20 Mar Una via d’autoconeixement
El sufisme és una via d’autoconeixement.
Si té un objectiu, aquest és, en paraules de Titus Burckhardt, “donar accés al coneixement immediat d’allò etern”[1]. “Aquest coneixement”, afegeix Burckhardt, “pel fet de ser u amb el seu objecte, allibera les existències individuals del seu encadenament fatal”. És a dir, i pel què entenc, el l’espiritualitat sufí comença per ser una via de coneixement d’un mateix… però resulta en la descoberta d’allò que ja no és un mateix.
El mateix Burckhardt ens il·lustra aquesta paradoxa amb un exemple: “El cub d’una roda n’uneix els radis, i a la vegada és allò que en fixa les direccions divergents”. Ara bé, “en la mesura que els radis s’apropen al centre, també s’acosten entre si; per tant, no coincideixen sinó en el centre, i allí deixen de ser radis”.
Vet aquí la paradoxa: allí on tots els radis es troben és on ja no hi ha radis. I per tant, si entenem que res que existeixi pot independitzar-se del seu origen, entendrem que allí on totes les existències retroben el seu origen comú és on ja no hi son com a existències. O el què seria el mateix: allí on la persona troba la raó de la seva unicitat és precisament allí on ja no és ella mateixa.
Deu ser que la nostra essència més íntima és, però no és nostra.
[1] Introducción al sufismo, Paidós ed. (2006).
No Comments