El que l’islam no és (dinou anys després de l’11S) - Sufi.cat
4727
post-template-default,single,single-post,postid-4727,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
El que islam no és

El que l’islam no és (dinou anys després de l’11S)

Déu no ordena actes deshonestos.
Potser li atribuïu a Déu alguna cosa de la que no teniu coneixement?
Alcorà, 7:28

 

Vam obrir la tele perquè ens van trucar per dir-nos correu obriu-la. Era 11 de setembre. Les torres bessones de Nova York s’esfondraven i mig món ho mirava en directe per televisió.

Molts recordem aquell moment. Vam quedar profundament impressionats per aquelles imatges. No ens en sabíem avenir. El nostres cors es van encongir. Amb aquells fets naixia el terrorisme global. L’espant era arreu. El terror s’havia internacionalitzat.

D’alguna manera, aquell atemptat va ser un atac dirigit a tothom. Acabàvem d’entrar al segle 21, al tercer mil·lenni i ara, amb més perspectiva, ens adonem que això significava que globalització estava donant lloc al globalisme. Un nou sistema regiria el món a partir d’aquell moment, un règim nou estava naixent, i la seva característica principal seria que ens interpel·laria a tots ens tot moment. Una mateixa por podria accedir a cada racó del món. Res era segur.

El terror global com a absència de veritat

Allò va tenir un gran impacte. Més enllà del dolor provocat per la violència dels fets, ens quedava la sensació de que la veritat era molt fàcil de manipular. No enteníem res. El discurs oficial que ens arribava a través dels grans mitjans de comunicació despertava una gran empatia amb les víctimes, però entre línies també semblava dir-nos que no sabríem la veritat.

La veritat estava essent manipulada. Les diagnosis i els arguments que se’ns donaven no eren gaire convincents, i no aprofundien gens. Ben mirat, qui sap que les coses solen ser força complexes s’adonava que un relat no pot descriure la història en blanc o negre, sinó que ha de mostrar tots els tons que li estan donant color. Segurament estava passant alguna cosa diferent a la que deien que estava passant.

Les coses no quadraven. Hi havia qui parlava d’una guerra de civilitzacions. Explicaven que el món es dividia en dos grans blocs i, encara que tots sabem que es poden crear tant blocs com persones, molts van empassar-se que sí, que hi havia dos blocs en guerra: els dolents contra els bons, l’orient contra l’occident, els pobres contra els rics, l’islam contra la modernitat…

A una petita part de la població li interessava dividir el món seguint la màxima divide et impera, com abans havien fet Juli Cèsar o Napoleó, i el problema era que molta gent comprava aquest discurs, encara que potser només en part.

Partir el món el blocs

No poques persones ens adonàvem que a part de presenciar un atemptat també érem testimonis d’una gran posada en escena. Al fake encara no se l’anomenava fake, però la tergiversació de la realitat ja era un fet evident, i provenia de molt amunt.

Però a qui té els ulls oberts i el cap amatent no se l’enganya fàcilment. El terror global no provenia d’un dels blocs, perquè aquests blocs només existien en una teoria inventada. El terror, provenia d’unes elits poderoses, amagades o visibles, a les quals els interessava que es difongués un discurs que dividís a les persones. Deien que les diferències entre uns i altres eren insalvables, que les característiques de les seves respectives naturaleses eren oposades.

Primer van crear els blocs. Per fer-ho, van delimitar els contorns que definien l’un i l’altre. Després, van esforçar-se per consolidar aquesta visió fins a convertir-la en hegemònica. Avui hem de reconèixer que en bona mesura van aconseguir el seu objectiu: occident s’associa molt sovint a democràcia, a llibertat, a drets humans… i islam, a barbàrie.

Més enllà dels tòpics

Però qui escolta amb esperit crític aquests tòpics que els occidentalistes repeteixen una i altra vegada s’adona que alguna cosa no quadra: ni l’islam és allò que ens diuen que és, ni l’occident és digne d’alçar la bandera dels drets humans, de la democràcia o la llibertat. Barack Obama ha combinat el Nobel de la Pau amb la participació en set guerres. El mar Mediterrani ha deixat de ser el mare nostrum per convertir-se en un mare mortum. El rei Juan Carles I s’ha embutxacat molts diners que no eren seus. L’activista Jordi Cuixart segueix a la presó. Moltes persones grans han mort a les residències catalanes sense poder ser hospitalitzades. El govern decideix quanta gent entra a casa nostra.

Anem a veure, ara, què hi tenim a l’altra banda. Quin és aquest suposat enemic de la democràcia i la llibertat. Comencem per entendre què vol dir la paraula àrab islam. Islam significa subjecció als principis de la creació i deriva de l’arrel s-l-m, igual que la paraula pau, salam. Islam és més un verb que no un nom, i l’acció a que es refereix no podria de cap manera tenir res a veure amb una guerra arbitraria o amb algun tipus de manipulació. Islam és, precisament, una acció que no és arbitrària o sense sentit.

L’islam és la realització del sentit intrínsec d’un fet. Islam és aquell comportament que s’efectua d’acord amb els principis que li donen vida. Segons l’Alcorà, islam és el sentit que Al·là dona a les coses.

«El din d’Al·là és l’islam», diu l’Alcorà (3:19). L’islam és, segons el llibre, el règim de comportament d’Al·là, el séu dao o el dharma, el sistema d’ordre natural que ha creat i segons el qual es regeix. Islam és què dona sentit a casa cosa.

Què son les lleis de la naturalesa, per exemple? Doncs són uns principis-força (em serveixo de l’expressió precisa d’Abdennur Prado) que mouen i ordenen el món i que provenen de no sabem on, de quelcom que no sabem què és, i que anomenem l’al·laïtat, la divinitat, perquè tot i que ho desconeixem ho tenim en consideració.

L’islam és el sentit propi

L’Alcorà ens diu que malgrat que no sapiguem què és l’alaïtat, arreu hi podem veure la seva manifestació. Al·là és la força de la vida. Al·là és el fet de l’existència. Al·là és la realitat eterna. Al·là és senzillament allò que fa que les coses siguin com son, i islam és tot comportament que s’ajusta a aquest fet, perquè és fet a consciència i tenint en consideració que la força originadora de cada acció prové, també, de més enllà que la pròpia criatura que la realitza. Els musulmans consideren que Al·là és el que fa sigui possible tot allò que té lloc. A Al·là remeten tots els actes. A Al·là se’l veu per tot arreu.

En cada criatura, com podem veure, l’islam s’hi fa palès segons les seves pròpies propensions. No hi ha dues criatures iguals, no hi ha dues formes de comportament iguals, però totes elles expressen l’islam en la mesura que accepten que la seva naturalesa interna és com un do que els ha sigut donat.

Poden no fer-ho, però: les criatures, com a mínim els humans, poden no acceptar que l’origen del qual provenen els transcendeix. Les persones poden no cenyir-se als principis que procuren que la vida flueixi de manera harmònica i ser-li infidel a allò que els és connatural.

Fer-ho és ser un kafir, un cafre o infidel. L’infidel és aquell que li fa el salt a la seva pròpia essència, al sentit que se li ha atorgat. El kafir pretén regir-se per uns altres principis o vol imposar-los als altres. Els kafir aspiren a un sistema fet a la seva mida, però el sistema que l’al·laïtat ha disposat és universal, de la mida de tothom, i al final resulta indefugible.

L’actitud islam

Per ser islàmica, una acció ha de ser fidel als principis que la regeixen, a la força que la promou. Això vol dir que on hi hagi islam s’hi ha de fer visible l’harmonia i la justícia, ja que el què permet que hi hagi pau és l’ordre i el sentit, la coherència. L’islam té a veure amb la veracitat i amb l’autenticitat.

Si els musulmans creuen en quelcom és en el sentit: No hi ha res que no en tingui. Tot és sempre una creació rellevant, útil a allò que hagi de fer servei. Tot té el seu propi sentit. Res és en va. Pels musulmans, el sentit no emergeix del sense sentit. Els musulmans són musulmans perquè s’aferren al sentit, és a dir, perquè associen tots els actes, siguin grans o petit, a principi-força que els engendra i els impulsa.

Si li pregunteu a qualsevol musulmà perquè es considera musulmà, probablement us dirà que ho és perquè ser-ho significa estar al servei de la llum de la veritat. O sinó us dirà alguna cosa similar. Pels musulmans dir mentides és ser infidel, kafir, perquè és falsejar la realitat. I la realitat és allò que és cert. La realitat, pels musulmans, és Al·là mateix, i aquesta realitat és tal com és.

Acció que harmonitza

Pels musulmans, una guerra només podria estar justificada en cas de ser la única manera d’aconseguir la pau. Una guerra feta segons el prisma de l’islam només tindria sentit si aportés harmonia. Això legitima molt poques guerres.

La meta del musulmans és ser testimoniejar que tot és u, perquè finalment tot remet a Al·là, pot té lloc en el si d’una mateixa realitat i tot està en interrelació. Si tenim en compte que la unicitat és sagrada pels musulmans, el que va tenir lloc l’11 de setembre –i que segueix tenint lloc en la visió del món de moltes persones–, no és islam. Islam és, més ben dit, allò que no va tenir lloc en aquells moments, ni per una part ni per l’altra, perquè islam és allò que porta a fer moviments d’acostament cap als altres amb la intenció d’abraçar la unicitat.

És musulmana la persona que entén que tothom és germà de tothom, malgrat les diferències. És musulmana aquella acció que sap transcendir les diferències i posar de manifest els elements comuns.

La revelació de la veritat

Islam és una actitud que es caracteritza per la creença en la veritat i en la pràctica de la sinceritat. Perquè? Doncs perquè el propi principi de l’existència és el fet que està dotada de realitat: el que és, és; i provar de tapar-ho o encobrir-ho és posar-li un vel al damunt.

Però els vels són necessaris, tanmateix, quan serveixen per mostrar una realitat. Aleshores no pas l’amaguen sinó que la visibilitzen. El jesuïta Jaume Flaquer, especialista en el savi sufí Ibn Arabi de Múrcia, ens mostra el sentit dels vels amb un exemple molt il·lustratiu: No és fins que un fantasma es posa un llençol al damunt que ens resulta visible.

Els vels, la manifestació de l’existència, hi són per mostrar la realitat intrínseca que conté aquesta existència.

Però els vels també poden ocultar la veritat, i això és el que fa que els vels no siguin ni bons ni dolents. Senzillament hi són, i tant poden fer la funció de mostrar com la de tapar. Davant de cada situació determinada, vestida amb els vels que la presenten, uns atendran a la veritat del que té lloc mentre que altres potser hi veuran una altra cosa.

Aprendre a discernir

Del que es tracta, doncs, pels musulmans, no és pas de destruir els vels, sinó d’afinar el propi discerniment, per tal que d’accedir a copsar la revelació de la realitat. Pels que saben discernir, l’existència és allò que manifesta la realitat. Pels que no ens saben, és allò que l’oculta.

Atenguem a una ayat de l’Alcorà: «Els que s’entossudeixen en negar la veritat varen maquinar en contra teu, per impedir-te, per matar-te o per expulsar-te. Han maquinat sempre, però Al·là tenia els seus projectes, i Al·là està per sobre de les maquinacions.» (8 :30).

Al·là és el principi que regeix el món. És la font i el llit del riu de la vida, el mar on s’aboca. Tanmateix, maquinar és possible. Aïllar-se del món i de la seu raó de ser és possible. Hi ha qui pretén imposar altres criteris. Davant d’això, la veritat s’acaba imposant, o això és el que creuen els musulmans, perquè entenen que la veritat és l’essència de la realitat : Allò que és fals és allò que no és. La veritat és allò pren vida, la realitat és allò que realitza.

Acceptar l’islam

Acceptar l’islam no és res més que procurar subjectar-se la veritat. Tal com diu el mateix Alcorà, això ho han fet moltes persones abans que ho fes el profeta Muhammad. Jesús i els seus deixebles, Moisès i el seu poble, i un llarg etcètera que segurament inclogui a Confuci, a Laozi o a Gautama Buda i als seus respectius seguidors, i a tothom que accepti que la seva llengua materna, més enllà de quin idioma utilitzi per expressar-se, és el llenguatge del cor.

Ser muslim, diu l’Alcorà, no té a veure amb pertànyer a un grup determinat. Ser muslim és aferrar-se a la veritat que un és capaç de percebre, defensar-la i practicar-la. Això pot fer-se com a cristià, com a budista o com a ateu. El què cal per ser muslim, això si, és discernir entre la sinceritat i la teatralització, i inclinar els propis actes pel cantó de la sinceritat. Perquè ? Doncs perquè això els fa coherents, això els atorga sentit. Sense això, l’existència és buida i perd el seu valor.

Abraçar l’islam és donar a les coses tot el seu valor. Deixar de fer com si les coses fossin reals, i entendre que realment ho són. La realitat no és només allò que fem, que també, la realitat és també allò que fa possible que ho fem. La realitat és on tot comença i on tot acaba. Al·là és el primer i l’ultim, segons l’Alcorà.

Els nous muslims

A partir d’aquell 11 de setembre molts vam fer l’esforç d’acostar-nos a l’islam, per tal de saber què era realment això de l’islam. No ens convencia l’explicació que ens donaven. No ens agradava que ens expliqués l’islam qui hi lluitava en contra, ni tampoc qui proclamava que s’hi adheria, però que ho feia –saltava a la llum– per defensar interessos poc ètics, buits de significat real, i per perjudicar a altres.

Les explicacions que rebíem ens deien que hi havia formes de vida polaritzades, en lluita, i això vol dir que defensaven uns interessos particulars. Però la única competició que aprova l’Alcorà és en bones obres. Això és el que hem descobert moltes persones que aquell 11 de setembre se’ns va encongir el cor i que vam voler entendre què estava passant.

Poc a poc hem anat entenent que islam és allò que allí, aquell 11 de setembre de 2001, no va tenir lloc. A mesura que ens hem anat acostant a l’islam ens hem anat adonant que islam, insisteix, no vol dir altra cosa que cenyir els interessos particulars als generals. Islam és harmonitzar les petites accions de cadascú amb els gran ordre que les governa i les fa possibles. Res més. Però això no és poc.

Més aviat ho és tot. Això és el que ha fet que els nous muslims ho volguéssim ser. Progressivament, entre l’11 de setembre i 2020 i a mesura que aprofundíem en el coneixement de l’islam, hem anat entenent que tot el que sigui dividir queda als antípodes de l’islam.

I que sigui el que hagi de ser, no el que els egos dels humans volen.

 

Si l’islam és això, no som tots musulmans?
Goethe

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies