23 Abr Quan el drac exhala (Sant Jordi cavalca)

Al cavaller Roger,
vola amunt, company!

El mateix Jordi que fa uns anys va deixar de salvar princeses se’ns ha tornat animalista, segons sembla. Ja no mata al drac. Ni tan sols surt de casa. Ha deixat de fer la guerra.

La conquesta d’enemics i de cors era una aventura, una llegenda, que comença a perdre força. El Sant se’ns obre cap dins, ara, per carregar les bateries. S’interna cap al centre del seu cor, per retrobar-se amb aquell drac que sempre hi era, mític i sagrat, habitant solitari del regne de la pre-existència.

El drac viu la unicitat, la interioritat sense defora. La seva cova és sense forma, la seva força, pura potència, encara no ha adquirit cap propensió. És pura bondat, pura maldat. Sense matisos, i amb tots els colors a dintre seu.

I Sant Jordi que l’enyora. El cavaller se’ns ha fet gran.

Quan el drac exhala

Ja no busca el drac per matar-lo, el nostre Jordi. Ni tan sols per avivar-lo. Només el busca per trobar-lo. Només espera descobrir-lo i retornar-hi… abraçar-lo ben fort i reintegrar-s’hi.

El cavaller sent com la seva sang batega vida. El seu nervi l’exaspera. Però reconeix que tot això és perquè el drac bufa… i ja no respon a les dinàmiques. Prefereix aquietar les seves tempestes, i reunir-se amb qui les provoca. No és pas a fora on el pot retrobar.

No té forma externa. El drac és font de tota cosa.. però ell no és cosa. No és res. No existeix, és real i inexistent. No és pas un animal: és energia potencial. El seu regne és el del mite: Crea el núvol quan exhala, el seu baf genera vida. Com l’aranya que fa teles, fa existències que esdevenen alienes. Les criatures ja no son ell, malgrat que en provenen.

El cavaller ja no és un drac, el cavaller és una persona. Però no és persona sense el drac, i és per això que tant l’enyora. Sent el buit que hi ha allà a fora. El què semblava ple de força es revela sense essència, i el què semblava buit de forma ara denota meravella.

De cavaller a Sant

Jordi sap que el drac és a dins seu, però sense ser-hi com a cosa. No el trobarà mai si no s’entrega: Ha de ser el drac qui l’engoleixi. En el món extern no hi ha espai per a la inexistència, ni en el món intern per l’existència.

Però el recorda i sap gaudir-ne, d’aquest drac que sembla oníric, que sempre hi és però sense ser-hi. No vol matar-lo ni avivar-lo. La cosa no anava per aquí, es diu. El Drac no esgota mai les seves formes, perquè no s’aboca mai en elles. A fora només n’hi havia una visió que l’emmiralla, quixotesca, evanescent, però inevitable i ineludible.

El camí de retorn

El Jordi Sant veu que ara el buit li queda a fora, i sent la plenitud com para a dintre. I s’aquieta. S’han invertit els pols, ha girat la truita. Sembla que aquí comença la tornada. He deixat de perseguir-te. L’aliment sóc jo… Drac quan tu vulguis pots cruspir-lo.

És un sant perquè es conforma. Admet que la seva posició, humana, és humil i variable. És tot aigua: ara núvol, dolç i suau, ara tempesta i calamarsa. Ara es crispa i explosiona, ara es calma es conforma.

I per això es tanca de nou, afligit de tanta eufòria, compungit de tanta guerra feta en va. I s’emociona recordant-lo, ni que sigui per una estona. El meu lloc és allà a fora, però casa meva és aquí dintre.

I tornarà cap a l’exili, content i trist a la vegada, sabedor que és el drac qui bufa. Encara no és la hora, cavaller. El drac exhala i jo cavalco.