27 Mar Els tres canvis: higiene ambiental, justícia social i dignitat personal

Davant la incertesa que ens genera aquest procés, molts ens preguntem que passarà després del confinament, quan podem tornar a sortir de les nostres cases i, de nou, tornar a la normalitat.

Generalitzant una mica, podríem dir que hi ha dues posicions al respecte: Una d’elles ens diu que no canviarà gran cosa, l’altra, que tot haurà canviat molt.

I aquí va la meva proposta i la raó per la qual em dirigeixo a vosaltres: Si no veieu clar el canvi que ha de tenir lloc, si no hi creieu o us penseu que no és possible, feu un pas al costat. I si teniu interessos particulars en els canvis que han de tenir lloc, aparteu-vos també.

El món reclama un canvi

Agafeu-vos fort que venen corbes. N’han de venir, per força, perquè la normalitat pre-confinament no era sostenible, i no podem tornar-hi. El món ens reclama un canvi, de fet, ja ens l’ha imposat.

El món és canvi constant, i ara venen canvis forts, és responsabilitat nostra que aquesta canvis vagin en la direcció adequada, perquè no és poca la força que pretendrà que els canvis ens vagin en contra.

Els tres ordres del canvi

Calen canvis en tres ordres, son canvis de dimensions diferents que han d’anar en paral·lel, i que no podem defugir, és a dir, són canvis que han de tenir lloc simultàniament:

Els tres àmbits als que em refereixo són l’individual, el social i mediambiental. Vegem-los de gran a petit:

1. LA HIGIENE MEDIAMBIENTAL

El medi ambient s’ha vist beneficiat del nostre aquietament: Quan aquest procés s’acabi –que ho farà progressivament, perquè potser el dia que podrem sortir de les nostres cases no podrem entrar en determinat territori, perquè seguirà confinat– no hem d’engegar màquines de cop. Ho hem de fer a poc a poc i ordenament.

Hem d’establir un ordre de prioritats i engegar només les màquines que convingui. Haurem de preguntar-nos si ens convé el 5G i què en fem de la petroquímica, haurem de preguntar-nos si el procés tecnològic ha de ser sempre el màxim possible, o si en el seu procés de desenvolupament hi introduïm qüestions ètiques i de sostenibilitat.

2. LA JUSTÍCIA SOCIAL

Caldrà instaurar mesures com la renda bàsica o una renda mínima garantida que prometi que si tothom que s’hagi de quedar a casa pugui fer-ho amb un sou, sigui aturat o treballador, treballi a l’àmbit públic o en el sector privat. Som una societat civilitzada i solidària i no volem que ningú del nostre país visqui per sota del llindar de la pobresa, treballi o no.

No tenim perquè ser còmplices de la pobresa, un món sostenible com el què vetllem per tenir segons el primer punt, és un món que ens ha de donar aliment i sostre a tothom, si no és el cas és que ens hem organitzat malament. La justícia social, al segle 21, és ineludible.

3. LA DIGNITAT PERSONAL

En tercer lloc, i aquest potser sigui el canvi més profund i difícil, perquè per una banda deriva dels altres dos, i per l’altra els produeix, em refereixo a la dimensió més interna de la persona.

Caldrà que cadascú descobreixi per si mateix la manera de sentir-se en pau amb si mateix i amb els altres. Caldrà les persones aprenguin a respectar-se a si mateixos, perquè només si ho fan respectaran la societat i el medi ambient.

Qui perjudica és perquè s’ha sentit perjudicat. Podem aprofitat aquest moment d’impàs, aquest confimament forçós, per convertir-lo, com diu en Xavier Melloni, en un retir lliure. Hem d’intentar-ho, per fer que, quan tornem a la normalitat, la normalitat sigui una altra cosa, no la que teníem. El món ho espera de nosaltres. Tant el medi natural com la responsabilitat social ens ho reclamen.

El lideratge en el procés de canvi

Crec fermament que qui ens lideri a partir d’ara ha de posar el focus en aquestes tres eixos. No podrà esquivar-los. I penso que difícilment podrà realitzar els dos primers canvis una persona que no els cregui possibles.

Qui s’aferri a la immobilitat, qui no estigui disposat a canviar, qui no tingui cintura per negociar o mà esquerra per proposar, no està en disposició de conduir el canvi. Qui agafi la paella pel mànec ha de ser algú que sàpiga cedir, no només manar, perquè no ho farà segons el seu interès personal, sinó basant-se en el bé comú. Si les persones que ens han de liderar no son persones 100% entregades i amb capacitat de sacrifici, no ens serveixen. D’aquí que el tercer punt sigui, de fet, el primer.

No tothom és capaç de canviar. No tothom vol fer-ho. No podem obligar a ningú a que ho faci. Cadascú veu el món a la seva manera i no ens correspon dir als altres com l’ha de veure. No hem de canviar als altres. El que sí que podem fer és deixar de donar poder a les persones que enlloc de posar-se al costat dels altres s’hi posen per sobre.

El món reclama un canvi i és hora de que el realitzi la gent que està pel canvi, que el té clar i que s’hi veu en sincronia, no la gent que no està pel canvi, que no el veu clar o que té interessos en que el canvi sigui d’una determinada manera. No, no, el canvi que ha de tenir lloc no sabem quina forma prendrà, de fet, perquè aquesta és la naturalesa d’un canvi: ens porta a un nou escenari, i aquest escenari, abans de que el canvi es realitzi, és desconegut.

La participació de gent diversa

D’aquest canvi només sabem que volem que sigui fet des del cor, no des de l’egoisme o l’interès. Del nou escenari només sabem que ha de complir amb tres objectius irrenunciables, però no en sabem res més. La forma que prendrà dependrà de la gent que el promogui, i la gent que el vol promoure prové dels més diversos sectors, de dalt i de baix, son rics i son pobres, son polítics i son empresaris, professors i artistes. Per tant, no sabem quin sistema és el que està per venir. Això està en mans de les persones. Sabem el com, no el què; sabem el perquè, però encara no hem fet el camí i, per tant, no tenim la fórmula.

Siguem el motor d’aquest canvi, perquè potser per nosaltres mateixos només som capaços de realitzar els canvis personals… però si ens unim tots junts podem ser capaços de realitzar canvis als tres nivells, i això és el què el món ens reclama.