19 Feb Peregrinatge

A la Regina, que m’empeny a caminar i a entrar cor endins

El peregrinatge no porta a un lloc, sinó a un estat. Aquest estat s’anomena Cor, i és un estat de obertura, d’indeterminació, de pre-existència malgrat trobar-se en l’existència. El cor és la porta que ens reuneix amb la font, l’espai on l’existència reconeix el seu origen. L’espai des d’on podem apreciar les coses sense filtrar-les per les nostres intencions i des d’on podem expressar-nos de la manera més espontània i natural.

Exterioritat i interioritat

El món exterior és una exteriorització del món intern, i el fa visible, de la mateixa manera que el món intern és una interiorització del món extern, i el digereix. A dins hi neixen i hi succeeixen coses que després veiem reflectides a fora, i a fora és on prenen forma i resulten visibles aquestes coses que dins ja havien tingut lloc. La correspondència entre el dins i el fora és constant, en siguem conscients o no, perquè entre els dos mons, l’intern i l’extern, hi ha una correlació inevitable. Veus el món tal com ets, i tal com és el món et mous.

Allò que té lloc en el marc de la interioritat troba la seva correspondència en el món exterior, que l’expressa i l’amplifica. Les coses veiem a fora són imatges que ens mostren què està tenint lloc a l’interior. De no tenir lloc també dins nostre moltes de les coses que passen al nostre voltant no ens cridarien l’atenció. Si ens hi fixem és que alguna cosa que es troba dins nostre ens ha portat a fer-ho.

El peregrinatge, en aquest sentit, és certament un camí exterior, però també és el reflex d’un procés que està tenint lloc a l’interior d’una persona: un camí de naturalesa espiritual que porta al cor, a l’espai on les coses, de tant clares, encara no tenen color. El peregrí vol desfer-se d’artificis, dels colors amb què s’ha pintat, per una raó o altra, i dels quals ara vol rentar-se per veure’s transparent i veure clar el món exterior.

Un camí al cor

No cal dir que també pot ser que qui vagi a la Meca o a Santiago de Compostel·la estigui fent una simple excursió. En aquest cas el viatger no està efectuant un viatge interior, sinó que merament està realitzant un desplaçament. No és el cas que ens ocupa, aquest és un peregrí fake.

El peregrí real és aquell que efectua aquest mateix recorregut però ho fa amb el cor obert, o obrint-lo progressivament, més ben dit: penetrant a cada pas dins la seva pròpia interioritat. El caminador espiritual s’apropa cada cop més a si mateix, a mesura que avança, i a cada etapa penetra a una capa de major profunditat. En obrir-se a noves companyies i a nous recorreguts, el peregrí s’està obrint al què la vida li depari, i això vol dir que està despullant-se d’intencionalitats.

Això vol dir que el camí es realitza cap a dins, i per etapes.

Un camí per etapes

Hi ha qui voldria il·luminar-se ara mateix, assolir el despertar búdic al primer segon de meditar, arribar a Sant Jaume sense ni baixar de l’autobús, trepitjar la Meca al primer dia d’abraçar l’Islam. Això no és gaire realista.

El camí espiritual és progressiu perquè la veritat a la que mena espanta, o meravella, de tant certa que és. És per això que per apreciar-la cal un cert entrenament. La veritat espiritual és la Veritat amb majúscules, és a dir, és la Realitat tal com és, sense interferències, sense prejudicis, sense anhels que la tergiversin. La veritat no és una cosa, és una manera de veure. Ja hem dit, només començar, que estem parlant d’un estat, no d’un indret. el peregrí aspira a despullar-se per veure la realitat nua: Vol que el món se li mostri tal com és i per això és ell mateix qui es despulla. Diguem que el peregrí vol apreciar la naturalesa del món naturalitzant-se a si mateix.

La veritat, com a concepte en això de l’espiritualitat, és el fet de no amagar res ni mentir en absolut, la veritat sol ser difícil de dir i també d’apreciar. És per això que cal el camí: aprendre a copsar la veritat de les coses, és a dir, apreciar-les tal com són, i dir-les pel seu nom, requereix d’un entrenament. Aquest entrenament és el camí espiritual, és l’aprenentatge del deixable, és el procés vital, i és que la veritat a la que es vol accedir i que es vol transmetre és tan clara i diàfana que cal un llarg aprenentatge per apreciar-la.

El peregrinatge no sol fer-se en un cap de setmana.

Caminar fins que la veritat resulti assumible

En paraules d’Ibn Ata’illah, “la veritat et sembla velada de tant a prop teu que es troba” (Hikam 164). Si ens atenem a l’Alcorà (50:19), la veritat –l’estat real de les coses– és “allò de què sols apartar la vista”, cosa que ve a dir-nos que és probable que la veritat brilli tant que podria encegar ens nostres ulls, o que podria fer-nos tant de mal que no la volem reconèixer.

Aprendre a percebre la realitat-tal-com-és demana que haguem realitzat un camí, progressiu, d’interioritat i de sincerament, perquè per ser capaços de captar la realitat que se’ns mostra, tal com se’ns mostra, cal que primer ens desprenguem de com voldríem que fos i de com ens creiem que és. Aquest és el camí real del peregrí, per tant: l’interior, el que desfà els desitjos que tenim sobre el món, fins que som capaços de percebre’l en si, lliure dels atributs que ens hem imaginat que tenia. Per captar el món tal com és ens cal fer un camí cap al cor –cap a la transparència innocent que resideix en la nostra més profunda interioritat i que en àrab s’anomena fitra–. No cal que anem cap al món perquè el món ja hi és.

La veritat: allò que és tal com és

El camí del peregrí és aquell camí que porta a aquesta veritat immediata que tant sovint ens passa desapercebuda de tan propera i evident. El camí del peregrí porta a la transparència dels sentits, a la sinceritat del cor, a l’entrega de les intencions que fan que veiem les coses tal com volem que siguin.

Per assolir-ho, ja ho hem dit, cal un procés d’aprenentatge, un camí interior. Aquest camí no porta a un indret, a un nirvana o a un cel allunyat del lloc on un es troba, no porta a la Meca o a Sant Jaume: porta a on un ja és, o més ben dit, a on un es trobi, sigui on sigui, però li aporta una consciència clara i serena. Consciència que simbòlicament ubiquem a fora, als espais sagrats, però que de fet és dins nostre, perquè ja hem dit que el fora reflectia allò que teníem dins: Tots els peregrinatges, tinguin relació amb una religió o amb una altra, són camins que porten al cor. Sinó no son peregrinatges.

En resum, el camí del peregrí és un camí espiritual, i consisteix en caminar fins que la veritat li resulti aprehensible i pugui ser reconeguda com a tal. La veritat que ha de revelar el peregrinatge espiritual no és altra cosa que l’estat de les coses, tal com són, autènticament i transparents. Sense vels, sense allò que la cobreix i ens l’oculta. Com un petó, com un bufetada: directe al sentit. Sense explicacions ni justificacions.

La realitat-tal-com-és és directe, i no passa pels filtres de la nostra ment, que l’atenuen i la suavitzen. La realitat ens impacta i ens meravella, i és per això que tant sovint li apartem la mirada, perquè no ens faci tant de mal o no ens sorprengui tant que ens descol·loqui.

D’aquí la necessitat de que el camí sigui progressiu.