21 Jun L’amor al coneixement es diu saviesa

Em pregunto si els físics que estudien el so fan gaires classes de cant. No haurien d’experimentar en el seu propi cos la matèria que estudien als llibres? La física és l’estudi dels moviments dels cossos, és a dir, de les seves vibracions, del seus sons. La manifestació de les onades que s’il·lustren en els llibres és perceptible en el propi cos. Cantar és una realitzar una autèntica gimnàstica vibrant, és aplicar els principis de la física en un mateix.

Em faig una altra pregunta: els cantants i els músics fan gaires classes de física i de matemàtiques? em temo que la teoria dels músics és limita al llenguatge musical. Però, i el llenguatge científic? La relació entre les notes és matemàtica pura.

La teoria i la pràctica

Al meu entendre, el més bon científic és aquell que sap ser bon artista també. És a dir, sap que li convé tenir molta pràctica, molt art. Igualment, potser per ser realment un bon artista caldria saber molta ciència i això vol dir conèixer bé el marc teòric.

Ara, com que vivim en un món que ha dissociat la ciència de l’art, de les lletres i de les humanitats, la majoria de científics son pèssims artistes i escriptors, la majoria d’artistes son analfabets científics i la majoria d’humanistes aspiren a fer-ne, del seu art, una ciència, perquè les altres branques del saber semblen de segona.

Només cal veure les faltes d’ortografia que es troben en els treballs dels alumnes de les facultats de ciències per comprendre que alguna cosa no va bé. Només cal veure el nivell de les entrevistes dels nostres artistes per constatar-ho. Fins i tot els economistes volen ser científics, quan del que es tracta és de que siguin els gestors de la justícia social. Perquè no apliquen la ètica? És que aquests és només cosa dels filòsofs?

Del coneixement al saber

Quan els clàssics parlen del saber es refereixen a la gestió del coneixement, no al propi coneixement. Avui hem construït una societat basada en el coneixement, però no en saber. Sabem moltes coses, però no veiem la connexió que hi ha entre elles.

O comencem a posar el focus en el vincle que hi ha entre les coses més que en les coses en si o el món se seguirà dividint en blocs cada cop més allunyats i el punt de trobada estarà cada cop més lluny.

No tot és culpa dels polítics. També és culpa de la pressió que s’ha exercit sobre seu. La responsabilitat recau en cada col·lectiu, perquè en darrera instància l’únic col·lectiu real es diu societat, o millor dit, naturalesa. Convé trencar moltes cadenes i alliberar-nos de moltes presons que ens hem creat nosaltres mateixos si volem que la nova normalitat sigui un món just en el qual el saber no tingui els límits als quals ara li hem imposat.

L’amor al coneixement es diu saviesa

L’amor al coneixement passa per l’estima a la seva manca de límits. Els límits els té el coneixedor, no el coneixement. Estimar el coneixement passa per no atribuir-li els nostres límits, de la mateixa manera que estimar-nos a nosaltres passa per reconèixer les nostres limitacions. Em pregunto en quin punt se separen la ciència de l’art i em temo que aquesta separació només té lloc en la ment de l’ignorant.

La ciència serà bona quan la seva aplicació sigui bona, i vist el panorama mundial podem constatar que només és bona per alguns. Son els resultats els que demostren la validesa d’una teoria, i sembla evident que de moment el marc que ens hem donat entre tots no afavoreix a tothom per igual.

Per viure millor no se si el que fa falta son més estudis, una mica si, però sobretot el que cal son més punts de trobada. Hem de fer una assemblea ja. El món així no s’aguanta. Tenim molt de coneixement però li faltem al respecte. Ens falta amor.