20 Abr El contrari d’un virus

Un virus és perceptible. El sentim, naturalment, quan patim la malaltia que provoca. De fet, però, n’hi ha prou amb tenir-lo a la vora per adonar-se de que la càrrega vírica que presenta se’ns declara perceptible.

Quan prenem la temperatura als nostres fills per saber si tenen febre ja estem a cas de que no estan fins. La seva cara ens ho delata. La seva manca d’energia i la necessitat de repòs que reclamen ens permeten intuir que la salut està alterada. El seu mal de cap, de fet, ens parla, i ens avisa que no tenen ganes de pensar o escoltar gaire.

La presència del virus

La càrrega vírica és una realitat perceptible. Sovint, fins i tot, la notem amb relativa facilitat d’una manera intuïtiva. Tenim maneres, subjectives si voleu, d’adonar-nos que el virus està pròxim a nosaltres. Quan la seva força està crescuda la seva aparença també ho està. La virulència del virus no és només observable per dades quantitatives sinó que també ho és per sensacions.

De vegades, en espais tancats –a la feina, al supermercat– ens adonem que el virus és contigu a nosaltres. El sentim com a un fantasma. No cal tenir símptomes per sentir-ne la presència, no cal estar malalt per adonar-se’n. Podem sentir que si ens quedéssim allà per gaire estona ens acabaríem posant malalts.

Els símptomes i l’absència de símptomes: realitats que es noten

La gràcia és que de la mateixa manera que podem reconèixer la naturalesa del virus, també podem sentir tot el contrari. Si sabem què és el mal de cap també sabem què és no tenir-ne. Si sabem què és no tenir forces també sabem què és disposar de l’energia necessària. Sentir la necessitat de descansar és el contrari de tenir ganes d’activar-se. La nostra subjectivitat és ben sensible al què ens passa. Si ens escoltem veurem que els missatges que el nostre cos ens envia son fidels al què li passa.

Passa, però, que estem bastant desentrenats a escoltar-nos. Però què millor que potenciar-ho? Si sentir el contrari del què se sent quan s’està en contacte amb un virus és possible, perquè no esforçar-nos en promocionar-ho?

Es pot sentir el front ple de llum i d’obertura, i es pot fer l’esforç d’augmentar aquesta percepció. Es pot sentir el cos descansat i amb energia, i es pot descansar per realitzar-ho. Si tenir un virus treu les ganes de fer coses, no tenir-lo –o portar poca càrrega viral a sobre– ens motiva tenir ganes de fer coses, i ens deserta les forces amb què fer-ho. Activem-nos perquè l’energia crea energia, i mobilitzant les defenses creem defenses. L’energia es crea fent-la servir: pregunteu-li a un esportista d’on treu la força que utilitza.

Les coses bones

Son moltes les activitats que poden fer-se en temps de confinament. I moltes d’elles ens poden ajudar a tenir ben allunyat el famós virus. No tot és virus aquests dies. Ni de bon tros.

Podem llegir i podem escriure. Podem dibuixar i mirar dibuixos. Podem cuinar i podem fer ioga. Podem gaudir fent-nos massatge. Podem cantar i podem fer tai-txi. Podem ballar i podem saltar. Prevenir les malalties no és un combat cos a cos. Prevenir les malalties és tenir un bon estil de vida, un bon estat d’ànim, un bon estat mental.

Podem fer tantes i tantes coses bones! Totes elles ens permetran prevenir el virus, en efecte, perquè son les que, per la seva naturalesa, es troben als seus antípodes. Allunyar-se del virus és possible, malgrat que no estem exempts de que ens atrapi. Una cosa no treu l’altra: el fet que el virus pugui penetrar les nostres capes de defensa malgrat no desitjar-ho no implica que no poguem fer res per defensar-nos-en. Una cosa no treu l’altra. Estem a mercè de la naturalesa, però alhora hi podem intervenir de manera activa.

La importància del subjecte

Una de les millors defenses possibles, vet aquí l’argument que aquí defenso, és mantenir-nos-en ben allunyats. Em refereixo, també, emocionalment i mentalment. No només físicament. No és només qüestió de mantenir la distància de seguretat, que també. És qüestió de posar aquesta distància de seguretat en relació amb el virus també a dins del nostre cap: no pensar-hi tot el dia, no permetre que ens preocupi.

Omplir els nostres pensaments, emocions i accions amb una càrrega positiva, plena de força i energia, plena de ganes de fer allò que més ens agrada. Fer-ho ens protegirà, ni que sigui una mica de no res, d’aquest virus que ens preocupa. Què hi podem perdre? Perquè no confiem en la nostra experiència subjectiva i li atorguem una posició preeminent?

Perquè no acceptem el nostre paper actiu en relació amb el què ens passa a nosaltres mateixos? No som només víctimes dels nostres problemes de salut: sovint el què nosaltres fem hi té bastant a veure. I també el què nosaltres compartim amb els altres.

Encara que de nosaltres no depengui què ens arribarà de fora, sí que depèn bastant de nosaltres què volem aportar-li al món. Perquè, aleshores, no aprofitem aquests dies per aportar-li el contrari d’un virus? No tinc cap dubte que aquest seria un molt bon mètode per enfrontar-lo.