07 Jun Perdonar (obrir-se a una altra cosa)

Crec que ja ho entenc. M’ha costat molt però crec que finalment he entès què vol dir perdonar: perdonar és allò que jo, abans, anomenava no perdonar. Ni més ni menys.

M’explico: perdonar és acceptar, deixar ser. Però sobretot és deixar córrer, deixar d’implicar-se, admetre que l’altre ho vegi i ho faci diferent, encara que ens hagi fet mal o ens hagi dolgut. Perdonar és assumir que allò que no li agrada, a un, també existeix i té dret a fer-ho.

Perdonar, per tant, és tirar cap a una altra banda, marxar d’allà, fugir d’allò i passar de tot, ja s’espavilaran. Perdonar és no perdonar, doncs, i buscar una cosa nova. Que s’arreglin sense mi.

I és que per mi, abans, perdonar era quedar-se allà, suportant-ho. Perdonar era assumir aquell disbarat i acceptar-lo. Ara he entès que no. Estava ben equivocat. Perdonar no és resistir. Perdonar no és deixar-se sotmetre.

Perdonar és acceptar a l’altre, però no la seva injustícia. Per perdonar, per tant, cal acceptar la persona que ens ha fallat (i fins i tot estimar-la), però també cal no acceptar l’acte que posem en qüestió.

Perdonar és no permetre que allò es repeteixi o, com a mínim, és no ser allà quan allò es repeteixi. És no ser-ne còmplice. És deixar de formar part d’allò. Deixar de participar-hi, de qualsevol manera.
Perdonar és superar, doncs. No és no perdonar, per tant, sinó sobreposar-se. I crec que jo ja ho estic fent: perdonar no és no perdonar, dic ara. Perdonar és obrir-se a una altra cosa i acceptar la que ha sigut.

Sí, ja ho he après: Perdonar és canviar, aquesta és la clau. Em perdono la confusió. Em perdono l’haver estat allà, aguantant, pensant que mentre ho mantenia ho perdonava. I no, no perdonava. Només culpava.