26 Gen La utilitat del hijab

Els nostres cors estan tancats a la teva crida,
les nostres oïdes tenen sordesa.
Entre nosaltres i tu hi ha un hijab.
Alcorà, 41:5

El hijab és una cortina que separa entre dos espais determinats, un vel que estableix una divisòria entre diferents àmbits de l’existència. El professor Houssain Labrass ho explica de manera clara a l’article El hijab en l’islam.

Des d’una perspectiva espiritual, el hijab permet que s’observin les distincions que hi ha entre els diferents plans de la realitat o estacions espirituals. O fa que passin desapercebudes, més ben dit, perquè el hijab provoca que des d’un espai no es vegi que hi ha a l’altra banda.

El hijab encobreix i mostra al mateix temps: ensenya tapant i oculta mostrant. Aquesta doble funció –conformar i amagar– implica que, per una banda, sigui un element necessari, perquè fa possible l’existència formal d’un ens concret però, per l’altra, convingui traspassar-lo i no quedar-hi atrapat, perquè en la mesura que l’existència és transformació i canvi –i s’obre a l’infinit– el fet de romandre de manera massa prolongada en una conformació determinada és signe de trastorn o desordre.

Els hijab són comparables a les capes d’una ceba: sense capes no hi ha ceba, físicament parlant, perquè són les pròpies capes les que conformen la ceba; i sense hijabs no hi hauria separació entre les coses (no hi hauria límits entre elles) i, per tant, no hi hauria coses. Això vol dir que, de manera inevitable, en el mateix moment que el hijab habilita un espai, cosifica un objecte o crea una situació determinada, oculta de retruc el que queda a l’altra banda i més enllà dels confins creats.

La capa del fantasma

Una metàfora que il·lustra molt bé el que estem explicant és la que utilitza el professor i Jesuïta Jaume Flaquer, que estableix una analogia entre el hijab i la capa d’un fantasma. El fantasma és un ens invisible i intocable, inaudible i inapreciable. Per això es posa una capa a sobre, precisament, perquè sense ella no podria provocar-nos cap ensurt.

La capa delata al fantasma, el dona a conèixer. Sense ella, el fantasma ens passaria desapercebut, no el podríem percebre. I és que el fantasma –en si mateix– no és pas la peça de roba amb que s’ha cobert –cal no confondre una cosa amb l’altra– sinó que és el que hi ha al seu interior. La capa –per la seva part– no és més que un element que fa que el puguem identificar. Sense ella, del fantasma no en sabríem res.

La faç de Déu

De manera anàloga, el hijab que fa possible que tinguem constància de Déu és l’univers, el teixit material del cosmos, la trama d’interconnexions on tot queda relligat, i això fa que tot l’existent sigui una revelació de la presència absent de la divinitat. Cada una de les coses que apreciem, aquí i allà, és un signe que prové de la divinitat i que apunta ella, i que fa possible que la reconeguem al mateix que fa inviable que la puguem veure o tocar. «Allà on mireu hi trobareu la faç de Déu», diu l’Alcorà (2:115).

És evident que l’univers no és Déu, però també ho és que sense l’existència del món material no podríem tenir constància de la seva realitat. Déu escapa al nostre enteniment i comprensió. Per nosaltres és inefable i no el podem conèixer, però gràcies a l’univers manifestat el podem reconèixer: Déu és el secret que ha fet possible tot el que sí que coneixem, el tresor permanentment ocult que s’amaga rere el hijab canviant de l’existència.

El tresor ocult

Diu una dita sufí que Déu era un tresor ocult, i que un bon dia aquest tresor ocult va voler que el descobrissin. Des de la perspectiva, tot el que existeix pren cos i forma perquè el tresor ocult pugui ser descobert. Aquest és el sentit de la creació. Tot el que veiem, toquem i percebem remet a Déu, que és qui (o el què) ho fa possible.

Des d’aquesta perspectiva, el sentit de totes i cada una de les coses que tenen lloc no és altre que el de revelar la força inefable que ho està fent possible. Si el món existeix, diu la dita, és perquè Déu ha desitjat donar-se a conèixer.

Quan mirem una muntanya, per exemple, la muntanya que mirem ha de servir-nos per què, a través seu, recordem a Déu. Veiem una muntanya, en efecte, però reconeixem a Déu. No ens podem quedar fixats en la muntanya –ni en res de la creació–, per tant, sinó que hem de penetrar a través seu –i de totes les coses– i prendre consciència de Déu. Observar el món ha de servir per poder rememorar a Déu.

En si mateixa, aleshores, ni la muntanya ni la creació sencera no tenen cap sentit intrínsec. Les coses que trobem arreu no tenen propietats per si mateixes. El que té valor en elles és el fet que un misteri inefable les ha creat. És aquest misteri el que té valor, el que dona sentit a les coses, el que les fa possibles.

A través de les coses

Les coses que veiem i que fem tenen utilitat en la mesura que remeten a quelcom que no es troba en elles mateixes, però que les fa possibles. Totes les coses són un signe –ayat, en àrab– que revelen el potencial creador de la divinitat i el seu desig de generar l’existència per tal de ser reconeguda.

«Quan vol decretar l’existència d’una cosa, li diu “sigues!”, i passa a existir» (Alcorà, 36:82). Tot el que és present ho és per una invocació de Déu. Així, tot és un signe de la divinitat, un ayat del llibre de la creació, un indici que ens revela la seva majestuosa capacitat creadora.

La utilitat del hijab

L’existència vela a Déu, per una banda, perquè l’oculta i fa que no se’l pugui veure, perquè el cobreix amb un hijab que ja no és ell –de la mateixa manera, per exemple, que la música no és l’instrument d’on surt el so–. Ara bé, en tapar al divinitat, l’existència la revela –de la mateixa manera que la música, encara que l’escoltem amb els ulls tancats, ens permet que prenguem consciència de l’existència d’un instrument musical–.

En crear quelcom que ja no és Déu, Déu passa a ser recognoscible. Però el que coneixem mai no és Déu, perquè Déu no s’aboca en el missatge que proclama, sinó que simplement s’expressa a través seu.

La mateixa existència que oculta a Déu –és a dir, que no és Déu– és l’element a través del qual es dona a conèixer. Desvelar el misteri de la divinitat (reconèixer-la) només és possible si Déu prèviament es posa un vel a sobre, és dir, si Déu es vesteix amb allò que no és ell.

En paraules del savi sufi Ibn Ata’allah d’Alexandria, Déu s’oculta de tu amb allò que et mostra. O dit a l’inrevés, Déu se’t mostra a través d’allò amb què s’oculta. La qüestió és que Déu mai no accedeix a ser manipulat i tanmateix aconsegueix donar-se a conèixer. Sense deixar mai de ser absolut i transcendent, és a dir, inimaginable i inexplicable, aconsegueix fer-se concebre per l’existència relativa i immanent. Així és com passa a ser reconegut.

La doble funció de les coses

Totes les coses existents tenen una doble funció: ocultar i revelar la divinitat. Per això mateix la nostra relació amb les coses creades ha de ser ambivalent. Per una banda, hem d’apreciar-les i esforçar-nos a conèixer-les bé, estudiar-les el més a fons possible i conviure amb elles de la millor manera possible. Però amb això no n’hi ha prou, perquè no podem quedar-nos aferrats al món, i haurem de marxar-ne, de la mateixa manera que les coses també se’n van de davant nostre, ja que l’únic que roman impertorbable és el mandat de Déu, i nosaltres som aquí per ser-ne testimonis.

Si la nostra existència és temporal és perquè la nostra comesa (fer que Déu sigui reconegut) té un fi. La funció de l’existència és tan convenient com temporal. El sentit de que les coses hi siguin és coherent si, arribada l’hora, desapareixen. L’univers manifestat és el mapa d’un tresor, i l’important del mapa és que serveixi per descobrir el tresor amagat.

El missatge i el missatger

En l’islam es remarca amb vehemència que cal no confondre al món amb Déu. L’univers no és la divinitat, l’absolut, el tot. L’existència terrenal és temporal. Els musulmans posen molt l’accent en que és important no associar Déu amb res. Ara bé, això no vol dir que puguem dissociar les coses de la font que les engendra, perquè tot l’existent és un producte generat per la divinitat. De la mateixa manera que una petjada a la sorra indica la recent presència d’un individu (però la petjada no és l’individu), l’existència ens revela la proximitat de la divinitat, però en cap cas convé confondre-la amb la pròpia divinitat. «Som més a prop d’ell que la seva pròpia vena jugular», diu l’Alcorà (50:16).

Déu és a tocar, però no és nosaltres ni és en nosaltres. Estem separats d’ell per un vel. Som allò que ell no és. «Entre els seus signes miraculosos hi ha el dia i la nit i el sol i la lluna, però no us prosterneu davant el sol o la lluna, sinó davant de Déu, que els ha creat!», remarca l’Alcorà (41:37). No pel fet que el món sencer ens recordi la seva grandesa hem de confondre’ls mútuament. Una cosa és el missatge i una cosa és el missatger.

Incomparabilitat i consemblança

El savi murcià Ibn ‘Arabi descriu la relació que les persones han de mantenir amb Déu amb les nocions d’incomparabilitat i consemblança, aparentment contradictòries però, sobretot, complementàries: Déu és incomparable (és a dir, no ens l’hem d’imaginar de cap manera concreta, no l’hem de confondre amb res ni associar a res), però les coses li són consemblants, perquè existeixen tal i com Déu les ha creat. Totes les coses que veiem arreu ens mostren quin és el mandat diví que hi ha darrere de cada una d’elles… i així il·lustren quin és el camí de retorn que hem de seguir per retrobar-nos amb la divinitat.

El camí vers Déu està traçat i només cal seguir-lo. El mapa del tresor ens ha sigut donat i només cal llegir-lo. «Has de seguir allò que t’ha estat revelat. I tingues paciència per a suportar l’adversitat!», declara l’Alcorà (10:109).

Certament, de Déu som i a Déu tornem.
Alcorà, 2:156