin viure experiències diferents a les que la branca experimenta. Com de lluny n’estem, de les nostres arrels! Quant mal ens fem, si ens separem de la branca perquè trenquem la tija que hi unia!

Voleu avançar la tardor? Voleu sofrir la mort en vida? Voleu patir la separació il·lusòria, en primera persona?

Només fa falta recordar. Només cal que recordis que som les fulles d’un gran arbre, que som els fruits d’aquesta planta, que som el nèctar d’una flor que ens dóna vida, perquè és la Vida.

Qui us pensàveu que éreu, sinó els vius? Quina vida volíeu poder viure, més enllà de la naturalesa? Només cal que recordeu i realitzeu de nou allò que és més natural en vosaltres, i sentireu què sou. Sense pensar-ho. Sense crear-ho. Ja ho sou, ara i sempre. Potser volíeu evitar-ho?

Realitzar un canvi sostenible, en favor del medi ambient, de la justícia, de la igualtat significa trencar el supremacisme i deixar de comportar-se com si fóssim els reis. Comportar-se de manera natural significa fer allò que ens surt millor. És retrobar-nos amb nosaltres mateixos. És ser qui som.

La realització espiritual

Fer el canvi que ens reclama el món no pot ser tan difícil de fer, afirmes. De fet, ha de ser ben simple: és fer allò que millor sé fer… i deixar de banda allò que estava fent malament. Així de simple.

Que potser no t’han donat unes capacitats? Que potser no ho has rebut tot el que dona vida com un do? Recordar aquesta perspectiva i recuperar aquesta harmonia és retrobar l’actitud més natural. És realitzar-se, espiritualment i material.

Qui voldria creure que la realització d’una persona podria estar allunyada de la vida natural? Qui s’ha empassat que la realització espiritual és tenir en el pensament lúcides idees filosòfiques? Qui pot creure’s que al món se l’ha de salvar, que ens n’hem de salvar? El món ja sap sortir-ne, del despropòsit que creem. No es tracta pas de salvar el planeta, sinó d’abaixar el cap i demanar-li perdó per pensar que fer-ho era cosa nostra.

Shujud

L’univers t’ho dona tot. Ni li has fet mal ni pots salvar-lo. Deixa de creure que l’existència depèn de tu. Agenollat humilment una bona estona. No veus que l’ego t’ha enganyat amb els seus deliris de grandesa?

l seguirà en vida molt després que nosaltres ens extingim. A qui hem d’emparar és a nosaltres mateixos, que ens ofeguem en un got d’aigua, perquè volem entendre les coses del revés.

La realització espiritual és el retorn a la naturalesa. A la naturalesa d’un mateix, i a la del món que ens ha fet ser-hi a nosaltres. Hi ha una harmonia connatural que és inherent a l’existència. I també és en nosaltres, naturalment.

El principi de la vida

Aquest principi no es pot trencar, és llei de vida. L’existència és sempre natural, i els artificis són allò que es posa sobre seu, com una taca o com un gran, però no penetren mai l’essència.

La vida avança tal com raja. Viatjar amb ella no pot pas ser un treball enrevessat, teòric, complicat, artificial, difícil d’entendre o de pensar. Aquest treball tan necessari només pot ser senzill i planer, natural i directe, desitjat i relaxant, transparent i evident. Tal com és.

La vida et dóna i després et treu. Així és la vida, eterna i passatgera, i si no t’agraden els seus principis pot empescar-te’n uns de nous, a la teva mida, efímers, que moriran quan moris tu…

… i assumeixis els seus, per defecte. Si algú s’ha cregut que té els seus propis principis, o com el Groucho Marx es creu capaç de poder-los canviar, que sàpiga que la vida també té els seus.

I indefugiblement són els nostres, perquè els principis són allò que ve donat.