21 Des El temps es dilata i es contrau

El temps es dilata i es contrau. En tot moment s’estreny i s’expandeix alternativament. Des d’ara i fins al solstici d’estiu, per exemple, veurem que cada dia s’estira una mica, mentre la nit s’arronsa progressivament.

Com que fem servir el rellotge, d’això no ens n’adonem, o no gaire, i ens acabem pensant que el temps és constant i regular, i abstracte i exterior. Però això no és més que pseudociència o religió. La realitat és que el temps és viu, i que es dilata i es contrau com un bebè que dorm o una serp que s’arrossega. El temps és vida viva, és vivència i experiència, és tangible i perceptible, i és viu en nosaltres o nosaltres som vius en ell.

El temps és nostre, de tothom. De la terra i del cel, de les onades i de les marees. El temps no és mai una mesura externa, i les eines que fan que el temps sembli exterior a tot i abstracte o objectiu només ens desempoderen, perquè l’externalitzin de qui realment el posseeix, que som tots i l’entreguen a la màquina, que no és ningú.

Ens hem rendit a la tecnològica. Li hem regalat el nostre temps a un artefacte. El nostre temps és presoner dels rellotges, i ens sotmetem al seu mandat com esclaus que necessiten demanar permís per gaudir de les seves vides.

Ens creiem, religiosament, que el temps avança progressivament, a un ritme constant, i ja no ens en recordem que és amb nosaltres, en tot moment, i que no passa pas de llarg, perquè no avança, sinó que només es dilata i es contrau, perquè batega vida. El temps cursa el seu procés vital per sempre. No comença i no s’acaba, és pura vida.

El temps és pura vida com nosaltres, i quan li traiem la vida al temps ens la traiem també a nosaltres, perquè no hi ha cap temps a fora de nosaltres ni hi ha individus a fora del temps. Totes les criatures son amo i senyor del temps, i el temps, al seu torn, és posseïdor dels i dividia i els objectes que l’expressen. Res cau en l’exterioritat o en l’interioritat, o tot és exterior i interior a la vegada. En tot cas, mai res s’ha separat mai del temps. El temps sempre és a dins o a fora, o totes dues coses.

No és estrany que als sufís se’ls anomeni els fills de l’instant, perquè ells són el temps que es materialitza, ells són l’encarnació del temps que es realitzada, ells són conscients que el temps els abraça, i els acaricia, com les onades, i bateguen amb ell, i es miren el rellotge de reüll, mentre contemplen si el sol surt o es pon, i si la lluna és plena o buida.