13 Abr La hipòtesi espiritual II

Imagino que totes les persones deuen topar, de tant en tant, amb fets que no saben explicar-se. Tothom viu experiències que no sap com interpretar ni, encara menys, justificar. Pot ser que es tracti de grans experiències que canvien les circumstàncies d’una vida, o de petites guspires de lucidesa, aparentment insignificants, però dotades d’una màgica sincronia.

Si no ens tanquem a aquests fets peculiars que ens han cridat l’atenció estarem obrint-nos a la hipòtesi de l’espiritualitat, que no és altra cosa que creure que les experiències que –subtilment o dràstica– trenquen amb la lògica del nostre raonament, mantenen tanmateix una lògica interna, tenen un sentit –encara que aquest se’ns escapi absolutament–.

Ara, però, una vegada hem admès que l’inexplicable existeix, volem reconèixer el sentit d’això que hem viscut i no hem entès. Per això posem la hipòtesi de l’espiritualitat damunt la taula. Obrir-se a aquesta nova lògica és, ja de per si, un gest espiritual.

Espiritualitat és admetre que allò que per nosaltres no té sentit,
potser també en té.
Espiritual és el gest d’obrir-se a aquesta nova lògica

Fixar-se en quelcom que abans passava desapercebut no és fàcil, perquè vol dir esforçar-se i intentar veure les coses amb uns altres ulls. I sobretot implica obrir-se a conviure amb el misteri, perquè la dimensió profunda de la vida ens és una gran desconeguda –encara que de fet ens acompanya tothora–.

Però creure plausible la hipòtesi de l’espiritualitat implica provar-la, i per tant, donar un pas, decidit, cap al desconegut que ens ha sigut revelat, cap a la inspiració que hem decidit seguir, cap a l’inenarrable que hem volgut respectar; perquè hem considerat que aquell fet no era eventual sinó significatiu –encara que misteriós–.

Inevitablement, aquesta exploració va acompanyada de la inquietud. O més encara: de la por. I aquesta es la raó, diria jo, per la qual gran part de les persones prefereixen oblidar o treure importància a aquelles situacions de la seva vida en les que el misteri ha conviscut amb elles. Davant la dificultat de reconèixer que hem topat amb un escull, que un fet ens obliga a canviar la manera de veure les coses –amb totes les implicacions que això pot tenir– pot ser que hom prefereixi el camí de l’oblit.

Plantejar-se l’espiritualitat com una hipòtesi
obre una porta a descobrir-la.

Però si acceptem la por com un acompanyant natural i ens atrevim a actuar en connivència amb la informació que podem extreure d’aquests fets –seguim les instruccions que, intuïtivament, creiem que ens dóna–, de ben segur que podrem estirar d’aquest fil, perquè, tot i que és inescrutable, és fèrtil: si bé no revela allò que no pot ser comprès –no ens dóna allò que no pot ser abraçat–, sí que ens regala, tanmateix, quelcom certer: el producte resultant d’aquest inexplicable procés: un fenomen perceptible, indubtablement viscut.

El dubte recau en el mètode doncs, però no ens els fets, perquè els hem viscut. En el perquè, però no en el seu resultat. L’evidència hi és, doncs, encara que conviu amb el misteri. I així serà com trobarem, en el si d’allò conegut –la nostra vida quotidiana–, el rastre d’allò que no pot ser vist ni conegut.

Sempre hi haurà aspectes que no podrem saber, sempre quedarà una explicació per aclarir. Però això serà sempre així. Admetre-ho és sensat. I més encara, prometedor, perquè aporta una perspectiva humil i intel·ligent: la de que el camí que recorrem només pot ser explicat en part.

L’evidència conviu amb el misteri: L’espiritualitat no ens dóna una
resposta sinó que ens porta a la contemplació de la meravella.

Atrevir-se a no tancar-li la porta a aquest aspecte inexpugnable de la vida és aventurar-se a viure una vida amb menys control però amb mes sorpreses… sorpreses que cada cop seran més freqüents i més corprenedores.

I així haurem descobert que la hipòtesi de l’espiritualitat que vam posar damunt la taula no ens aporta una resposta… però ens regala la contemplació d’un univers profund i immens, del tot inabastable, inescrutable i inacabable, i per això meravellós.