11 Jul L’anell de llum

Tanco els ulls. Estrenyo fort les parpelles, les frego amb les dits. Acaricio els globus oculars. Un anell de llum apareix al mig d’aquest bast camp de visió que els ulls closos em permeten tenir.

Tancar els ulls no vol pas dir no veure-hi, penso. Tancar els ulls és obrir-se a un espai obert indefinit al qual hi apareixen tot de llums misterioses. No se si són fruit de la meva imaginació, a mi més aviat se’m mostren com un do, com si em vinguessin regalades, com si provinguessin de molt lluny i s’acostessin simplement per il·lustrar-se’m, o potser ho fan per orientar-me.

Primer les llums prenen la forma d’un immens tauler d’escacs tridimensional. Entre els incomptables quadrats blancs i negres, que tota l’estona es mouen, hi apareixen un puntets blaus, petits i brillants que em recorden als estels del firmament.

Després, la llum blanca es torna groga i es concentra en un sol punt, al centre del quan hi ha espai per una petita taca negra de forma canviant. Ara sembla una persona que s’estira. Ara em recorda un peix que obre la boca i fins i tot emet un so. Al cap de poc, el forat esdevé verd i es converteix en un diamant.

El cercle de llum pren altre cop la forma d’un anell gruixut, ample, amb relleu, i el forat negre que té al mig es fa cada cop més petit. M’adono que potser que la llum groga se n’anirà d’aquí a uns instants, però per moments puc retenir la seva agradable presència, que sento com una mena de revelació, i que vull gaudir per una estona més.

La llum ja no hi és. S’ha fet fosc. Però haver visualitzat l’anell és com dir que se m’ha lliurat una promesa. Ens hem ofert un compromís: el buit negre que tens davant dels ulls tancats és un espai immens on pot sorgir qualsevol cosa.  El buit és buit, i això vol dir que pot ser omplert. És indefinit. Negre i fosc. Però les llums que hi apareixen permeten copsar la seva enorme dimensió. La llum d’un far et permet veure com de lluny et queda l’horitzó.

Un buit tan fosc pot fer-nos por però també pot fer-nos companyia. Quan obro els ulls ho agraeixo. Estic tranquil i relaxat, sabedor que sempre que vulgui puc obrir-me a l’univers que hi ha dins meu, on una llum m’ha xiuxiuejat que mai no estic realment sol: En mi hi ha sempre una presència misteriosa, que de vegades percebo però altres cops em passa desapercebuda, i que és obvi que no sóc jo, però que tampoc no deixo de ser jo.

Ara que escric aquests mots m’adono que sento la seva presència, però enyoro la seva companyia. Tot al mateix temps.