16 Gen Nosaltres, les plantes

La tardor passada va ser moment de grans mobilitzacions, aquí, a Hong Kong i Shenzhen, a Chile i a molts altres llocs. L’hivern està portant grans catàstrofes: incendis a Austràlia, volcans en erupció en diferents indrets del planeta, i explosions com la de Tarragona. I la pregunta que em ve al cap és: què passarà a la primavera?

No ho sabem. El món avança i canvia, i ens aporta el què ens aporta, però mai sabem què vindrà.

Un procés que no controlem

Existir és esdevenir en un univers que no controlem. El procés pel qual la vida ens condueix ens resulta inconegut: Constatem els fets, però se’ns fa difícil entendre els processos, apreciem certs indicis, però ens costa veure les trames que els són subjacents.

L’indret cap al qual Al·là ens condueix ens és desconegut. No sabem cap on ens porta. El futur és pur misteri. Però si prestem atenció als fenòmens veiem que, sembla que sí, porten cap algun lloc: les coses es mouen, tot té un destí, i això ho podem veure malgrat que no tenim ni idea de quin és l’indret cap a on anem. La nostra feina, com éssers existents que som, és viatjar. Res més. No podem saber el destí al qual ens dirigim mentre estiguem en procés. Si no hem arribat a port no sabem on anem. Perquè? Doncs perquè nosaltres no hem inventat el camí, no l’hem planificat. Som el vehicle que circula, no el conductor que pilota.

I quin serà el proper pas? Què passarà, la propera primavera? No ho sabem. No en tenim ni idea. Podem especular, si de cas, però fins que les coses que han d’esdevenir no tinguin lloc no sabrem si, en efecte, han de succeir.

El viatge, la vida

Hem de viatjar, per saber cap a on va al món, i viatjar vol dir viure, cursar en l’espai-temps. Existir és avançar. Ens agradi o no, és Déu qui ens porta. No manem nosaltres, aquí. No manem, que col dir que no sabem cap a on anem, perquè tampoc sabem d’on venim. Només qui sàpiga com hem vingut fins aquí deu poder saber cap a on devem anar. Qui no sap com és que som aquí, encara menys potestat té per saber cap a on deu haver d’anar.

Qui condueix, això sí, ho fa d’una manera molt natural: a través de les coses. De manera que sembla que tot funcioni sol, de per si. Però res funciona de manera automàtica. Tot té un motor que l’esperona. Tot i així, tot sembla funcionar naturalment, la mateixa força que ens ha creat –i és invisible– és la que ens esperona, de manera que sembla que aquesta força no hi sigui mai enlloc.

Però la veiem en els nostres moviments: En tenim indicis, de la seva presència. I ella sap més que nosaltres, perquè ella ens ha portat fins aquí. Per això tenim confiança de que ella sàpiga cap a on hem d’anar. I per això ens deixem portar.

La força sap on anem

No sabem cap a on anem, nosaltres, com tampoc sabem com hem vingut. Perquè hauríem de pretendre saber-ho? Nosaltres som els viatgers de l’espai-temps, si sabéssim on anem voldria dir que el nostre viatge ja ha finalitzat. I no es cas: seguim en curs. Com podríem, aleshores, saber on anem?

Estem en procés, la vida no s’atura. El món es mou. En el marc d’aquest gran moviment nosaltres només som una petita part més. Els humans som una forma de vida mes. La nostres cossos són vehicles al servei de la creació, al servei de l’existència. El sentit d’aquesta existència ens depassa, amb escreix. No som capaços d’apreciar-lo, des de la nostra menuda posició. El món és molt més gran que nosaltres, i la nostra ubicació en ell no ens permet tenir la perspectiva necessària per entendre gran cosa.

No sabem captar el seu sentit del món, i per sentit entenc, aquí, la seva direcció, el séu rumb, i també el seu fi. Per copsar-ho, senzillament, hem de deixar que Déu ens porti, i això vol dir deixar que la vida en porti. Res més. Estem a les seves mans.

Estem a les manes de la vida, del món, del temps, d’Al·là, vaja. És Ell qui decideix com son les coses. Qui sinó? No som pas nosaltres qui decideix com son les coses. Nosaltres ens les hem trobat, i encara més: elles ens porten. Nosaltres, en aquest món, hi hem vingut sense saber com, i de la mateixa manera ens hi movem: sense sentit. No som nosaltres els qui aportem sentit al món. Nosaltres estem al servei del seu propi sentit, del seu rumb.

De fet, nosaltres som coses. I la força que empeny les coses no és de les coses. Elles la reben i la utilitzen, però els ve donada. El motor que ens aviva ens ve de fora: l’aire que inhalem i l’aliment que ingerim són la bateria que ens permet avançar. I no son nosaltres. Nosaltres som les coses. I la gràcia del món no està ens els objectes que s’hi troben, sinó en les forces que l’impulsen.

Nosaltres no som la força

Nosaltres no som la força. La força ens travessa i així ens belluga, però de la força i del seu origen poc en sabem. La força és Déu, podríem dir, perquè ell ens aviva i ens esperona, ens crea i ens impulsa, ens diu adéu i continua. Som criatures mogudes per Déu que anem cap on Déu ens digui. Sense la seva força no som vius.

Som com plantes, poc més. Som éssers al servei de l’univers. Cossos que fem de vehicle perquè la força provoqui el què hagi de provocar, sigui el què sigui.

Som un vehicle per a la creació del creador. No som com plantes, doncs? Nosaltres som ben poca cosa, també. Com elles. Que tenim cames? Certament, però tenir-les no és gaire diferent a no tenir-les: Com les plantes, nosaltres també ens movem per corrents.

Nosaltres, les plantes i els humans, estem aquí perquè hi hem vingut a parar. Simplement. No saber cap a on anem i ni tan sols sabem com hi hem vingut, aquí… i a

Això vol dir que no ens cal dirigir la vida. No ens cal conèixer quin rumb hem de seguir. Només ens cal viure, i això vol dir deixar que la força ens avivi. Ella ens diu què li cal. Ella ens ha fet estar aquí per això. Ella ja sap què li convé.

La naturalesa sap què ha de fer. Nosaltres només estem al servei, com les plantes.