02 Feb Infinita mentre dura

Recordo una època en que llegia amb gran fervor a un autor molt prolífic. La seva obra em semblava inabastable. M’agradava tant, que només despertar-me ja agafava un dels seus llibres, fins que vaig llegir-los quasi tots, un rere l’altre. A aquest autor no te l’acabes, em repetia content.

Però un bon dia vaig adonar-me que el que llegia ja m’ho havia explicat abans, encara que potser amb altres paraules, i a partir d’aquell moment vaig començar a tenir la sensació que aquest autor ja m’havia dit tot el que m’havia de dir, i vaig començar a llegir-ne d’altres.

Això que em va passar amb aquest autor ens passa també amb les nostres pròpies vides: ens imaginem que son eternes, però de sobte arriba un dia en que ens adonarem que no ho són, i comprenem que només són eternes per un temps, i que les coses només poden ser infinites mentre duren. Ha arribat el desencís: tot és efímer i res dura per sempre.

Però, ben mirat, després de totes aquestes vides que només duren el que duren vindran moltes vides més. Tenir-ho present ens obre a pensar que, mentre les nostres diminutes vides durin, la vida serà eterna: d’autors que tenen obres oceàniques n’hi ha molts i no ens els acabarem mai. Ni tan sols fa pas falta que actualment els coneguem per reconèixer que és molt probable que algun dia els descobrim. No sabem què és el que vindrà després d’això que tenim ara, però sí que sabem del cert que aquest futur incert està per venir.

Paradoxalment, rere les coses efímeres podem intuir-hi l’eternitat, tan inassolible com indefugible. Quan observem atentament les nostres vides, i les obres que hem gaudit, ens adonem que, per molt finites siguin, s’obren sempre a l’infinit.

Gaudim de l’infinit a través del que és finit, i així és com percebem que a l’infinit no hi ha res que l’aturi, encara que no hi ha res que pugui ser infinit.