16 Des El fanatisme religiós i l’odi a les religions

L’odi i el fanatisme són molt semblants. De fet, són dues cares d’una mateixa moneda.

L’actitud d’un fanàtic és la de qui estima molt una cosa, massa, fins al punt que s’hi aferra de manera malaltissa i, de retruc, passa a menystenir, i fins i tot odiar, les altres coses. L’estima del fanàtic no és sana sinó compulsiva.

La compulsivitat amb la qual estima allò que estima és directament proporcional a l’odi que sent cap allò que no estima, perquè l’amor de més que li posa a l’objecte estimat prové de l’amor que extreu d’allò que no s’estima.

Els murs

Tant l’odi com el fanatisme sorgeixen perquè un mur separador s’alça allí on hi hauria d’anar una porta, on hi hauria d’haver un espai de trobada. Ambdós són producte d’un tancament, es deuen classificacions massa categòriques.

A una banda del mur, s’hi ubica l’objecte de desig (la pròpia religió; l’absència de religió). A l’altre cantó, s’hi amaga allò que es vol deixar de veure (les religions, la manca de religió). L’odi que s’aboca envers al que hi ha a l’altre cantó del mur és proporcional al fanatisme amb el qual es defensa allò que cau dins les fronteres. Sembla clar que, a major fanatisme, més odi; i a més odi, major fanatisme.

La fórmula per superar l’odi i el fanatisme és fàcil de veure: cal obrir una porta allí on hi ha una paret. Ara bé, cal fer-ho amb compte: és probable que sigui més adequat obrir-la a poc a poc que no pas fer-ho ràpid perquè, en cas d’obrir-se de cop, pot ser que hom entri en pànic i, per inèrcia, es tanqui la porta de seguida i amb pany i clau.

Les religions tancades

Avui sabem que les religions son diverses i que en allò que entenem per religió hi caben un munt de coses diferents: des de l’espiritualitat més refinada i l’art més excels fins a les idees més dogmàtiques i les teories menys coherents. Dins la religió tot hi cap. No tot hi hauria d’haver cabut, potser, però avui tenim l’escenari que tenim, i no podem negar que, a través del pas de la història, dins les religions hi ha acabat entrant de tot. Avui en dia, per tant, no podem evitar que parlar de religions sigui parlar de coses bones i de coses dolentes. Crec que no cal que posi exemples d’una cosa ni de l’altra.

El trastorn de que parlàvem al principi va per aquí: és fanàtic de la religió aquell que només li veu les coses bones; odia les religions qui només sap trobar-hi les pegues. Però les religions tenen prou diversitat interna com perquè tothom amb una mica de seny pugui comprendre que aquesta diversitat fa impossible que puguem tancar les religions en una d’aquestes dues categories. Actualment, les religions no són ni bones ni dolentes, són totes dues coses.

La lluita compartida

Lluny de veure les religions com una cosa plural, els fanàtics de la religió i les persones que les odien parteix de la premissa que les religions són un cosa fixa, que són tancades i uniformes, que no tenen diversitat interna.

El fanàtic tanca la seva religió i la considera sempre bona. Qui odia les religions ho fa perquè considera que són inherentment dolentes. Així doncs, ni l’un ni l’altre són capaços de veure que les religions són plurals, i que la seva pluralitat les converteix en objectes que fan de mal classificar. La lluita compartida entre els fanàtics de les religions i els que les odien és clara: tant uns com altres treballen per alçar un mur ben alt. La solució que permet trencar aquesta polarització també ho és: cal anar obrint poc a poc la porta i atrevir-se a treure una mica el cap.

Obrir-se a conèixer a l’altre portarà a estimar-se a un mateix i al món sencer de manera sana.