Els fonaments de l’islam: de la dependència a la llibertat - Sufi.cat
3815
post-template-default,single,single-post,postid-3815,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Els fonaments de l’islam. De la dependència a la llibertat. Déu

Els fonaments de l’islam: de la dependència a la llibertat

La paradoxa de l’islam ens diu que Déu queda al marge del món, però que el món no queda al marge de Déu. L’univers sencer és expressió de les essències de la divinitat. L’existència permet que la divinitat s’expressi a un pla físic, material, i pugui reconeguda i contemplada, existenciada i vivificada… sense que ella deixi de ser, al mateix temps, la transcendència pura que sempre és.

Arribar a entendre el significat d’aquesta paradoxa no és fàcil. La nostra ment ho considera una contradicció. Cal entendre-ho segons la lògica espiritual, una raó no mental –del cor– que permet la congruència i simultaneïtat de veritats que aparentment es contradiuen.

Transcendència i immanència, una sola realitat

Per accedir a l’estat de consciència on els contraris conflueixen i penetrar la perplexitat cal realitzar un camí de naturalesa espiritual. És per això que les criatures neixen, caminen pel camí de la vida, i moren. L’existència ensenya, poc a poc, que la força que la sosté és sempre viva, transcendent, inesgotable i inefable… malgrat que se la reconeix des d’allò que canvia i s’esgotat. Aquesta és la paradoxa: És des d’allò immanent, immediat i tangible, que percebem la força d’allò transcendent i inefable.

Els passos que dibuixa el camí espiritual son impossibles de descriure, perquè cada camí és únic. Ara bé, podem mencionar uns fonaments que es desprenen de tots els camins vertaders. Aquests fonaments se sostenen sobre el principi de la unicitat. Tot conflueix a una mateixa ultimitat i tot deriva d’un mateix principi, al qual podem anomenar Déu o Al·là, o senzillament Realitat, Principi, Ultimitat. Déu és alhora Ocult i Visible i no pel fer de ser una d’aquestes dues coses deixa de ser l’altra.

Shahada, proclamació de la unicitat divina 

La shahada és molt més que la proclamació de la fe en l’islam. És l’acceptació de la dependència de les criatures respecte a la força que les aviva. La shahada és la declaració formal i explícita d’un ésser que es reconeix contingents i limitat, menut al costat de la realitat immensa en la qual habita.

Qui pronuncia la fórmula La ilaha illa Allah admet que tot és u –és a dir, que tot expressa la divinitat perquè prové d’Ella– i que, al mateix temps, Déu no es pot associar a cap cosa.

La persona que proclama La ilaha illa Allah amb plena consciència sap que malgrat la seva humil posició en el món, una força única i singular empodera a totes les criatures. La força gràcies a les quals els vius poden viure és sempre la mateixa: la de l’inefable Generador que fa possible tot el què pren vida en el si de l’existència.

La força de la vida travessa per igual a tothom. Ningú roman més aprop de Déu que ningú altre. Tothom té una relació directa amb Déu, i indirecta també, perquè Déu s’oculta i es mostra a tothom, sense intermediaris… però amb vels.

El sagrat penetra totes les criatures. La seva limitació, per tant, és només aparent, perquè la seva essència és feta d’allò que les transcendeix. L’immanent queda relligat per sempre al transcendent, al qual manifesta

Tawhid, la unicitat

El principi regent gràcies al qual tot pot bellugar-se pel món és un Déu únic, onmiscient i subjacent, al qual tot apunta i del qual tot prové, sense que Ell, com a Principi, quedi atrapat en allò que es l’expressa.

El món no està deslligat de Déu. Sorgeix d’Ell, es manté gràcies a Ell i s’extingeix en Ell. Reconèixer que ni tan sols la criatura més petita està deslligada de la realitat una és clau en l’islam.

Els ritus: La salat i el dhikr

Una manera de confluir amb els altres i amb Déu és a través dels ritus. La salat, l’oració rutinària, lluny de ser merament una forma de resar, és una activitat ben simbòlica: consisteix en agenollar-se i, a continuació, col·locar el front a terra. Es tracta d’un gest de gran humilitat que simbolitza la unió del cel i la terra. En efectuar-se la sala s’aprecia que tot queda unit. La força d’aquest gest és innegable, i quan l’efectua un grup nombrós encara més. El missatge que transmet és immediat: tots som iguals perquè tots devem la vida a la mateixa font.

El dhikr és el record de la unicitat divina. És la presa de consciència de que la unitat roman sempre inalterable per diversa que sigui la multiplicitat. El record de Déu és un exercici que permet prendre consciència de que la unicitat no es trenca malgrat que nosaltres, de vegades, ens sentim aïllats, distants o en conflicte amb l’altre. Apreciar que malgrat les distàncies que hi poden haver entre uns i altres el vincle que les uneix és irrompible és tota una presa de consciència. No és fàcil, de vegades, recordar la unicitat. Sovint, caiem en la discrepància i ens oblidem de la unicitat. Recordar-la és, precisament, el què Déu espera de nosaltres, perquè si bé la Realitat és diversa i plural, al mateix temps és singular i única, i aquest principi unificador és més gran que qualsevol acció que porti a oblidar-lo.

La sama, audició dels missatges divins

La sama és l’escolta de la veu de la divinitat a través dels objectes. Sama vol dir audició, i remet a la capacitat d’escolta del missatge unificador que emergeix de la divinitat i s’escampa per tot arreu per tal de que pugui ser captat des de qualsevol indret, en qualsevol circumstància. No hi ha situació que tingui lloc en el si de l’existència des de la qual el missatge de la unicitat no pugui ser reconegut.

El ritus, prengui la forma que prengui, és aquella ajuda que vincula una peça, una criatura, amb el conjunt del qual forma part, el tot sempre present, l’origen aparentment absent.

La justícia social

La igualtat és un altre dels fonaments de l’islam perquè l’islam es basa en el fet que tota criatura depèn de la força que li dóna vida, de la mateixa manera que les altres. Malgrat que no hi ha dues criatures iguals, malgrat que tot canvia constantment, tot és igual de valuós als ulls de la realitat perquè tot li dona forma. Tot expressa la força de la divinitat, que mai s’esgota ni s’identifica amb cap cosa, però que tanmateix es plasma en totes elles. Tot evoca la unicitat. Agradi o no. Ho entenguem o no.

Sovint, en mencionar-se els principis de l’islam, es fa referència al zakat, un donatiu obligatòria proporcional als ingressos de cadascú. El zakat és un exemple de la justícia social, però aquesta va molt més enllà i impregna cada una de les accions dels musulmans. Un musulmà és algú que entén la Vida com una força majúscula la qual alimenta a totes les formes de vida, cadascuna a la seva manera. El musulmà, per tant, posa l’interès general per sobre de l’interès personal.

El musulmà, naturalment, és aquell que accepte treure benefici d’una transacció si totes les parts n’estan contentes, i que només accepta cobrar en proporció al treball que ha efectuat. La clau que justifica l’obtenció d’un benefici és l’acord que l’ha permès: ha de ser transparent i acceptat per totes les parts.

Contra l’especulació i la corrupció

Inflar els preus, beneficiar-se d’interessos desproporcionats o especular amb els diners per treure diner d’on no se n’hauria d’obtenir són pràctiques que l’islam prohibeix i condemna. La usura és una dels pitjors pecats que es poden cometre, perquè és un dels mals que més perjudiquen a la societat. La idea d’enriquir-se mentre altres persones s’empobreixen és una idea que només té lloc en un marc de consciència on l’islam no és tingut en compte. Cal evitar que les diferències econòmiques vagin incrementant-se desmesuradament. No té cap sentit que una persona s’enriqueixi mentre el reste de la societat s’empobreix.

Així les coses, podem apreciar que els fonamenta de l’islam sovint no son respectats en aquells països que s’autoanomenen islàmics, cosa que ens fa pensar que potser és convenient efectuar una revisió de concretes. Avui en dia es coneix per islam una cosa ben diferent a la que l’Alcorà defineix com a tal. Tenen en compte que aquesta és la font a la qual s’aferren els musulmans per normatitzar el seu comportament, és imperant que l’Alcorà sigui llegit a la llum del missatge que aporta, deslligats dels interessos amb els quals, dissortadament, avui se l’impregna.

L’harmonia ecològica

De la mateixa manera que la justícia social és un dels fonaments de l’islma també ho és la consciència ecològica. No pot ser d’altra manera. Així com totes les persones son iguals davant de Déu, també son iguals a totes les altres criatures. Cap forma de vida té major integritat o mereix més consideració que les altres. Totes son volgudes per Déu, totes han sorgit a l’existència, i això vol dir que a totes cal reconèixer-los el mateix dret a una vida digne.

Els regnes animal, vegetal i mineral omplen l’univers d’objectes diversos i bonics, i res els ordena per categoria. La igualtat davant de Déu és un principi ineludible en l’islam.

La unicitat de l’existència

El medi ambient no està separat de les criatures que hi habiten. No es tracta d’un objecte extern. No hi ha relacions subjecte-objecte. No existeix una exterioritat i una interioritat. En última instància, tot és una mateixa cosa: Tot és el cossatge de Déu. Cada cosa de la naturalesa és un signe de Déu, un ayat. Malgrat que des del punt de vista de cada objecte les coses es veuen de diferent manera, i les sensacions tingudes i les experiències viscudes son particulars, totes les experiències i observacions efectuades descriuen la naturalesa d’una mateixa realitat.

El fet que els nostres punts de vista respecte el món siguin diferents no significa de cap manera que la realitat que contemplem i habitem sigui diferent. Allò que ens sembla particular només ho és perquè ens ho sembla. Al capdavall res és de ningú perquè res pot fugir del vincle que manté relligades totes les coses. Per invisible que ens sembli el vincle que ho manté tot unit, aquest té una força inevitable.

En l’islam, el vincle és sempre reconegut, i si per alguna cosa se l’oblida, al cap de poca estona s’efectuarà un ritual que servirà de recordatori per tal que la unicitat estigui sempre present. Si islam vol dir submissió, la submissió a la qual remet l’islam és la de la font de la vida: les criatures viuen perquè una font de vida les alimenta. L’origen és un endoll universal compatible i compartible que distribueix energia vital a tot arreu. Oblidar aquesta connexió és creure’s independent. Recordar-ho és abraçar de nou l’islam. Per això l’islam consisteix en recordar i reconèixer constantment a la unicitat sempre certa.

L’existència com a signe

La paraula ayat defineix alhora els versicles de l’Alcorà i els fenòmens de la naturalesa. Un ayat és un vers, una frase, i alhora, un gest, un fenomen, un procés. La traducció més fidel se la paraula ayat és signe. De la mateixa manera que cada frase de l’Alcorà és un signe de Déu, un indici que prové d’Ell i el revela –com una petjada a la sorra remet a l’individu que l’ha efectuat–, cada criatura de l’univers és també un signe de Déu, perquè a través d’Ell s’hi revela la força que l’aviva.

Una criatura no podria prendre vida si una força no l’avivés. Aquesta força que aviva prvé d’una única font. Aquesta és la creença de l’islam. Tot, per divers que sigui, se sosté perquè està connectat a les altres coses. Tot existeix perquè tot existeix. Cada cosa hi és perquè té un espai en el marc de la realitat. Les existències són múltiples, la realitat és una.

Aquest pilar fonamental sobre el qual tot se sosté es diu Al·là, i tal és la seva força que els musulmans ho fan al·lusió constantment. Tot és en el nom d’Al·là. Tot és gràcies Al·là. Tot és perquè Al·là ho vol i ho fa possible. Al·là està sempre als cors, al centre de cada criatura, al motor de cada fenomen que té lloc. Els musulmans no reconeixen un fenomen o una cosa sense entendre que a través seu s’hi representa la força que l’engendra i l’esperona.

La revelació

Tot son signes divins. Tot és expressió d’una mateixa revelació que es reprodueix una vegada i una altra, d’una manera i una altra. La gran diversitat del món no fa altra cosa que expressar la força de la unicitat subjacent a ella.

Déu ha enviat senyals i més senyals de la seva força i unitat una vegada i una altra. Milers de profetes, sants i savis han parlat de Déu i han revelat el seu missatge, en milers de llengües diferents, a milers de cultures i pobles diferents, en molts moments diferents. Cada un dels missatges de Déu ha expressat sempre el mateix missatge, el de la unicitat divina, malgrat que ho ha fet sempre d’acord a les circumstàncies a les quals estava vinculat. El missatge dels profetes i dels llibres sagrats és inequívoc. Sempre apunta a Déu perquè sempre prové de Déu. Si no és així és perquè ha estat adulterat per les persones.

Déu es revela a si mateix, i si bé no s’empresona en elles, es mostra en elles. L’univers sencer és una revelació. L’islam admet que Jesús és el Crist, i que dona coa a Déu… com tot i tothom: tot és el cos de Déu. Cada cosa que pren forma dóna cos a la divinitat. Cada criatura és una encarnació de la divinitat.

L’harmonia

D’alguna manera, el paper de la humanitat és el de vetllar perquè en l’univers hi regni l’harmonia. Déu és qui posa les lleis de la naturalesa, i a les criatures els correspon el seu compliment. L’ésser humà ha estat dotat amb una qualitat que altres criatures no tenen: té la possibilitat de fer-ho o no fer-ho. L’ésser humà és capaç del millor i del pitjor. Als humans ens correspon decidir com apliquem les regles que Déu ordena. Els humans podem dejunar si tenim gana i no dormir si tenim son. Els humans podem fer malbé el nostre planeta o podem cuidar-lo i preservar-lo.

Les altres criatures segueixen el mandat diví de manera indefugible. Fan els què els toca, es comporta com les seva naturalesa els dicta. L’ésser humà és diferent. Està dotat d’una qualitat que li permet no fer el què toca. Això li dona una gran llibertat i una gran responsabilitat. És feina seva mantenir-se en ordre. És feina seva adonar-se que és germà dels altres éssers vius.

La responsabilitat

El poder que tenim els humans reclama una gran responsabilitat. Si no ens fem responsables dels nostres actes actuarem de manera egoista, trepitjarem i sotmetrem a les altres criatures. Els humans tenim la llibertat de decidir si ens volem relacionar d’una manera justa amb el medi, o si volem explotar-lo i apropiar-nos-en.

Si no ens fem responsables de cuidar el planeta, la nostra pròpia existència se’n ressentirà. Així, l’ésser humà ha d’aprendre que el més convenient per ell és, precisament, el més convenient per al conjunt de la vida. Aprendre-ho i realitzar-ho és un del objectius de la vida humana. Això és el què ens diu l’islam, perquè islam no vol dir altra cosa subjecció als fonaments que governen l’existència.

Cadascú haurà de respondre dels seus actes, diu l’Alcorà. Amb els nostres actes no podem canviar als altres, però podem canviar el món. De nosaltres depèn què li aportem al món. El mon és resultat dels nostres actes. Les portes del cel o l’infern no són capritxoses: Déu ens n’obra una o altra en funció de la puresa de les nostres intencions. La responsabilitat de fer-ne de la terra un paradís recau en cadascú.

El principi dels iguals-diferents

Els principis que regeixen l’islam no són, per tant, els dogmes que alcen una religió. Son els principis que regeixen la vida, perquè islam no és altra cosa que viure la vida en harmonia, segons els principis que l’ordenen.

Un dels principis que ha de ser apreciat és el dels iguals diferents, que posa de manifest la unicitat de cada criatura –tothom està dotat d’unes particularitzar que el converteixen en un ésser únic– i l’emmarca en una unicitat més gran, la de l’existència, de la qual res escapa i en la qual tot té lloc. La realitat una dona vida a les realitat múltiples. L’existència de la divinitat dona lloc a l’existència de les criatures. L’u s’expressa en el múltiple i així, el múltiple, malgrat esser múltiple, no deixa mai de pertànyer a l’u.

Això vol dir que la unicitat de cadascú, com a criatura única, és secundaria respecte a la unicitat de la realitat. Això no és poc important. La gran unitat no trepitja la pluralitat. Al contrari, s’expressa en ella. Per tant, el criteri propi és rellevant. Les particularitats són desitjables. Les diferències enriqueixen. Tenir present la unicitat de la realitat no justifica, en cap cas, trepitjar les particularitats i les diferències de les criatures.

Apreciar la unicitat divina i entendre que només s’ha d’expressar d’una manera seria no entendre l’islam. La intransigència i el fonamentalisme estan molt arrelats a l’islam, i aquesta qüestió cal combatre-la d’arrel: en l’islam no hi té cabuda la intolerància. En el din –el règim de l’islam– no hi ha d’haver coacció, diu l’Alcorà.

Els fonaments de l’islam: de la dependència a la llibertat

Els fonaments de l’islam porten a la realització d’un camí de naturalesa espiritual que porta a les persones de la dependència a la llibertat. Acceptar l’islam, d’entrada, pot voler dir acceptar la petitesa des les criatures, perquè és el reconeixement del seu sotmetiment a la força universal que les avivia. Ara bé, aquesta subjecció poc a poc pren un significat diferent, i si bé al principi pot ser entesa com una força que esclafa, ben aviat el musulmà s’adona que aquesta força a la qual està connectat li dona, precisament, una gran força.

És gràcies a aquesta subjecció que tenim vida. Tota la força que tenim prové d’aquí. Una vegada el musulmà ha descobert que la seva submissió no el trepitja sinó que l’aviva i el fa créixer s’adona del poder que hi ha dins seu. L’islam empodera les persones perquè les vincula directament amb la font que els dona vida.

El cor

La llibertat, la pau –interna i externa– i la igualtat son alguns dels valors que deriven d’aquest procés gradual que el musulmà recorre pas a pas. El fet que unes lleis alienes/externes als éssers vius regeixin les seves vides no té perquè ser vist com una cosa negativa. Entendre que dependre de Déu no és negatiu no és fàcil. Finalment, quan la veu del cor se sincronitza amb el mandat diví es descobreix que aquelles lleis que ens determinen i ens obliguen a ser d’una determinada manera no fan sinó alliberar-nos. Se sentiria lliure un peix si intentés volar? Se sentiria lliure un mosquit si pretengués menjar-se a un camaleó?

I les persones, ens sentiríem lliures si no poguéssim gestionar el món tal com Déu ens mana que fem? Donant-nos la vida Déu no ens ha donat altra cosa que llibertat!

A dins, al cor, hi tenim el jutge més just. La nostra llibertat depèn del cas que li fem a la nostra veu interna, i el cas és que la veu de nostra consciència no prové de nosaltres mateixos, sinó que és un mandat diví, natural i universal, que penetra en nosaltres perquè ens és donat com un regal. El missatge que ens arriba a nosaltres només ens és entregat a nosaltres. Aquesta és la nostra llibertat: la dependència del principi que ens regeix, ens dóna vida i ens empeny a veure-la plenament.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies