30 Mar Escriure per pensar, repetir per descobrir

Escric perquè m’ho passo bé. Sobretot, perquè m’ajuda a pensar: m’agrada deixar que el pensament reflexioni, ho trobo estimulant. De vegades, la idea acaba arribant a un indret allunyat del punt on l’he recollit. Altes vegades la idea era tan bona que no s’ha mogut de lloc (és a dir, no ha canviat de forma).

Escriure m’ajuda a pensar. Escric i (en fer-ho, m’adono que) el meu pensament evoluciona. Quan m’assec a escriure, en realitat, m’assec a pensar, perquè quan penso amb un bolígraf a la mà o amb un ordinador damunt la taula, penso millor.

No escric per arribar a ningú, ni tampoc escric per arribar enlloc (encara que de vegades pugui anar molt lluny. Escric perquè fer-ho em resulta natural, perquè ho necessito (sento una força que m’empeny a fer-ho) i perquè m’adono que fer-ho em fa sentir viu i lliure, i que aporta força i motivat.

De vegades, rellegeixo textos que he escrit i m’adono que ja no hi estic d’acord. El yin es torna yang, i allò que ens donava calor, de sobre, ens sembla fred.

Una idea viva en procés

Quan m’arriba una idea, ja sigui perquè me la regala una persona o perquè me la porta el vent, l’escric de seguida. Després, sense presses si és possible, m’entretinc pensant si hi estic del tot d’acord, si la comparteixo plenament o si simplement m’ha inspirat. Si m’agrada, miro si li puc donar continuïtat. Si no m’agrada, miro si li puc donar la volta i capgirar-la de cap a peus.

Si em ressona, però, miro de deixar-la tal com m’ha arribat, intentant de no tocar-la gens. Procuro apuntar-la tal com m’ha arribat, tal com sento que és, sense canviar-ne ni una coma, perquè m’ha semblat entendre que el seu valor profund es manté viu en la seva superfície, i que la seva forma revela amb tota sinceritat l’essència del seu fons.

En aquest darrer cas, estem davant d’una idea que funciona com a mantra. És un regal: és una frase feta, que ha vingut donada tal com és. Ve feta de sèrie, podríem dir.

El mantra que roda

El seu valor és tal que el pensament només s’entreté en repetir-la, ja que per si sola roda com una roda. Hi ha frases, o noms, que giren sobre si mateixos i ja fan la volta al món, perquè en si mateixos són un món. En elles (o en ells) hi ha continguts tots els secrets de l’existència. En ells (o en elles) s’hi troben tant el yin com el yang. Realitzen tant l’anada com la tornada. Totes soles permeten el desplegament i el replegament de la ment, que no vol anar a cap altra banda perquè només vol anar endavant. Com una roda.

Com una onada, que va endavant, sense aturar-se, però des de fora sembla que ho faci repetidament. Però no, no hi ha mai dues onades iguals. El món només avança endavant tot i que després de cada hivern torna sempre la primavera. El mantra, lluny de ser una mera repetició és un camí progressiu que (paradoxalment) porta al punt de partida tot i que mai va enrere.

En el marc de la tradició sufí, un mantra és anomenat dhikr, una paraula que significa, a la vegada, record i invocació.

El dhikr, el record d’allò que havíem oblidat

Dhikr és quan el record es torna memorable i de la rememoració en fem una invocació. O al revés: dhikr és una invocació que, en ser repetida, porta a recordar. En tot cas, el dhikr és la constatació d’una evidència que (sorprenentment) havia sigut oblidada, és el descobriment de quelcom tant evident, que ens estranya que no ho haguéssim sigut tingut en compte abans.

El dhikr és al pensament el que les onades són el mar. El dhikr és al llenguatge el que la idea és a la paraula. Dhikr és el verb fet nom, l’acció feta cosa, l’energia feta matèria. La realització en procés de realització, la il·luminació en el moment d’il·luminar. Instantani, etern.