18 Des Un sistema adual (i la justícia com a pivot)

A Jordi Delclòs,
de qui sempre aprenc
i que sovint m’inspira

El comunisme no ha arribat a funcionar. Mai s’ha establert plenament. Per contra, el capitalisme sí que ha funcionat… i massa bé que ho ha fet. Ha funcionat com havia de fer-ho, i per això el món d’avui està com està. El capitalisme ha provocat que la justícia i l’equitat deixessin de ser els principis universals que suposadament són. Mai cap societat havia sigut tan desigual.

El capitalisme ha confós les llibertats individuals amb el liberalisme, i ha portat el sistema liberal a l’extrem. Però la llibertat d’una persona s’acaba si topa amb la dels altres, i és obvi que els capitalistes no ha acceptat aquest límit. Les condicions de les persones són, avui, molt més desiguals que abans de l’establiment del capitalisme. Certes persones que han gaudit de la llibertat per sobre de les seves possibilitats… mentre d’altres, la immensa majoria, no l’han pogut assaborir com es mereixen.

Pel simple fet d’haver nascut, una criatura té dret a la vida… fins que la mateixa naturalesa que l’ha portat al món se l’endugui de nou. Emmalaltir i morir de manera natural –ja sigui per accident, per malaltia o degut a l’envelliment– és un dret de tot humà i de tot animal.

Els sistemes del món modern en crisi

El capitalisme ha portat a que els artificis predominin per sobre d’allò natural. Hom s’enriqueix més amb la plusvàlua que afegeix al producte que amb la vàlua pròpia d’aquest. Els interessos que s’obtenen sense esforç poden aporten molts més diners que els beneficis que s’obtenen a través del treball. L’especulació forma part natural de les transaccions. Si puc cobrar 12 enlloc de 10, perquè demanar-ne 10?

En el món capitalista, els diners donen diners, però en el món real això no és així: els diners poden circular, però la pròpia circulació dels diners no en pot generar. Si algú vol quedar-se, en una transacció, amb un valor afegit, és que treu aquests diners extres d’una de les altres parts que participa en aquesta transacció. El capitalisme no es basa en l’oferta i la demanda sinó en l’especulació.

L’altre gran sistema polític-econòmic que s’ha intentat, el comunisme, no ha arribat a establir-se enlloc. L’establiment de justícia econòmica, tot i que molt ben intencionat. ha quedat sempre en segon terme. Ha prevalgut la homogeneïtzació. La Xina, per exemple, s’ha mostrat tan interessada en modernitzar el país com en eradicar els trets diferencials de les diferents cultures i tradicions religioses que habiten en aquest gran país, que no són poques. Dissortadament, la diversitat ha regnat, als països comunistes, per la seva absència.

Molta gent s’ha posicionat en contra del comunisme perquè no ha considerat oportú que l’estat decidís per les persones i els digués què fer i com fer-ho. Un Estat ha d’estar al servei de les persones, i això no vol dir que estigui per sobre seu.

La sacralització de l’Estat i de l’empresa

Tant els Estats com les empreses estan formats per persones. Qualitativament parlant, les persones, les empreses i els Estats estan al mateix nivell, perquè estan fets d’un producte de la mateixa naturalesa. No pel fet d’aglutinar a moltes persones en un sol grup s’obté quelcom sobrehumà. La humanitat és una qualitat igualment inherent a l’individu i al grup. Em penso que els estats moderns, tant els comunistes com els capitalistes, s’han erigit com a potències en base a una confusió entre qualitat i quantitat.

Les persones que han tocat poder, polític o econòmic, han volgut sacralitzar l’Estat o l’empresa per tal de legitimar l’explotació d’altres persones. Però aquesta sacralitat és totalment fal·laç. Per ser fets de la mateixa naturalesa que els éssers humans, els Estats i les empreses no poden estar per damunt de les persones. Estan al mateix nivell. És obvi que hi ha moltes coses que es poden fer en grup i que no podrien assolir-se de manera individual, però també ho és que cada posició és ocupada per una persona i que, per tant, un treball en grup segueix essent un treball humà.

El fet de considerar que l’estat, l’empresa o un equip de futbol gaudeixen d’una força transcendent és no reconèixer el sentit d’allò que sí que és transcendent.

De la sacralització a la crisi

En posar-se quelcom propi dels humans –l’Estat, l’empresa– per sobre de les persones s’ha creat un sistema injust i insostenible. El que manté de peu aquestes estructures són les persones, i si les persones queden inferioritzades al costat d’aquestes institucions, les pròpies institucions perden en valor, perquè disminueix el valor d’allò que les conforma. S’entén que això és com un peix que es mossega la cua?

És obvi que els Estats i les empreses hi perden si inferioritzen a les persones que sostenen aquestes institucions. Paradoxalment, però, és el que s’han dedicat a fer. I ara què tenim, doncs uns estats i unes empreses en crisi.

Naturalment, en aquests estats i en aquestes empreses hi ha persones que toquen molt diner, però això no vol dir que siguin persones felices, sanes o equilibrades. Son persones amb molts dines, però trastornades en la mateixa mesura que la majoria de les persones dels grups humans als quals exploten. D’alguna manera, en explotar als altres, els explotadors s’acaben explotant a si mateixos.

A la mida dels humans

El fet d’haver atorgar a les institucions més valor que a les persones que les conformen ha provocat a que nostres problemes es fessin cada vegada més grans. Aquest és el parany en el qual ha caigut el món modern, i ara no queda més remei que sortir-ne per la mateixa porta per la que vam entrar: la modernitat no té sortida endavant, perquè només apunta a la destrucció.

Ara cal sortir d’aquest cul de sac i establir de nou un sistema just i equitatiu, el més natural possible, és a dir, el més humà possible. Hem d’articular un sistema de govern que estigui a l’alçada dels humans. En voler-lo posar per sobre, l’hem posat per sota.

Els humans, actualment, valem molt més que les institucions que ens representen. El yin es transforma en yang i el yang es transforma en yin. Si poses tot el pes a un cantó de la balança, la balança s’acaba inclinant en favor de l’altre, perquè els excessos són tan inconvenients com les mancances.

El món post-comunista i post-capitalista

En ple 2020 resulta evident que cap dels dos sistemes econòmics moderns poden servir-nos per mantenir el món en un cert ordre. La gent és massa diversa perquè el comunisme pugui funcionar. Al mateix temps, les persones són massa semblants entre si com per permetre que les desigualtats siguin tan grans. El salari d’un expert i el d’un inútil poden diferir en una proporció de 10 a 1, si voleu, però al final del dia els dos necessiten menjar i dormir. No té sentit que algú arribi a tenir més diners dels que té ocasió de gastar. Els diners són útils si faciliten l’intercanvi, però si romanen acumulats en algun lloc perden la seva funció.

No ens podem permetre un sistema que s’inclini en favor de la defensa de les llibertats però s’oblidi de la igualtat de drets. Som iguals i diferents a la vegada, i volem llibertat i igualtat al mateix temps. El valor al que ens hem d’aferrar és la justícia. Els fonaments d’una societat sana pivoten entre la defensa de la unicitat de cadascú i la cohesió social. Tots som u, per una banda, però el món es múltiple, per l’altra. No és saludable pretendre que l’interès individual trepitgi bé comú, ni tampoc ho és pretendre establir un règim basat en el bé comú si es perjudica als individus. L’únic bé comú possible passa per la defensa dels individus i de les seves particularitats.

Quan la unitat i la pluralitat fan matx

L’interès general i l’interès particular van de la mà. Potser dit així, això sona una mica estrany, però si a algú li sembla estrany és precisament perquè el sistema ens ha alterat el sentit, i el sentit comú ha deixat de ser present en gran part dels nostres raonament. Quan les coses flueixen amb naturalitat l’interès particular d’un individu no va pas en contra de l’interès general sinó que s’hi sincronitza. El millor per mi és el bé comú. I el millor per al conjunt de la societat és que jo sigui lliure.

Per entendre-ho, posem-nos una mica filosòfics: «La veritat està més enllà de la unitat i la pluralitat»[1], afirma Raimon Panikkar. La realitat no és una ni múltiple, el món no pot reduir-se a una unitat ni a una pluralitat: és alhora les dues coses. Som un sol món i, al mateix temps, en som molts. Cadascú és un món, de fet.

Cal que allò que s’estableixi com un sistema preservi la cohesió social a la vegada que defensi les llibertats individuals, sense inclinar-se més cap a un cantó que cap a l’altre. Per aconseguir un sistema just cal que la unitat i la pluralitat facin matx, i que una cosa es fusioni amb l’altra.

Salut i justícia

És bo per mi i és bo per tots. Aquest principi de respecte i harmonia és universal i sempre ha estat viu en totes les cosmovisions que la humanitat ha mantingut. L’Yijing, el clàssic xinès, diu: «un yin i un yang son el Dao», i això vol dir que podem veure l’existència com un dao, és a dir, com un sol procés en moviment, o com un yinyang, a saber, com un procés d’alternança entre dos pols oposats. Quin yin pot tenir salut quan el yang, el seu company de joc –el séu oposat complementari–, està malalt?

L‘Alcorà també se cenyeix al principi yinyang o de la unitat bipolar. «Ho he creat tot per parelles» (51:49), hi llegim, la qual cosa ens porta a pensar de nou en la correlativitat que els xinesos acceptaven com un principi indefugible: no podem aspirar a conèixier la bellesa si, al mateix temps, no identifiquem la lletgesa.

Així les coses, quina mena de justícia podem trobar-nos en un món on els poders s’acumulen? En l’àmbit del cos humà, salut significa bona circulació –de l’aire, de la sang–. L’energia s’ha de moure. Els diners també ho han de fer, i han de nodrir a totes les persones com la sang ha d’arribar a cada racó del cos. La salut és al cos humà el que la justícia és al sistema polític, i avui, dissortadament, anem força mancats tant de l’una com de l’altra. Som una societat malalta.

La realitat és adual

Hi ha flors de tots colors, però totes beuen aigua. Hi ha moltes maneres de fer i d’entendre el món, però totes formen part del món. «Qui mata a una persona innocent és com si matés a un poble sencer, i qui salva una vida és com si a salvés la humanitat sencera» diu l’Alcorà (5:32).

Tot és u i, alhora, tot és múltiple. O, dit al revés: «La veritat mateixa és incommensurable tant amb la unitat com amb la pluralitat.» La cita és de Raimon Panikkar, novament, qui ja ens ha advertit que no hi pot haver dualitat (o pluralitat) si no hi ha, al mateix temps, unitat. I viceversa.

Als vedes, els textos sagrats hindús, s’hi parla de l’advaita, l’adualitat, que és la consciència que no cau ni en el panteisme ni en el dualisme. Panikkar ho explica: «Si la veritat fos una», afirma, «hauríem de considerar el pluralisme com a connivència amb l’error.», i continua: «Però la veritat tampoc no és múltiple, […] si les veritats fossin moltes, cauríem en plena contradicció.»

L’advaita és l’assumpció de la perplexitat, és l’acceptació que entre l’u i el múltiple no hi ha cap diferència qualitativa. El món es regeix per un sistema adual. Anomeneu-lo dao, dharma o islam, i trenqueu la frontera que separa el jo de l’altra, perquè tal separació només existeix per l’ego. No hi ha trencament real entre allò d’ordre universal i allò particular. No som subjectes contemplant objectes, sinó que els objectes i els subjectes estan interconnectats inexorablement.

La unitat i la pluralitat fan matx: El món és u; cadascú de nosaltres som moltes coses.

Un sistema adual, un sistema universal

El sistema de govern que ens ha de regir durant els pròxims anys pot basar-se en els ensenyaments hindús, islàmics i daoistes. Més ben dit, en l’ensenyament hindú-islàmic-daoista, perquè les ensenyances que es desprenen dels llibres i els ensenyaments de saviesa d’aquestes tres tradicions (i de totes les que son sagrades) son la mateixa: difereixen en les formes, s’assemblen en el fons.

A l’estiu busquem l’ombra i a l’hivern busquem el sol, però no hem de resar ni al sol ni als arbres, perquè al final ni l’un ni l’altra són la ultimitat credora. Si l’empresa o l’Estat són com nosaltres, qualitativament parlant, també ho son els arbres o el sol, perquè tots nosaltres estem dotats d’existència en la mateixa mesura.

Per molts que les tradicions religioses semblin diferents, ho són perquè les llengües que utilitzen són diverses, i perquè els moments i els llocs on s’han realitzat estan allunyats. Ara bé, totes les tradicions sagrades ho són perquè remeten a uns mateixos principis. De proclamar veritats que no són universals no serien tradicions sagrades. Son sagrades precisament perquè no confonen les formes de vida amb la força que les aviva, perquè allò que atorga vida a les criatures –siguin humanes o siguin el sol– les transcendeix.

La cosmovisió religiosa

Cap criatura existenciada ni cap col·lectiu té el poder d’originar la vida ni sabria com fer-ho per poder existir. L’únic que està per sobre d’una vida és el principi que li atorga la vida, però aquest principi es troba en ell, perquè sinó no tindria vida. Aquesta és la premissa de la visió religiosa de la vida.

Les tradicions religioses expliquen que no són les persones les que decideixen què és i què no ho és. Si hi ha quelcom sagrat, no ho és perquè ho decidim nosaltres. En tot cas, és sagrat allò que sorgeix a l’existència, allò que s’ha dotat de realitat, perquè de no ser sagrat l’origen no ho hauria volgut crear.

La sacralitat està en la natura, en la vida. La sacralitat està arreu. En allò individual i en allò col·lectiu. En allò compartit per tots i en allò exclusiu d’algú. No podem dissociar el món sagrat del món profà, no podem separar l’empresa o l’Estat, de les persones.

El fracàs actual

El futur serà just i en pau si entenem que tots som igual de sagrats, malgrat que som diferents en les nostres formes. No hi ha dues criatures iguals i, tanmateix, totes tenen el mateix valor. Tot el que existeix té el dret connatural a l’existència. Tot té la mateixa dignitat. No som pas els humans els que hem de decidir què té dret a la vida i què no, o qui mereix unes bones condicions de vida i qui no les mereix. Als humans només ens toca ajustar-nos a aquest principi d’existència i acceptar que tota forma de vida ha de ser tractada com un igual, i com un diferent.

Això és el respecte: no podem pretendre que l’altre sigui com nosaltres quan ell es veu diferent, ni podem tractar-lo de manera diferent si té les mateixes necessitats que nosaltres. No podem posar-li fronteres al vent, no podem privatitzar l’aire.

No podem pretendre que tot siguem iguals si no defensem, al mateix temps, que som diferents. Cal, per tant, que fem que la justícia sigui el valor central, perquè la justícia és el pivot d’equilibri entre la llibertat i la igualtat.

Si només volem ser iguals, o volem ser diferents i només volem la llibertat per a nosaltres, caurem al parany de repetir els errors dels sistemes que ens han proposat al fracàs actual.

El retorn a la naturalesa

La modernitat ha consistit en allunyar-se de les ensenyances sagrades. Les ha donat per superades i, en inferioritzar a l’altre, ha acabat baixant-se a si mateix de categoria, perquè el yinyang regeix arreu, i tot el mal que fas a fora et corromp per dins.

Hem explotat la naturalesa i hem abusat de les persones. Hem desatès els ensenyaments tradicionals i hem construït un món allunyat dels valors. Ens hem cregut que els valors eren opcionals, i són els atributs de la vida. Arreu on mireu veureu bellesa, a no ser que mireu les obres dels humans.

O no, perquè també els humans som naturalesa, i també ens travessa l’adualitat que tot ho regeix sempre. Si som capaços de veure-ho, potser podrem obrir-li una porta a la nostra essència natural, i deixar que impregni els nostres actes, enlloc de fer que els produeixi el nostre ego.

L’ego no és res, només és la consciència de la separació. Es la creença de que el jo i l’altre estan dissociats, de la unitat i la pluralitat són coses diferents. Si acceptem que l’ego estava confós i que la realitat és adual, podrem establir un sistema de govern que pivoti entre els dos pols que són la llibertat i la igualtat i que s’inclini cap a una o cap a l’altra d’una manera viva i orgànica.

El futur obert

El que ens ha portat on som ha sigut l’establiment de sistemes rígids que s’articulaven sobre un valor o altre, i per això han fracassat. El futur és obert, si volem que el món sigui més just, caldrà que tinguem cintura.

Si per contra volem que segueixi cap a l’abisme, podem tancar-nos a la realitat i crear la nostra pròpia realitat, separada de la real. Això significarà la nostra extinció, perquè estarem intentant construir un impossible, ja que no hi ha més realitat que la realitat.

[1] Les cites de Raimon Panikkar provenen de Pluralisme i interculturalitat, Fragmenta, 2010.