13 Mai Els patidors i els que confien

Sembla que l’abisme entre els patidors i els que confien es fa cada cop més gran. Els primers pregonen la importància de tenir en compte certs perills, i és que efectivament podrien presentar-se. Els segons són més aviat d’obrir-se als designis de l’esdevenir, i s’entreguen al futur tot acceptant que no hi ha res que els garanteixi la seguretat plena. Una cosa és prevenir i una altra cosa diferent és preocupar-se.

Potser els primers no tenen prou en compte que sí bé és molt cert que tals perills poden sorgir, no sempre tenen perquè ser-hi. Això és el que els porta a no confiar, i s’entossudeixen a romandre sempre a l’expectativa, amatents, i es queden intranquils perquè el perill podria presentar-se en qualsevol moment.

Els segons són més de cultivar les virtuts que els acompanyen i, mentre les reforcen, depositen la seva confiança en una mena de principi actiu generador que, per molt que resulti incomprensible, mai deixa d’estimular la creació. Hi confien plenament.

La vida, ens diuen les persones que hi confien, es desplega sense aturador. La pretensió d’anticipar-se als riscos que comporti el fet de viure-la, per tant, només indicarà desconfiança en la seva puixança, però no garantirà cap mena de seguretat real. Perquè? Doncs perquè simplement no som nosaltres els que ens protegim, en última instància, de la mateixa manera que tampoc som nosaltres els que ens nodrim.

Com que allò de que ens nodrim és allò mateix del que ens hauríem de protegir, resulta absurd prevenir-se’n, ja que els beneficis que ens aporta és infinitament superior als perjudicis que mai podria ocasionar-nos.

Els que confien ho fan oberts a trobar-se el que la meravellosa propensió que empeny el curs de l’existència els presenti. No es tanquen a res, aleshores, ni tan sols al més temible dels perills, perquè saben que si aquest arriba, ho farà del mateix lloc que l’alegria de la vida.

És a dir: són conscients que si tanquen les portes als perills també les tanquen a la meravella. Accepten que no els queda més remei que confiar en la vida. I ho fan contents, sabedors que fer-ho els aportarà moltes més alegries que no pas disgustos.

I si gaudeixen és precisament perquè confien.