24 Des Pau a la primavera, llum a l’hivern

La passada primavera ens la vam passar tancats a casa, confinats. Molts vam quedar-nos sense ingressos. No teníem estalvis, perquè vivim al dia. Vivim al present, amb major o menor consciència, perquè no tenim res més.

Només tenim el present, i a cada moment es renova. El temps fa que el món no pugui detenir-se o estancar-se. La vida sempre avança. La realitat se’ns mostra diferent a cada instant. Mai hi ha dues situacions iguals.

Llibertat és fluir i no acumular

La sorpresa és un fet natural de la vida. Qui pren consciència del present ho sap, i no s’aferra al que coneix, perquè es transforma. Quatre parets amb les seves portes tancades no poden ser una presó per qui sap viure la vida com una novetat constant. Viure l’instant és ser lliure en tot moment.

El simple fet de respirar et permet sentir-te lliure, siguis on siguis. Si no pots ser lliure enmig del món que et rodeja només cal que tanquis els ulls i te n’abstreguis. La llibertat és inherent a l’existència. La pots trobar sempre que la busquis.

Per això molts vivim sense tenir estalvis: no guardem gran cosa perquè intentem donar-ho tot. No vivim per tenir sinó per donar. I confiem en que la vida ens donarà el que necessitem. Com els ocells i com els peixos, vivim al dia, amb la certesa en que la vida ens donarà el que ens fa falta: ens ha cridat a venir aquí i sap com fer-ho per donar-nos aliment. Perquè hauríem de proveir-nos de reserves? Que potser el món no ens oferirà demà l’aliment que ens dona ara?

De què serveix el creixement? Ja us ho dic ara: per deixar-nos sense res, perquè si en algun lloc s’hi acumula un excedent en una altra banda s’hi produeix és mancança. Llibertat és fluir i no acumular. El món regit pel capital ens ho ha demostrat a males: ha provocat més desequilibris dels que podem sostenir. I per això s’ha condemnat a si mateix al fracàs.

Confiança en la vida

Ens vam conformar a acceptar una realitat que ens desbordava. No sense por, vam parar-ho tot i ens vam entregar. Queia un sistema aparentment ben arrelat però insostenible. No teníem més remei que lliurar-nos amb confiança.

Vam asseure’ns a meditar. Vam dejunar de les velles creences i vam invocar a la força que reinicia l’existència en tot moment: Que es presentin les propostes noves! Que sapiguem desaferrar-nos d’allò vell i conjunyir-nos al que està naixent! Que siguem capaços de discernir quina és la naturalesa del futur que se’ns presenta, per coadjuvar-hi i participar-hi amb plena consciència! Que aquesta nova situació ens renovi a tots de cap a peus!

I vam tenir una mica de por, certament, però sobretot ens vam sentir en pau. Als creients no ens manca la confiança. Ens entreguem a la força que fa fluir l’univers, i creiem que és bona de per si: Sàvia, intel·ligent, fèrtil… fructífera. I sabíem que era primavera i que en algun lloc hi havia unes llavors amagades. Perseverar en la confiança és el millor que podem fer.

La pau de la primavera

Vam tancar les portes de casa… i al moment va obrir-se una finestra. A través séu vam constatar que la força de la natura és imparable. Ens vam alegrar molt de veure que podíem creure en la força que manté en vida a la natura. Les nostres conviccions es van consolidar. Creure en la font eterna de la vida té sentit.

Vam tancar els ulls per meditar amb aquesta força, i vam sentir que ens impregnava de dalt a baix, des de la corona fins als peus. Vam sentir que la vida bategava. Vam percebre que el temps es contrau i es dilata, a diferència dels rellotges, i que els dies es començaven a fer més llargs. S’acostava l’estiu… i la nostra energia anava en augment. La por deixava lloc a l’alegria: el futur arribava poc a poc però venia amb molta llum.

No sé perquè estic tan content però alguna cosa fa que m’alegri molt. No penso renunciar a aquesta joia immensa.

Confiança en la vida. Calma al cor

Vam redescobrir la pau. Vam sentir una calma que en el món modern semblava no existir. Vam recordar que som part de la naturalesa, i que no només podem ser esclaus d’allò que nosaltres mateixos hem creat. En un món regit pel canvi constant la llibertat és natural i la presó és un artifici. La vida és allò que flueix i que no pot empresonar-se.

Quan la salut d’un individu depèn de la seva interrelació amb el medi, tancar-lo en un bombolla representa una condemna. La vida hi és com una correlació. Tu ets si jo sóc. Tot depèn de tot. Pretendre que habitem en una bombolla és creure en una realitat insostenible. Mai estarem aïllats del món. Mentre tinguem vida estarem units al món…. i hi seguirem units quan morim.

La vida és una interrelació

Formem part d’un món més gran, natural i obert, infinit, que no es deté de cap manera. A la vida no se l’atura ni quan s’aniquila alguna de les seves formes. Ni quan se n’amputa alguna de les seves parts. Si li tanquen una porta a la força de la vida ella ens obre una finestra. La vida s’obre pas i viu l’instant.

Parlàvem molt de malalties, però percebíem la salut. Sentíem l’enorme impuls de la força vital que tenim dins. Sentíem la nostra respiració, la nostra musculatura, les nostres emocions, els nostres pensaments… percebíem la vida amb més força que mai i ens adonàvem que no calia cap contacte amb l’exterior per adonar-se’n: Identifiquem el miracle de la vida per nosaltres mateixos. La vida mai ens deixa sols. Tot anirà bé si ens adonem que la vida ens acompanya.

Vam entendre que si no veiem la fora la podem sentir a dins nostre, perquè la vida és aquella força que mai desapareix. Res podrà mai esgotar-la. Per això vam decidir posar aquesta vida al centre de les nostres vides. No la desatendríem més. No la marginaríem ja mai més. Se’ns havia revelat amb massa força.

La veu del cor

A tot allò que pretén trepitjar la vida, i que fa l’inútil esforç d’intentar aniquilar-la, li donarem menys espai. Començaríem pel treball: No deixarem que ens alieni. Mai més. No permetrem que ens porta a abstreure’ns de la consciència del present. No deixarem que ompli les nostres ments amb temes que son aliens a la vida: vivim per viure. Volem sentir la vida. No vivim per entregar-nos a altres ocupacions. No volem fer altra cosa que escoltar la veu del nostre cor. Tot el que fem pren sentit si ens hi ajuda.

Al centre d’una persona hi ha un cor; al centre de la naturalesa hi ha la vida; al centre d’una societat hi ha les persones. Vam proposar-nos donar veu a la crida que vam sentir a dins del nostre cor, i dir-li adéu a les mentides, a les injustícies, a l’estrés, a la guerra, a la destrucció…

El món corrupte estava condemnat, el deixaríem caure i ens obriríem a un futur que de manera incipient ja començava a treure el cap. Ens resultava molt més fàcil depositar la nostra confiança en quelcom desconegut que en un passat que, suposadament, entre tots ens havíem donat, però que havíem entregat a uns quants espavilats.

Havíem tancat les portes de les nostres casa amb una certa por, però al cap de poc vam obrir les finestres de bat a bat, contents, perquè vam entendre que podíem aprendre volar. Vam estirar el braços i ens vam posar a cantar en veu baixa. No ens podríem abraçar però sí que ens podríem il·luminar. Que es faci la llum, inxAl·laah! Ajuda’ns, ya mubdi!

Ya mubdi, l’originador

Vam tancar les portes de les cases i se’ns van obrir les porten d’un món nou. Enlloc de separar-nos ens vam unir. Ens vam sentir més units que mai. El món que coneixíem estava en crisi, però no ens feia cap pena deixar-lo caure. El model amb que ens regíem s’esgotava. Quan vam acceptar tancar les portes a un passat que no portava enlloc, i vam obrir-les a la força del mubdi, l’originador que tot ho inicia. El motor que esperona la vida és present a tot arreu. Cap bombolla pot eludar-la.

Vam obrir-nos a un futur que desconeixíem amb la confiança de que potser ell ens donaria alguna millor que la que nosaltres podíem donar-li a ell. Vam renunciar a creure’ns els artífex dels canvis. Vam entregar-nos a que fos la mateixa força que crea la naturalesa la que ens guiés.

Vam comprometre’ns a secundar la força que mou el món. Vam obrir-nos a aprendre d’Ella. Ens vam reconèixer com a objectes de la Seva creació. Vam entendre que no n’érem els déus, i que de Déu només n’hi ha un. D’Al·là venim i a Ella tornarem. Som lliures i no podem aturar un procés que avança de manera natural.

La llibertat

Ens vam sentir alliberats de totes les càrregues que, com a societat, ens havíem imposat a nosaltres mateixos. Perquè ens havíem condemnat a unes jornades laborals esclavitzadores? Perquè ens havíem sotmès a un règim tan destructiu? Perquè ens havíem abocat a l’abisme?

Qui sap… però és obvi que les injustícies són allò que desequilibra una balança. Per tant, són insostenibles en el temps. La força que fa avançar el món ho fa a través del principi yinyang. L’equilibri de la vida és dinàmic. La força de la vida no penja per sempre cap a un mateix costat.

Només l’eternitat dura per sempre, i només l’instant viscut amb plena consciència s’aferra a l’eternitat. La resta de coses cauen pel camí. La creença en la vida eterna és la creença en la plenitud de cada instant. I no hi ha forma o condició que no permeti assolir aquesta presa de consciència.

I a la inversa: Tot el que no segueix el seu curs natural s’esgota. Només allò que és natural tira endavant. Només allò que s’uneix a la vida no s’atura. Tot el que s’identifica amb un model artíficial pereix. Els dies del capitalisme s’acabaven i entràvem a una era més espiritual, subjecta als principis que regeixen la vida.

La llum de l’hivern

A la primavera del 2020 vam descobrir que el sistema que posava al seu centre el fet de guanyar diners s’estava esgotant. Ja sabíem, de feia temps, que el treball havia d’estar al servei de la vida i no a la inversa, però no creiem que això es podria canviar. I sí, de sobre vam veure que sí que podria ser! Era primavera i vam veure que ho podríem fer. Va florir al bell mig de les ciutats. Sota l’asfalt hi havia vida.

I la primavera es va fer estiu i l’estiu s’ha fet hivern. La tardor ha fet caure les fulles caduques dels vells roures, i que ha fet que s’empassin les castanyes els que tenen ganes d’apropiar-se de la vida. L’hivern porta una llum que ens diu que la vida és de tots, i que l’eternitat és aquí amb nosaltres.

Només hi ha un nosaltres

No hi ha equips, això no és un joc. La vida no és una competició. Ni tampoc és un somni o una il·lusió. I és tal com és, no tal com volem que sigui. No ens la podem fer a la nostra mida, perquè som nosaltres els que ens hem de fer a la seva. No adonar-se’n és estar adormit.

Al centre d’una societat desperta s’hi ubica un sol valor: el servei. L’entrega és el principi que dóna vida. L’existència es regeix per la interrelació, i només es manté saludable si la força que l’aviva circula. La pau, la confiança i la serenitat són el fonament d’una societat sana, no la por o la guerra amb l’altre… perquè l’altre no existeix. Només hi ha un nosaltres. Viure una bombolla és condemnar-se a un malson.

Però el foc de l’infern ho crema tot, i així és com tot es regenera. Al final, només la calma d’esperit i la plena salut mental i emocional poden governar el món amb justícia. El sense sentit no porta enlloc, i es dissol en si mateix. El treball que només enriqueix a uns quants i no està al servei del bé comú es podreix. Només perdura allò que s’entrega. Només es té allò que es dona, només es manté en vida l’energia que s’escampa.

La balança de la vida

Les empreses i els països s’han d’organitzar millor, si volen mantenir-se en vida. Sinó, cauran, tard o d’hora. És llei de vida. Tot s’ha de canviar de dalt a baix i organitzar-se molt millor. De la corona als talons. Perquè pugui haver-hi vida cal que l’energia es reparteixi, circuli, i que no s’acumuli només en mans dels que són dalt.

Cal que l’energia de la vida es reparteixi. Els diners són de tothom, dels estats, de les situacions, no de les persones. Per això han d’estar a disposició de qui els necessita. El diner és un bé per a l’intercanvi. El seu sentit és que serveixi a una interacció. No és d’una part o de l’altre, és del moviment. El patrimoni és com el vent.

És el temps el que sí que pertany a cadascú. Tots gaudim d’un temps de vida. Aquest és un bé innegociable. No podem renunciar al temps que tenim de vida. No podem canviar-lo per diners.

Viure és gratis. Viure és un do. Viure és un regal, i per no està en deute amb la fonts que ens l’ofereix, podem entregar la nostra vida als altres. Vet aquí la manera de sentir satisfacció. Vet aquí la clau de la felicitat: Donar i no acumular. Quin món ha provocat més infelicitat que aquell que s’ha dirigit per un principi basat en l’acumulació?

El temps és tot el que tenim

El temps és un dret innat de cadascú. Temps és tot el que tenim. La primavera del 2020 ens en vam adonar. No teníem altra cosa. Tot el que teníem era temps. Res més. Només teníem temps. I primer vam espantar-nos, però després vam descobrir que si teníem temps ho teníem tot.

Ningú té perquè ocupar-se amb allò que li és aliè. Tots teníem dret al nostre temps. El temps és un dret comú de totes les criatures. La força que ens ha portat a ser aquí està al servei de totes les vides, no només d’unes quantes. Tots els que estem vius tenim dret a gaudir del nostre temps de vida.

Cal que fem esforços útils al servei del temps de les persones. S’ha acabat l’alienació. No té cap sentit que el treball destrueixi a les persones que treballen. No té sentit que les coses que fem destrueixin el planeta on vivim. Per molt que es pugui viure a Mart i que els pols es desglacin, la Terra segueix siguen el millor lloc per viure. Per tant, perquè no ens encarreguem de fer-ne d’aquest món, una casa més habitable. El planeta és la nostra casa, perquè hem volgut fugir del nostre món?

Pau a la primavera, llum a l’hivern

A la primavera ens vam sentir en pau i vam entendre que no hem de tenir-li por a la naturalesa. Podem confiar en ella. Totes les criatures ho han fet sempre. No hi ha vida fora de la naturalesa.

Naturalesa és vida. Si el sistema amb el qual ens governem té por del medi, i se n’allunya, ens condemnarem a l’extinció. L’aïllament és una condemna a les brases de l’infern.

Ara ha arribat l’hivern i és el moment de fer balanç. És hora de reconnectar amb la llum de la primavera per obrir-la de nou, de bat a bat, quan tornin floreixin els ametllers. Estem molt a prop d’una nova primavera.

Aquest hivern ha arribat ple de llum: Els astres s’han alineat. Ens han aportat una certa lucidesa. Sabem en certa mesura que hem de fer. Si no us agrada dir-ho així perquè no sou creients, no hi ha problema, ho podeu dir al revés i arribarem al mateix punt: hem vist la foscor i sabem perfectament què no hem de fer.

Bon 2021!

Som-hi, doncs, tots junts, que se’ns gira feina i hi ha moltes coses que no funcionen i que esgoten els seus dies. Renovem-les. Dotem-les de la força que els dona vida, redrecem-les i posem-les al servei de tothom. Unim-nos! Treballem plegat per un món més just.

Bon any nou! Que aquest hivern ens arribi molta llum perquè ben aviat tindrem aquí una nova primavera.

Això no s’atura… i avança en la mesura que deixem enrere certes coses. Adéu 2020, i gràcies per tots els regals que ens has portat!