30 Mai Crític com els ateus i depenent com els creients

Un dels problemes més vigents és que les coses sempre semblin blanc o negre. Els bocs, ai els blocs. Tot ho tanquen en parcel·les i arreu sembla que entre elles no hi hagi solució de continuïtat. Entre els creients i els ateus passa exactament això. Sembla que estiguin en guerra, encara que freda o encoberta, i que no hi hagi possibles punts de trobada entre una manera de veure el món i l’altra…

…i em penso que de punts en comú n’hi ha més dels què sembla. Per començar, tant uns com altres s’inferioritzen mútuament, estan molt a gust en el bloc propi, i creuen que en l’espai de l’altre no hi ha res interessant.

Les religions, cosa superada

Molts ateus es pensen que les creences són una cosa superada. Molts es pensen que les religions estan mancades de raó. Molts consideren que la ciència pot negar-la, a la creença i a la fe, com si el pensament fos suficient eina per adquirir coneixement.

Alguns ateus fins i tot serien capaç de defensar la supressió de les religions, sense adonar-se que proposar una mesura com aquesta és ben bé com proposar l’amputació d’un tros de les persones creients. Molts ateus observen la religió com una cosa externa a la persona, i no com un fet que té lloc en els seus cors. Pels creients, la religió té a veure amb la interioritat, tant com amb l’exterioritat, i provar de separar-se’n seria com intentar deixar de respirar. Crec que aquests ateus no tenen el rigor que preconitzen.

Els infidels, cap a l’infern

Per la seva part, molts dels creients solen pensar que ser ateu és ser el dimoni. No son pocs els creients que consideren que qui no creu no troba salvació, i s’obliden de comprendre que l’entrada al cel es regeix més per l’acció que per la creença, i que la creença costa molt de definir. Vull que molts ateus en tenen, de creença, el què passa és que l’anomenen d’una altra manera.

La fe no és la imaginació de que Déu pren alguna forma, l’assimilació de la divinitat amb una forma concreta. La fe és el què porta a les persones a fer les coses bones que fan. La fe és la llum que porta a imaginar-se un món millor i la força que porta a treballar per fer que futur millor es realitzi. Penso que, ho sàpiguen o no, molts ateus tenen més fe que molts dels creients que diuen tenir-ne. 

Un espai de trobada: Crític com els ateus i depenent com els creients

Perquè no provem de transcendir la política de blocs que regeix tants i tants àmbits de la vida contemporània? Perquè no aportem per construir un espai on la trobada pugui fer-se realitat, que quedi més enllà de l’insult i la discòrdia, i que permeti que la conversi vagi més enllà del negre o blanc?

Aquest espai comú és possible, i només cal que el desvestim, perquè està cobert de prejudicis. El cert és que son poques les persones que hi habiten, en aquest espai de convivència. Si algú diu que es considera creient-ateu o ateu-creient ens pensarem que està sonat. Doncs bé, potser que entenguem que més sonats estan els ateus que es consideren lliures de creença i els creients que es creuen eximits de fer cap crítica, i que tot els ve donat.

Al meu entendre, aquest espai de trobada es regeix per les virtuts que destaquen en uns i altres.

L’esperit crític 

Si no ho veig no ho crec, ens diuen els ateus. Doncs bé, permeteu-me que adapti una mica aquesta frase. Diguem-la així: Si no ho experimento no en puc saber res. Dit així, em sembla que aquesta postura no és només la de l’ateu. També és compartida per totes les persones que consideren que l’espiritualitat és una cosa viva, perceptible, que s’ha d’experimentar.

L’espiritualitat no és la religió. L’espiritualitat és l’experiència de que les religions ens parlen, viscuda en primera persona. No és d’això del què es tracta, precisament? No és aquesta experiència directa de la vida, el descobriment de la realitat en primera persona, demostrada per fets, el que persegueixen tant els teus com els creients?

Depenent

Respecte a Déu, i a la seva acceptació, he trobat una definició que potser acontenta a uns i altres, perquè de fet no defineix pas gens a Déu, sinó que exposa la naturalesa de la nostra relació, amb allò que ens ha creat, ens sosté i ens elimina, i que és anomenat Al·là per alguns. Al cap i a la fi, ni els creients ni els ateus en saben res, de Déu, i no tenen manera de definir-lo, però això no treu que no en depenguin. Vegem la definició d’Abdelmumin Aya (Islam sin Dios, p 130)

L’Alcorà, per argumentar l’existència d’Al·là, t’interroga sobre com has arribat, com et mantens i com deixaràs l’existència. Si ho faràs per tu mateix, o depenent d’alguna altra cosa. Aquesta altra cosa, sense que hi hagi necessitat de definir-la, és que en l’islam anomenem Al·là.

Em penso que amb això hi poden estar d’acord tant uns com altres. O és que potser, els ateus, per poder seguir essent crítics, haurien de deixar de reconèixer que per existir depenen d’alguna cosa? I és que potser els creients es creuen capaços de dir-nos-en alguna del Déu en el que creuen?

Experiència i entrega

No tots son blocs tancats en aquest món. Hi ha un espai per la trobada entre els creients i els ateus. Es pot ser crític i basar el coneixement en l’experiència i no en el dogma i, al mateix temps, acceptar la dependència i la interrelació. No som éssers autosuficients. No sabem perquè és possible l’existència.

L’experiència i el coneixement mantingut van de la mà de l’acceptació del misteri. Una veritat no nega l’altra. Podem perfectament ser crítics com els ateus i demanar que el coneixement es basi en l’experiència, i al mateix admetre que la interrelació és inevitable i que entre els elements que en formen part del nostre molt n’hi haurà molts que se’ns escapen. devem la vida a aquest misteri.