18 Des No creiem en res irracional

Les nostres creences han de ser coherents respecte al que sabem de manera fefaent. Han de ser versemblants. Tot el que creiem ha d’ajustar-se, sempre, al que sabem, i ha d’ampliar-ho d’una manera congruent. Les creences complementen el coneixement. No creiem en res irracional.

Sabem que la vida, per exemple, no pot sorgir d’allò inert. Això vol dir que el que sigui el que sigui el que hi ha abans de la vida, tal com la coneixem, també gaudeix de vida, d’una manera o altra, per molt que no sapiguem com és aquesta altra forma de vida.

També sabem que tot es transforma, que tot canvia constantment i que no hi ha hagut mai dos moments idèntics. Sabem que res es crea ni es destrueix. Deduïm, per tant, que quan morim tot es transforma i que malgrat no coneguem en què es transmuta allò que ha permès que reconeguem la vida, sabem que no desapareix per convertir-se en un no res.

Els límits del coneixement

Preguntem-nos què hi veiem en el cos d’un mort. Físicament parlant, podem dir que hi apreciem exactament els mateixos òrgans, membres i parts que hi trobàvem quan era viu. Segons com ho mirem, per tant, el cos viu i el cos mort s’assemblen molt. Qualitativament parlant, però, és evident que el cos viu no té res a veure amb el cos que ha mort: la vida i la consciència que albergava deixa de ser-hi recognoscible.

El cos que mor no perd cap peça, però perd una qualitat identificable: deixa de presentar la vida i deixa de ser apte per allotjar una consciència. Però el fet que la vida i la consciència que abans reconeixíem en aquell cos deixin de ser recognoscibles per a nosaltres no vol dir que hagin desaparegut definitivament. No ho sabem. No sabem què se n’ha fet, n’hem perdut el rastre, però no sabem què ha passat amb la qualitat que abans sí que arribàvem a apreciar.

Aquest és un dels límits del nostre coneixement, i allí on no arriba el nostre coneixement hi ha espai perquè s’hi despleguin les creences. Això sí, les creences que mantinguem, com les hipòtesis que considerem, hauran de ser 100% congruents amb el que sabem de manera concloent. La creença no pot encegar-nos. La creença ha de ser compatible amb el nostre enteniment.

No creiem en res irracional

Entre les nostres creences no tenim perquè admetre-hi res incoherent o irracional. Al contrari, han de cenyir-se a allò racional, basar-se en l’experiència tinguda, ser compatibles amb el coneixement adquirit.

Quan això és així, la creença eixampla el coneixement. Li dona un abans i u després possibles, plausibles, coherents amb el conegut, perquè abans i després d’allò immediat i conegut, hi ha sempre un passat i un futur desconeguts. Però allò que coneixem, lluny de no servir-nos per res, ens permet projectar uns possibles passats i uns probables futurs congruents, lògics, admissibles. De la mateixa manera que la realitat que coneixem és una continuació coherent de la realitat que desconeixem i que l’ha fet possible, la realitat que donarà continuïtat al món que coneixem també estarà relació amb el món d’aquí i ara.

Al terreny d’allò possible

És en aquest sentit que les nostres creences, que no podran ser irracionals, no podran tampoc estancar-se en la raó. Hauran d’obrir-la al món que hi ha més enllà del que hem conegut i hem raonat, hauran de descloure el nostre pensament i relacionar-lo amb allò que no és capaç d’abastar.

Les nostres creences han de donar-li extensió al nostre enteniment i posar-lo en contacte amb el terreny d’allò possible. Han de penetrar allí on la certesa i l’evidència no arriben i posar la nostra existència limitada en el context d’un món que no té inici ni final i que es transforma il·limitadament. I és que sabem que més enllà de l’horitzó també hi ha món i no tenim perquè deixar de considerar què pot haver-hi a l’altra banda.

En aquest més enllà desconegut només pot haver-hi espai per a realitats que estiguin connectades amb el món que vivim aquí. Si això no fos així, el món que tenim aquí i que coneixem de primera mà no seria tal com és. Seria d’una manera que tingués a veure amb tot allò que desconeixem.

Allò que coneixem té lloc en el si d’allò que no coneixem i allò que no coneixem té a veure amb allò que sí que coneixem. L’inconegut mai no està dissociat del conegut, una cosa i altra no deixen mai d’estar relacionades.

El que sabem, és cert, i dibuixa l’àmbit del nostre coneixement. El que no coneixem també existeix, té la forma que té en relació amb el món que ens és conegut, i la manera que tenim per endinsar-nos-hi és a través de la creença.