12 Ago La (irrealitzable) pretensió d’encapsular la vida

No hi ha alteritat sense joitat de la mateixa manera que no hi ha bellesa sense lletgesa. La noció d’un i d’altre son com les de yin i el yang, és a dir correlatives, i una vegada ens hem desprès d’una de les dues idees –per exemple de la de joïtat– ens adonem que l’altra idea també s’esvaneix.

Dissoldre l’ego –el jo, l’altre–

No hi ha un jo si no hi ha un tu, i no hi ha un nosaltres si no hi ha un vosaltres. I un ells. Tot és u. Res és en si mateix perquè tot està en correlació. Els límits entre el dins i el for a canvien constantment, i això ens impedeix cosificar els objectes. Res és independent de les altres coses. Res n’està separat del tot. res té uns límits ferms. Tot conforma un sol univers. L’únic ésser és la Vida en si mateix, el Vivent, el Manifestat.

Quan assumir que el jo mateix no existeix ens adonem que l’altre tampoc ho fa. Una i altra cosa son meres cosificacions efectuades per la nostra ment. La Vida, en si mateixa, no es pot encapsular.

La pretensió de cosificar-la no es pot realitzar. Intenteu atrapar-la i veureu que és massa viva. La vida se’ns escapa de les mans. La gràcia és que estigui entre nosaltres, no pas que la posseïm. La vida és un tresor que podem veure, però que no és nostres ni de ningú. tots el contemplem i ens n’aprofitem, però ningú pot pretendre quedar-se’l. Intentar-ho és voler-la colonitzar.

Al servei de la vida

Per percebre que tot és u cal començar per dissoldre la idea que és té de l’un mateix. És l’ego qui vol ser alguna cosa, perquè nosaltres no som ningú, i això ens costa d’entendre. L’ego no és res, tampoc. No és cap part del nostre cos. No és com els pulmons o els ronyons. És una capacitat, una manera de veure les coses. L’ego és la percepció –errònia, val a dir-ho­– de que l’un mateix existeix i és separable d’allò que no és ell.

L’ego és una mera creença. L’ego pretén encapsular la vida i cosificar-la en individus concrets. Però la Vida és massa gran. La vida se’ns escapa, ens transcendeix. No l’abastem malgrat que està en nosaltres. La percebem i en tenim constància, però ens queda molt gran. La única possibilitat coherent que ens queda és la de posar-nos al seu servei, a les seves mans –o a la seva pell– i oferir-nos a ser els braços amb els quals executa les seves funcions, els ulls amb els quals s’observa a si mateixa, els porus de la pell a través dels quals sent un calfred.

La meravella de la Vida

I el calfred ens fa tremolar perquè ens adonem que no som res –que no som cosa–, però que tenim capacitats, i que no és necessari ser una cosa per sentir. A la Vida ni li cal pas ser un ésser, per esser-hi. Hi és en si mateixa.

És processos i és experiències. És canvi i és constància. És tot allò que pot semblar-nos contradictori. És allò que ens posa els pèls de punta i ens porta a tremolar, de la meravella que copsem.