19 Abr Quan la porta es tanca (obrim-nos cap a dins)

A la Laia,
que de ben segur em perdonarà haver
estat una mica esquerp aquests dies

Son dies en que hem de tenir tancades les portes de casa. Les relacions que normalment tenim amb els altres es veuen frenades. Podem parlar a través de les xarxes, i per videotrucada, però a través d’aquests canals part de la informació es perd pel camí: els gestos, les mirades, el contacte físic… és molta la informació que no arriba al nostre interlocutor. Sovint, la part que no arriba és la més sensible.

Precisament pel fet que la nostra sensibilitat queda una mica desemparada, una certa solitud ens acompanya aquests dies. Si sabem prestar-li atenció a aquesta situació potser podrem apreciar que si bé s’ha tancat la porta de fora, la de carrer, també se n’ha oberta una altra, la de la nostra interioritat.

No tot son portes que es tanquen. Els dies que vivim son molt i molt propicis per fer introspecció: la porta d’aquest espai interioritat que anomenem cor està oberta de bat a bat. Quan se’ns tanca la porta de fora se’ns obre la de dins.

La sensibilitat, una qualitat del cor

Son dies en que la sensibilitat de les persones està a flor de pell. Tots hem viscut algun moment o altre de tensió. Això no és dolent. Bé, d’acord, són dolentes les discussions que en deriven, naturalment. El què vull dir que és que no és dolent que estiguem sensibles. El fet que la nostra sensibilitat hagi emergit a la superfície es deu a que les portes del cor estan més obertes. Crec que del què es tracta és de reconèixer la nostra sensibilitat abans de que produeixi friccions, i en aquest sentit no és mala cosa que les relacions estiguin una mica en standby. Això ens dona marge per estar amb nosaltres mateixos.

Aprofitem-ho. Si estirem del fil de la nostra sensibilitat potser sabrem fer que ens porti ben endins de nosaltres mateixos. El fet de reconèixer la nostra força emocional, la gran capacitat sensible que tenim, ens permet aquietar-la. D’alguna manera, la pau només es pot buscar des de la guerra. El conflicte només es pot resoldre si hi és. Amb això vull dir que la tensió que sentim és l’objecte que hem de provar d’aquietar. Crec que ja m’enteneu.

Fem reset: obrim-nos cap a dins

És moment que ens convida a fer un reset. És bon moment per re-ubicar-se. És hora d’aturar màquines, de parar a escoltar-se i redefinir quines son les nostres prioritats. Des que estem confinats, cada dia és un regal que ens regala estones per escoltar-nos. Aquests dies ens resulta més fàcil prestar atenció al nostre comportament i fer examen de consciència. És com si ens haguessin tret la sordina de la nostra veu interior, i ara ens parla més fort i clar.

El fet de reconèixer la nostra força emocional,
la gran capacitat sensible que tenim, ens permet aquietar-la

Escoltem-nos. Què no ens agrada de nosaltres mateixos? A quines de les nostre prioritats no estem donant prioritat? Quins dels nostres valors estan quedant eclipsats, en el nostre dia a dia?

Afinar bé la intenció i la direcció

És un bon moment per reformular les nostres intencions vitals, per redefinir en quina direcció volem anar. Si hem de reajustar el rumb, aquest moment és dels més propicis per fer-ho. Mai el món havia aturat tant la seva marxa.

Hem d’aprofitar l’ocasió per redefinir-nos, perquè aviat podrem sortir de nou i en aquell moment serà convenient tenir les coses clares. Posem ara els dubtes damunt la taula. Posem també damunt la taula que moltes oses hauríem pogut fer-les millor. Si ara encara no és l’hora de fer-les, sí que es tracta d’encarar-les.

Ara que tot està una mica aturat només és hora de recloure’s, d’acceptar la invitació a tancar-se una mica en l’un mateix. Fer com si fóssim una llavor. Esperar que la primavera arribi, que de ben segur és a punt d’arribat. No en queda altra que acceptar que estem a ple mes d’abril i encara és hivern. No passa res. Una epidèmia vírica és una raó de força major. No cal esverar-se, la primavera arribarà.

Quan la llavor s’obri

Quan la llavor s’obri donarà els seus fruits. Però encara no és la seva hora. Les portes encara estan tancades. La fase en la que ens trobem és la de construir cap endins, de posar les bases d’allò que donarà fruits. És moment de fer totes aquelles pràctiques internes amb què més a gust ens trobem: exercicis espirituals, respiratoris, físics… que cadascú ho anomeni com vulgui i ho faci de la manera vulgui, però retrobem-nos!

Del què es tracta és de donar una mica de temps a allò que permet que un es retrobi amb si mateix. Deixar-se un espai per allò més íntim. Construir un espai privat on ens sentim a casa. Quan tornem a sortir a l’espai públic serà més fàcil perdre’l, aquest espai d’intimitat. Mirem de no petar-nos-el ara.

Quan la llavor s’obri donarà els seus fruits.
Però encara no és la seva hora

És moment d’obrir-se al cor. Un moment propici per conèixer-nos millor, per reconèixer-nos d’una altra manera. Així, estarem obrint les portes a actuar de manera diferent. Al món li agradarà que fem un canvi. El medi ambient ens vol amics. No vol que siguem més els seus enemics. L’hem maltractat massa, i potser l’hem trepitjar perquè ens havíem sentit trepitjats nosaltres. Recuperem l’autoestima. Deixem de trepitjar-nos. Donem-nos l’espai que necessitem. Fem-nos aquest regal.

Interrelació dins-fora

És moment de centrar-nos i afermar el nostre centre d’interioritat més íntima amb tota la força de que siguem capaços. Toca sincerar-nos amb nosaltres mateixos, conèixer-nos més a fons. Fer-ho servirà perquè quan sortim a fora ens poguem comportar d’una manera més sincera, més volguda.

És un bon moment per prestar atenció a les petites coses, 
perquè quan tornem a sortir a fora es convertiran en coses més grans.

De fet, a fora ens comportem d’una manera o altra en funció de com som per dins. Si hem après a estar bé amb nosaltres mateixos, a casa nostra, sols o amb els més nostres d’entre tots aquells que ens estimem, aleshores de ben segur que podrem estar bé en el món, amb el món. Però hem de començar per casa nostra, perquè a casa és l’espai on podem fer-nos les proves necessàries per saber si estem bé amb nosaltres mateixos. Només si estem a gust amb nosaltres mateixos podrem estar a gust amb el món. La llei del mirall regeix la relació entre la interioritat i el món que ens envolta: com estiguem amb nosaltres mateixos estarem amb el món.

Les petites grans coses

És moment, per tant, de prestar atenció a les petites coses, perquè quan tornem a sortir a fora es convertiran en coses més grans. Atenció! Aquest creixement afectarà tant a les coses bones i les dolentes. Totes elles sortiran de casa. Totes seran visibles. L’experiment que estem fent ara ens serveix per entendre que el microcosmos que hi ha dins nostre serà el què compartirem amb els altres, per bé i per mal. Fem la prova ben feta i mirem a veure si en podem treure, ni que sigui, un aprovat.

Aprofitem per rectificar-nos, ni que sigui una mica. Sense flagel·lar-nos, només faltaria, però amb una mica de rigor. Siguem sincers amb nosaltres mateixos. Confinats ens podem observar molt bé a nosaltres mateixos, i això ens regala moments immillorables per modular una mica certs hàbits que sempre són difícils de canviar.

No es tracta que siguem estrictes. Podem ser indulgents. Però recordem que tal com siguem per dins ens mostrarem a fora. Només que ens afinem una mica ja sonarem millor, i quan sortim i ens retrobem amb els altres veurem com sona una nova l’harmonia.