06 Set Allibera o oprimeix? (la llibertat és allò natural)

Seria molt reduccionista considerar que “allò que brota de dins” és “natural” i que, en canvi, “allò que ve de fora” és una “imposició”. Tot i això, hi ha qui pensa així. Està molt de moda un individualisme que pregona que un ha resoldre per si mateix tots els seus problemes, que un ha de sobreviure sol davant les dificultats. També es parla molt de les imposicions i els dogmes, i sembla ser que fer-te teves certes qüestions tradicionals, o vingudes de la religió o de l’estranger et converteix en un crèdul sense criteri propi.

Em penso que aquest impuls tan natural que tenim a dins no brota cap enfora sense l’ajuda d’uns elements externs que li donen forma. De fet, és precisament a fora on s’hi troben les eines que permeten que el dins s’expressi. I a la inversa, allò que hi ha fora hi és perquè sigui consumit, digerit, absorbit. La influència que rebem de fora ens enriqueix. Entre el dins i fora hi ha un diàleg, i tan natural és el moviment d’interiorització com el d’exteriorització.

De dins cap enfora i des de fora cap endins

La clau que converteix aquests dos moviments en naturals o artificials no és la seva direccionalitat, sinó el seu efecte. De fet, una mateixa cosa pot alliberar i oprimir. Una imposició pot no ser-ho, si és voluntària. És en funció de l’ús que es faci de la cosa que podrem dir si es tracta d’una imposició, o d’una cosa alliberadora.

És ben fàcil d’entendre que el què fa que la cosa sigui alliberadora no és la pròpia cosa. Vegem un exemple: Si la llengua que parlem ens permet expressar el què sincerament sentim –encara que estigui dotada d’un lèxic que no hem inventat nosaltres i que se cenyeixi a una gramàtica normatitzada per altri– serà un sens dubte un llenguatge alliberador, perquè ens ajudarà a expressar la nostra naturalesa. Ara bé, aquesta mateixa llengua podria ser vista com una imposició: ¿Perquè m’han educat en català i no ho han fet en castellà? ¿Perquè no puc conjugar els verbs de la primera conjugació d’una altra manera?

La idea aliena és tan pura i rica com l’aliena, i encara que puc entenc que tendim a preferir la pròpia, quan entenem l’altra aprenem que pot ser tan o més bona que la nostra. La cultura és una riquesa, i no està exempta d’imposicions. Però en general podem considerar-la alliberadora.

Les imposicions

Naturalment, tot el què ens arriba de fora pot ser vist com una imposició. Així, la Nike i la Coca-Cola son imposicions que ens vénen del capitalisme, els cotxes i els ordinadors i tota la tecnologia son imposicions que provenen de la ciència i, com no, els hijab i la quipá son imposicions que provenen de les religions.

Molt cert. Però en relació a totes aquestes imposicions cal dir que només ho són quan algú obliga a que siguin utilitzar-les. Mentre siguin utilitzades per voluntat pròpia no podem pas parlar d’imposicions. Caldrà entendre, per tant, que per concloure que quelcom és imposat hem de fixar-nos en l’actitud que en motiva la utilització determinada, i no pas en quin és objecte utilitzat a tal efecte. Poden imposar-nos que ens posem un mocador o una corbata, una faldilla curta o una camisa de ratlles, i obviament la imposició no radicarà en cap cas en l’objecte sinó en l’obligatorietat d’utilitzar-lo.

L’acció i les coses

Posem per cas que la majoria de científics ens volguessin vendre armes. No per això hauríem de pensar que la ciència és dolenta. De la mateixa manera, no podem arribar a la conclusió que les religions son dolentes pel simple fet que els religiosos ho estan fent malament. No cal que ho digui: els religiosos ho estan fent molt malament. Certament. Els catòlics i els musulmans, els jueus i els protestants. Tots. En general. Però considero que ho estan fent igual de malament que el banquers i els polítics, els empresaris i els militars.

El món està en crisi i les religions no n’estan exemptes. Els religiosos tenen la seva part de responsabilitat en aquesta crisi mundial. Com la tenen els polítics i els militars, els empresaris i els banquers… i tu i jo, probablement.

És per això que és responsabilitat teva i meva escollir quines d’entre les coses que tots ells ens ofereixen consumirem, comprarem i creurem. Som adults i responsables. No podem culpar als altres d’adoctrinadors si som nosaltres els que caiem a la trampa.

Si consumim i creiem en funció del nostre propi criteri, podrem servir-nos del què ens ofereixen, i aleshores aquests objectes ens alliberaran. Perquè sigui alliberadora, només cal que la cosa que ve de fora estigui sintonitzada amb l’energia que brota de dins. Quan el dins i els fora estan en sintonia, hi ha bona harmonia, hi ha llibertat. En aquest cas no parlarem pas d’imposició, per molt que la cosa que vingui de fora provingui d’un món del tot aliè al nostre. No és només de dins cap enfora que circula la llibertat. Les coses que adquirim de fora també ens poden alliberar.

La llibertat és allò natural

Del què es tracta és d’això, justament: De passar de les imposicions a l’alliberament, i per fer-ho no importen les coses, sinó les accions i les actituds. No importa tampoc la direcció, sinó la conseqüència de l’acció.

Cal que cadascú s’empoderi i utilitzi allò que li arriba de fora de la manera que considera oportuna, amb naturalitat. Només cal això, de fet, i així podrà treure de dins el què necessita treure, amb les eines que li permeten fer-ho.