08 Jun El medi ambient no existeix

Si el medi ambient és considerat l’escenari on habiten els minerals, els vegetals i els animals, no crec en la seva existència. No comparteixo la idea de considerar el medi com un mer embolcall, per molt que en ell s’hi trobi contingut tot allò que els diferents éssers poden necessitar per a la seva subsistència.

Crec que és incorrecte considerar que la naturalesa és un medi ambient, perquè aquest medi no és una cosa diferent a allò que habita en ella. No podríem considerar que, per una banda, hi ha un medi i, per l’altra, els habitants que viuen en ell, perquè el medi i els seus habitants son una mateixa cosa.

El medi ambient és fet d’allò que hi ha en ell. Els cossos que es belluguen per l’univers el conformen, i el dibuixen i el mostren. Separar una cosa de l’altra és absurd.

La Vida

El medi ambient és un conjunt de vides. A aquesta Vida de vides l’anomeno Vida, en majúscules, perquè és la forma de vida més gran possible. Inimaginables des del nostre modest punt de vista, però imaginable per la nostra ment capacitat per pensar en coses que no és capaç de veure ni sentir.

El cos humà també és un conjunt fet de diferents formes de vida. Els diferents òrgans, les diferents parts, agrupades entre si, conformen un organisme viu, únic i diferenciable, que al seu torn també forma part d’un organisme immens, l’univers, que també està fet de moltes i diverses formes de vida.

El cos i la ment?

Seria ben absurd parlar del cos i dels braços. És ridícul parlar del cos i la ment, encara que aquesta expressió es fa servir sovint, perquè fins on jo sé la ment no és sinó una part del cos, o una funció seva. Parlar del cos i la ment és com parlar dels esports i el tenis, o de l’art i la pintura. El cos humà és un tot interrelacionat.

Els nostres pulmons son vius, però no viuen a fora del nostre cos sinó que ho fan dins seu. El mateix fan totes i cada una de les criatures: viuen, però no ho fan pas a fora del seu medi ambient. El medi ambient és el conjunt de formes de vida. La naturalesa és l’ésser del qual tots els individus en som membres.

Al seu torn és absurd dividir els regnes de la naturalesa. Com si allò mineral, allò vegetal i allò animal es pogués separar de manera categòrica. Feu-vos una analítica, per exemple, i observeu com teniu el ferro, o pentineu-vos els cabells, i en fer-ho pregunteu-vos què els distingeix de les plantes. Només hi ha un regne, el de la naturalesa, la Vida, i totes les formes de vida que observem son aspectes que presenta, situacions per les que passa, estats que viu.

Un món indivisible

El món és indivisible. La Vida és una. Els éssers humans no estem al marge de la seva realitat. Res té una forma categòricament diferenciable que la distingeixi d’allò que no és ella de manera ferma. No es podria mai arribar a dividir l’univers en elements, per molt que ens agrada fer veure que ho podem fer, perquè els elements estan en interrelació constant. No son res en si mateixos.

A tot estirar, mostren formes aparents, estats concrets, aspectes diferenciables. Això és cert. No dic que no sigui capaç de distingir l’or de la plata, l’aigua del foc, els humans dels escarabats. Naturalment que en soc capaç, i clar que és útil fer-ho. És ben cert que una cosa és l’oxigen i una altra cosa és l’hidrogen, i que dos àtoms d’hidrogen units un àtom d’oxigen conformen el compost que tots coneixem com aigua. No estic posant en dubte tot això. Estic parlant de la Vida a un altre nivell.

La Vida com a interrelació

El vincle regeix l’univers i ho manté tot en cohesió. Tot està intercomunicat, en diàleg amb altres coses. Tant és així que res escapa a tenir, dins seu, allò que no li és propi. Res es troba en estat de separació absoluta de la resta de coses. La Vida és vincle, interrelació. Per força, perquè és per virtut d’aquesta trobada universal que la Vida existeix. Sense la trobada entre les coses no tindríem cap de les coses. No té sentit mirar els objectes i oblidar-se la vida que, tots ells, manifesten. La Vida en majúscules es revela a través de cada forma de vida.

Per menuts que siguem, per reduït que sigui el nostre punt de vista, per immens que resulti allò que no som capaços de veure, la Vida se’ns presenta a cada instant. No veure-la és creure que cada vida podria tenir sentit en si mateixa, que cada forma de vida és, realment, una cosa en si mateixa.

I no. Res ho és. Res té vida pròpia. Tot viu gràcies als altres. Allò que no som nosaltres ens dona vida. Tant és així que al final només podem considerar que de hi ha una sola Vida. No n’hi ha d’altres. No hi ha cap vida al costa de la Vida. No hi ha unes vides que viuen les seves vides en un medi ambient que les manté en vida. Això no té sentit. Només la Vida dóna vida, només en la Vida hi ha vida, i fora de la Vida no hi ha res.

El medi ambient no existeix

No tenim, per una banda, un medi i, per l’altra, unes criatures. Només tenim un conjunt, fet de peces diferenciables entre si, però inseparables, que conformen un sol tot. Sense conjunt no hi ha peces i sense peces no hi ha conjunt. Separar una cosa de l’altra és absurd.

I perillós, de fet. Estic convençut que el mal tracte que hem infligit al medi prové del fet que ens hem pensat que n’estem al marge. Crec que si vam començar a castigar al medi va ser perquè vam considerar que els éssers humans no pertanyíem a aquest medi, que només era un ambient. Va ser començar a considerar al medi una exterioritat i provocar que la seva força, la seva vivesa, se’n comencés a a ressentir.

¿No som capaços de veure que fins que no assimilem de nou el medi a les vides i les vides al medi no dotarem a la Vida de la seva naturalesa real?

La circulació de la Vida

A la Vida poc li importa si l’aire que respirem, l’aliment que ingerim o l’aigua que ens emplena es troba a dins o a fora nostre. El que li interessa a la Vida és que aquest aire, aquest aliment i aquesta aigua circulin. És per això que ens vol, a les criatures. De fet, és per això que nosaltres volem als nostres pulmons, als nostres estomacs i els nostres budells.

Però nosaltres ens entossudim a creure’ns que allò més gran que nosaltres –el nostre medi– està al nostre servei, com ho està allò més petit –els nostres òrgans–. ¿És que no podem arribar a entendre que si nosaltres estem al mig de tot plegat és precisament perquè som u amb tot plegat? La Vida és una, i circula amunt i avall tota l’estona. Dins-fora, dreta-esquerra, dia-nit, estiu-hivern, yin-yang. La vida coneix totes les formes, però no creu pas que entre elles hi hagi fronteres infranquejables. Té visat per anar a tot arreu. Som nosaltres els que ens confinem a nosaltres mateixos, perquè fer-ho ens dona una falsa sensació de seguretat.

La grandesa de la Vida

Crec que fins que no tornem a acceptar que formem part de la Naturalesa, i considerem que Ella és l’ésser viu en el quan té lloc la nostra existència com a persones, no començarem a cuidar el medi com realment es mereix. El medi es algú. Ni és un escenari ni molt menys un decorat. El medi és la Vida, i nosaltres participem de la seva Naturalesa, és a dir, reflectim els seus estats, les seves formes, els seus aspectes, les seves funcions, els seus atributs.

Això és el que som: servidors de la vida. No és que les criatures tinguin a la seva disposició un medi que els garanteix la seva subsistència. Quin disbarat. És al revés: son les criatures les que estan al servei de la de vida, i permeten que prengui diferents formes i aspectes. Les nostres característiques, propietats i peculiaritats individuals, tan nostres que ens pensem que son, no son sinó aspectes formals específics que manifesten la Vida i mostren la Seva grandesa.