06 Oct Néixer és públic, però morir és privat

El fet que es pugui néixer pel sistema públic però per morir s’hagi de passar pel privat és un signe que ens indica com portem el tema de la mort com a societat: el fotem fora, el tractem com si no fos un fet normal, l’evitem.

Però la mort és tan inevitable com natural. De fet, poques coses trobarem que siguin tan normals com aquesta. Tanmateix, farem veure que no, que ens és estranya, i la traurem de l’espai públic, i la restringirem a l’àmbit privat, i farem que a qui li toqui s’ho pagui, i amb això ens pensarem que el problema està resolt.

Però amb això només el farem més gros. I un bon dia ens tocarà de prop, i adonarem que no l’hem pas pogut evitar, i aleshores entendrem que sempre torna, que sempre ressuscita  per molt que l’enterrem.

I cada cop que aparegui estarem obligats a improvisar de nou, a començar de zero, perquè no tindrem gaire res pensat per a ella, ja que sempre l’haurem tractat com una cosa aliena, que no es comparteix gaire i que no sabem fer en equip.

I ens estranyarem de que això de tenir-la tan a la vora signifiqui que ens toca tan endins, i haurem de plorar els nostres dols de manera solitària, en privat, i pagarem el preu que això significa, trinco trinco, apartats del públic.