10 Nov La meva mà no escriu, escric jo

La meva ma no escriu, escric jo. O no, ni això. Qui escriu aquestes paraules no soc jo, sinó que ho fa l’univers. O no, tampoc. Qui escriu aquest escrit no és ni la meva ma, ni jo, ni tan sols és l’univers. L’autor és algú desconegut, i tots nosaltres –la meva mà, jo mateix, l’univers sencer– som els objectes que li serveixen per tal que el seu missatge pugui ser transmès.

No som ningú

No som ben bé una part de l’univers, una peça d’entre moltes, encara que també. Som com les nostres cames, que a part de ser una part del nostre cos, són el que fem servir per desplaçar-nos. Les nostres cames són una eina que fa possible el nostre moviment i els nostres cossos i tot el nostre ser són al servei d’un univers que no sabem a on ens porta.

Per poder dur a terme el seu procés de desenvolupament, l’univers ens utilitza –tal com nosaltres utilitzem les nostres mans per treballar i les nostres cames per caminar– per poder fer la seva feina i avançar. Però més enllà de l’univers també hi ha algú que ens utilitza a tots nosaltres per poder escriure el relat de la seva pròpia existència.

Qui? No és pas ningú. És una font que fa que emani l’existent i través seu poder narrar la seva pròpia història. Una història que fet i fet, no haurà pas viscut en si mateixa, la font, sinó que simplement l’ha alimentat –dictat, manifestat– a través nostre, fent-nos servir per realitzar les seves coses.

Un missatge

No som ningú. Tampoc les nostres mans no són pas res. Ni tan sols l’univers no ho és. Només som instruments que fan possible que es vehiculi un impuls i així es transmeti un missatge.

L‘únic que existeix és el missatge.

I sabeu què ens diu, el missatge? Sabeu que escriu la meva mà, o jo mateix, o l’univers? Doncs fa saber que no som pas nosaltres els qui escrivim aquest missatge, ni qui el pensa, ni qui l’escolta, sinó que qui ho fa està més enllà de l’univers, de la mateixa manera que l’univers està fora de mi i jo estic més enllà de la meva mà.

Qui dicta això no és pas ningú que existeixi com ara nosaltres. L’únic que existeix és el seu missatge, i si tota la resta hi ha sigut és per tal que aquest missatge sigui transmès, res més.

I en ser transmès l’incognoscible origen d’on tot prové pot escoltar que els seus missatges ressonen en el buit, i així jugar a fer veure que hi ha algú malgrat la seva inevitable solitud.