12 Set L’art de simplificar (l’eternitat és el present)

Hi ha qui prefereix més fer coses complicades que coses senzilles. Això permet fer les coses malament i que no passi res, perquè si fem les coses fàcils, però les fem malament, no ens sentim gaire satisfets.

És normal. De fet, ni tan sols les coses simples són senzilles. Fixeu-vos com respira la gent, com menja, com dorm. No hi ha res més fàcil de fer que relaxar-se i no fer res… en principi. Però res, tu, ni en això ens en sortim gaire bé. Hem arribat al punt en que no sabem fer bé ni les coses més senzilles. No hi ha dubte que hi ha quelcom que se’ns escapa. Alguna cosa no va bé.

Fer un reset per permetre que sorgeixi, de nou, allò natural

Potser podríem fer una mena de reset. Potser caldria deixar de prioritzar les coses complicades i tornar a reivindicar les més senzilles. Per fer-ho, caldrà una certa humilitat, perquè voldrà dir reconèixer com de malament ho estem fent tot. De totes manera, serà només un primer pas, imprescindible per començar a fer bé, com a mínim les més fàcils. No pot ser gaire difícil aprendre a fer-les bé de nou.

Fer senzill allò difícil no es fàcil, naturalment. Però simplificar és possible. Del que es tracta és de canviar la manera de mirar les coses, perquè que la perspectiva esbiaixada és el nostre problema principal. Hem d’entendre que no es tracta tant de fer les coses com de deixar que es realitzin: Les coses son senzilles quan flueixen. Adormir-se, per exemple, no és quelcom que poguem fer, de manera activa i decidida. Només s’adorm qui s’entrega a la son i es deixa vèncer per ella.

Hi ha un cert automatisme en l’existència, una força que la vehicula de manera natural. Del que es tracta és de permetre que aquesta força operi. Naturalment, no es tracta d’un automatisme artificial, sinó completament natural. Ho anomeno automatisme perquè no necessita que fem res. Es realitza en si mateix, hi actua al nostre favor, perquè va a favor de la vida.

Si fem un reset, i parem el món per una estona, estarem permetent que allò natural sorgeix de nou. De per si, espontàniament. Amb la forma que sigui que se’ns vol mostrar. El que cal és fer silenci, meditar, fer dejú. Obrir bé els ulls i les orelles i deixar que arribi el que hagi de venir.

Els automatismes naturals

Les digestions es fan de manera automàtica. Els sentiments afloren de manera natural. Les idees i els pensaments venen i se’n van, i quan arriben molt sovint ens aporten un somriure, o una llagrimeta, i ens agrada tanmateix, perquè fins i tot les experiències més difícils, quan adquireixen de nou simplicitat i transparència, resulten belles i enriquidores.

Si ens entreguem a la vida sense afany de posseir-la ens adonarem que la seva força és inherent, que no podem escapçar-la, i que el millor que podem fer és permetre que es realitzi.

Aquesta és la naturalesa de les coses senzilles. Les difícils són les que van a contracorrent. Del que es tracta, quan un vol aprendre l’art de simplificar, és de deixar de banda les intencions que fan que l’energia de la vida circuli a contracorrent, i d’entregar-se a l’energia que regeix a cada moment. Obrir-se a la Vida, al seu sentit i al què ens regala a cada instant, és el primer i el darrer pas en aquest art tan antic i tan modern que consisteix en aprendre a gaudir la vida amb tota la seva simplicitat.

La vida senzilla és més profunda. Però això no ho sap veure qui avança a contracorrent, perquè atén a la superficialitat de la vida, i es pensa que tot anar en totes direccions. Qui aprèn a acceptar que la vida és més profunda del que sembla entén que ella ja ens regala, de per si, el seu propi itinerari. Si ens arriba és perquè té una direcció a la qual tendir. Entendre aquesta direcció i conjunyir-s’hi és acceptar que les coses són molt fàcils i naturals, i que no son com nosaltres voldríem, sinó que simplement son com han de ser.

Res és complicat, si es fa d’acord amb la seva naturalesa intrínseca

Quan un comença a actuar en connivència amb la propensió de cada instant s’adona que no hi ha res que sigui complicat, perquè tot es fa per si mateix. Només pot ser difícil o complicat allò que contradiu la naturalesa del moment. Si volem que surti el sol a mitjanit, per exemple, ens estarem proposant un objectiu molt difícil d’aconseguir. En canvi, si acceptem que aquesta hora el nostre cos es vol adormir, aleshores ens adonarem que fer-ho és força fàcil.

Res és complicat, si es fa d’acord amb la seva naturalesa intrínseca. En tot cas, pot ser que les coses siguin complexes, però això no vol dir necessàriament que siguin complicades. Les coses complexes són coses senzilles que s’han enrevessat. S’han creuat amb altres coses simples, s’han unit a altres coses diferents, i han passat a semblar-nos complicades. Però no ho son: si despullem la realitat a mesura que es realitza podrem captar que sempre tot és ben senzill.

Com que el món és ric, divers i complexe, ens pot semblar que les seves propostes son complicades. Però no ho son pas, insisteixo. Del que es tracta és d’aprendre a mirar cada cosa en si mateixa, com una forma d’existència particular, i d’apreciar la seva transparència. Així descobrirem la simplicitat interna de la vida, i entendrem que tot és molt més senzill del que sembla.

La simplicitat interna de la vida

La complicació no existeix, a no ser que es vagi a contracorrent. Només hi ha coses complicades en la perspectiva de qui es veu desbordat, i només es veu desbordada la persona que no actua en connivència amb allò que ha de passar. Qui sap tenir paciència i perspectiva, sap entendre que tot és sempre ben senzill, natural, i que si les coses potser poden ser complexes, perquè s’entrecreuen entre si, no per això deixen mai de ser senzilles.

De fet, la simplicitat és una condició de l’existència. Tot es evident. Tot és tal qual. Tot és perquè si. Simplement, tal com es, tal com ha de ser. Transparent, si en mirem l’interior. Res més.

El què passa és que és difícil és entendre-ho i apreciar-ho, perquè com hem dit ens aferrem a fer les coses complicades, perquè ens pensem que la riquesa té a veure amb la complicació. Res més lluny de la veritat. La riquesa és tenir temps per gaudir les coses simples, perquè les coses simples son profundes, i les coses complicades son aquelles que es vesteixen amb molt vels… i així és com els fem perdre la seva dimensió de profunditat.

L’amor, la bellesa

Cal tornar a l’origen, fer un reset i redescobrir la profunditat. Per fer-ho, cal que ens obrim de nou a la possibilitat de la profunditat, i el problema és que casi no hi creiem. Ens resulta difícil d’apreciar la dimensió de profunditat de l’existència perquè no és la que ens presenta la seva materialitat, sinó la seva capacitat, el seu buit, pregon i insondable, que és on s’hi aboquen l’amor, la bellesa i la plenitud.

D’això serveix l’art de simplificar, que ens porta a adonar-nos, poc a poc, com n’és de senzilla i de bonica l’existència. La vida és bonica si sabem mirar la seva profunditat, i aquesta es reflecteix quan la vida se’ns mostra amb naturalitat. Si només veiem allò que li és artificial, veurem allò que no està ocupant el seu lloc o que no s’està comportant d’una manera natural. Actualment estem acostumats a revestir la vida amb abillaments que no li escauen, i ens pensem que desvestida la vida no val res.

I no cal pas omplir-la! Del que es tracta és de tenir un temps al seu costat. Res més. Quines ganes de complicar-se l’existència!

La complicació: anar a contra-corrent

Del què es tracta, per tant, en això de l’art de simplificar, és d’entendre que la Vida té vida pròpia, que manté sempre la seva propensió, i que ens omple de per si amb el què té per regalar-nos.

El problema, i per això ens hem complicat tant les coses, és que ho hem oblidat. Ja no tenim en compte que la Vida té la seva pròpia força i propensió. Ja no reconeixem que estem al servei d’aquesta vida, per manifestar-la i acompanyar la seva força amb la nostra materialitat. Ja no ens veiem a nosaltres mateixos com l’objecte.

Ens creiem el subjecte de la realització, i en canvi, en som l’objecte. Som la conseqüència d’un procés de realització, la manifestació d’una energia que brota sense parar i que crea una forma d’existència rere l’altra, un estat després de l’altre. L’origen és aquí perquè no para mai de crear. Qui busca el creador en el passat no el trobarà en el present i caldrà que s’esperi a que arribi en el futur. Qui gaudeix del present, en canvi, té l’origen en ell, i deixa que aquest es manifesti a través seu. Aquesta és la qüestió, que l’essència i l’existència es conjunyeixin i, de nou, facin matx.

L’art de simplificar: l’eternitat és el present

L’art de simplificar ens permet entendre que som la conseqüència d’un procés de realització, però que la causa està operant al mateix moment, sorprenent-nos, donant-nos una cosa inesperada a cada moment. La realització s’efectua en nosaltres, a cada moment. No cal fer res per conquerir-la o controlar-la. Es tracta de deixar que hi sigui, i que faci la seva.

L’art de simplificar ens permet gaudir de la felicitat a cada moment, perquè ens dóna consciència que allò que hi ha ara mateix, tal com està ara mateix, és l’expressió efímera d’una realització que no s’atura. Tot és com ha de ser, i per això tot canvia… per poder passar a ser com ha de ser, d’aquí a ser un minut.

L’eternitat és viva a cada instant. L’eternitat és plena en tot moment. L’eternitat no és feta de la suma de moments, sinó que és sempre eterna a cada instant.

L’objecte de l’eternitat és el present. Gaudim-lo com a tal, no intentem convertir-nos en subjectes, perquè aleshores trencarem l’ordre natural, tot serà massa complicat, i res anirà com ha d’anar. La bellesa és inherent a l’existència, som aquí per contemplar-la, res més. Gaudim-ne! Deixem de complicar-nos la vida, és a dir, de fer que sigui lletja.