21 Jun Consciència i matèria. Realitat i existència

La primavera, entesa com un procés vital o com un moment en un cicle és aquell procés en el qual l’existència brota i pren vida, i empren un camí per desenvolupar-se i obrir-se pas.

La generació de l’existència a partir de la consciència

L’existència sorgeix de la consciència de la mateixa manera que ho fa un somni. Tota la matèria que pren forma apareix perquè un conscient n’és testimoni. No crec que pugui existit res sense que ho una consciència ho tingui en compte. No em puc creure que la consciència sorgeixi de la matèria, com quan surt un gra. No em sembla plausible. No crec que la consciència provingui de les connexions nervioses. Crec que és al revés: a través d’elles percep aquelles coses en relació a les quals és pre-existent.

La tardor: dissociació

La tardor és la fase que s’oposa. La tardor, entesa com una estació de la vida, una etapa de tot procés vital, és aquell moment en la qual la consciencia es torna a dissociar de l’existent.

La fase de la tardor és la de la maduresa del procés d’existenciació. És aquella en la qual la consciencia es torna a independitzar de l’existència. Si durant la primavera s’hi havia abocat plenament, i en generar-la s’hi havia unit de ple, ara se’n separa de nou.

La primavera és el desplegament de la consciència. L’extensió del seu cossatge. La conformació material de les seves idees inspirades. A mesura que la consciència imagina l’existència es determina. La tardor és la presa de consciència d’aquest fet.

La tardor és la maduresa, el record de si. A la tardor la consciència se’n recorda que ella i l’existència no son una, per força. Ho eren però no tenen perquè ser-ho.

Consciència i matèria. Realitat i existència

Permeteu-me que ubiqui una mica els termes de consciencia i de matèria, de realitat i existència a la llum del criteri que ara aplico. Ho dic perquè no té perquè ser la única manera d’entendre-ho.

La consciència és la realitat. Aquesta realitat pot prendre cos i fusionar-se amb l’existència, identificar-se amb ella i convertir-se en ella, o pot no fer-ho, ser-ne el testimoni i contemplar-la des de dins seu, és dir, veure-la a for a seu.

La consciència és la interioritat de l’existència, el seu cor. La matèria, per la seva part, és l’existent. És allò que pren vida i forma, allò que es mou i es transforma. Pròpiament dit, és allò que viu.

La realitat es permanent. L’existència és canviant. La matèria es transforma, la seva font roman i alterable.

Consciència i existència: unió i separació

La consciència genera l’existència i després se’n separa de nou. Aquest procés correspon a un cicle d’existenciació. Cada forma que pren vida segueix aquest procés. Les analogies es poden veure a tot arreu.

Si en la primavera és el procés en el qual la consciencia s’aboca plenament en l’existència, en la tornada, la tardor, la consciència se’n dissocia de nou i retorna al seu origen, al seu centre o cor, la realitat pre-existent eterna.

Al regne del real és existent o inexistent. Dependrà de com se’l vegi, dependrà de l’acció que estigui duent a terme. La realitat pot transcendir a l’existència, o pot abocar-se en ella i identificar-s’hi. Existència i realitat poden ser sinònims, o poden no ser-ho.

La maduresa consisteix en adquirir l’habilitat de separar-se l’existent, d’allò material, i contemplar-ho com un testimoni: el testimoni es troba dins de les criatures i les contempla. El món físic és una exterioritat, i la consciència la contempla des de dintre… mentre deixa que s’esgoti, mentre la genera de nou.