08 Ago Barcelona ciutat mística

Barcelona és coneguda per ser una ciutat punt de trobada, oberta al món però amb personalitat en si mateixa. Dona al món tant com en rep, i fa de l’intercanvi una manera de fer les coses. Podríem dir que Barcelona té per bandera la diversitat.

Rere la diversitat, la unitat 

Qui sap llegir entre línies i observar rere les formes sap apreciar que la diversitat, fet i fet, no fa altra cosa que dibuixar-nos la unitat. Per exemple, en una foto d’un grup de gent provinent d’orígens diferents s’hi plasma, de facto, la cohesió que les aglutina a totes elles.

L’element comú, compartit per tots i per tothom, és arreu i inevitable… però passa desapercebut a qui no hi presta la deguda atenció. La diversitat ens meravella, i sovint quan la contemplem no apreciem que el que ens agrada d’ella és l’harmonia de la unió: la diversitat no fa altra cosa que revelar-nos la unitat.

La unitat és arreu

La unitat és arreu tota l’estona. Qui obre els ulls i veu les formes entén que totes elles donen traça a un informe element subjacent que resideix en cada cosa, intrínsec, inherent, i que es manifesta sobretot en la trobada: quan s’efectua una trobada entre diferents, la unitat brilla amb més força.

Aquesta unitat que sovint resulta inadvertida és la que trobem a Barcelona i que apreciem en tot allò que exterioritza la diversitat. Amb això vull dir que la bandera informal de Barcelona, feta de múltiples colors i moltes formes, de diverses dimensions i perspectives, ha de passar a ser la de la unitat, que sovint ens passa desapercebuda.

Fer de la diversitat un gran emblema però oblidar-se que aquesta sempre evoca la unitat és com quedar-se a mig camí… i això és força perillós, perquè la diversitat desaferrada de la igualtat i la justícia té propensió a la divergència.

Hem de reconèixer que la bandera dels temps actuals és la de la injustícia. Ja cal que ens afanyem a posar de nou la justícia al centre de l’escala de valors. I cal fer-ho des de la diversitat. Cal cercar el punt de trobada. És imperatiu que trobem el centre d’equilibri. La disharmonia ha fet fortuna a tot el món, i cal que les ciutats de referència demostrin que les desigualtats no són innocents.

Les diferències no tenen pas per què crear classes. Les categories no tenen per què ser jeràrquiques. Donar suport a la diversitat i estimar les peculiaritats d’una o altra criatura no ens ha de fer pensar que es té dret a trepitjar les d’altra mena. Cal anar més enllà de la diversitat. O més endins. Cal mirar-la a la cara i entendre de què ens parla: la pluralitat només té lloc en el marc de la unitat.

La unitat es troba en els principis, en les essències

Cal reivindicar la unitat amb fermesa. Però la unitat té un gran problema: no és visible en si mateixa. Cal veure com es plasma en una i altra cosa. M’explico: la unitat no seria una sola nota musical, és el fet del so que totes elles ens presenten; la unitat no seria un sol color, sinó la llum que els il·lumina a tots ells.

La unitat no seria una obra d’art, sinó l’art en general. La unitat no és una ciència, tampoc, però és la ciència… i és clar, la ciència no existeix en si mateixa, sinó que la veiem en un experiment. La ciència no té existència pròpia, però pren vida en cada cosa que l’evoca. L’art, com la unitat o com la ciència, tampoc no és una cosa, però l’hem de veure en cada traç, en cada gest, en cada imatge. És quan entenem el transcendent que ens fem càrrec de què és això de la unicitat, la qualitat de ser únic, la plasmació de la unitat.

De l’espiritualitat en la ciència, en l’art

L’art i la ciència, com els principis i les essències, són una mena de cosa que pot passar fàcilment desapercebuda. No són res en si mateix. Però són arreu, i moltes coses ens ho evoquen. Cal entendre que l’art és viu en cada obra, i que la ciència es manifesta en cada forma de coneixement. Cal aprendre a mirar més enllà de les coses per entendre què palesen. La naturalesa d’una cosa està més enllà de si mateixa.

Un element de naturalesa espiritual –per anomenar d’alguna manera allò que no existeix en si mateix però que es revela en cada cosa– s’entreveu a través de les coses, les unifica i les interrelaciona… sense ser-hi.

Vet aquí de què va això de la unitat. És quelcom que qui no vol veure-ho no ho aprecia, perquè no és res en si mateix. Però apareix quan la trobada ens la presenta. L’espiritualitat es fa visible quan contemplem que rere la materialitat de cada cosa hi ha una força que l’aviva. La unitat es fa visible quan apreciem la grandesa de la diversitat. La unitat és sempre en cada fet i en cada objecte, però es manifesta només quan aquests s’harmonitzen amb allò que els rodeja, que els produeix, que els acompanya, perquè s’afina bé a si mateixa.

L’harmonia entre les coses és possible quan aquestes s’afinen bé a si mateixes.

Aprendre a apreciar l’invisible

La unitat es troba en els principis, en les essències, i per tant no resulta visible en si mateixa. Però es veu a través de les formes, és en elles que es veu. La unitat, malgrat que això pugui costar d’entendre, és allò que es veu en la diversitat quan es mira ben mirada, i s’entreveu que quan se la veu a ella no se la veu només a ella. La unitat és un eureka!, una descoberta sorprenent, una meravella que se’ns presenta, inesperadament, quan observem atentament alguna cosa i entenem la seva profunditat i interrelació amb els altres elements que participen de l’escena.

Quan ens obrim a apreciar la diversitat bo i acceptant tot el que ens mostra és quan apreciem la unitat: tot és germà, tot pertany a un mateix ordre de coses, tot té lloc al mateix món, tot existeix gràcies al fet que les altres coses existeixen. La unitat se’ns revela quan aconseguim una certa afinació i ens adonem de què significa l’harmonia.

La naturalesa de la unitat

Hem d’aconseguir explicar amb paraules senzilles que en la diversitat s’aprecia aquell comú universal que hi ha darrere seu, amagat rere les formes variables. Les constants o invariables estan presents en cada una de les variants. No hi ha fenòmens sense processos, no hi ha fets sense dinàmiques, no hi ha moviments sense forces, no hi ha fesomia si un esperit no dona la cara.

La unitat és l’element invariant que resideix en totes les formes variables. No té forma en si mateixa, perquè si en tingués ja pertanyeria a un grup o a un altre. La unitat és l’element que transcendeix totes les coses…

… i que alhora és en cada una d’elles. La unitat és sempre en nosaltres per diferents que siguem els uns dels altres. Aquesta és la seva ambivalent naturalesa: transcendent i però immanent a la vegada. Imperceptible i inevitable al mateix temps. Invisible però constatable.

La unicitat és l’espiritualitat feta visible

Per això en diem que és mística. La unitat és de naturalesa espiritual. No trenca pas amb la diversitat, però no deixa mai de ser-hi, subjacent a tot. No forma part del regne de la materialitat, però la conforma i es mostra en ella. Se’ns escapa si volem atrapar-la, però és sempre en nosaltres i no ens deixa mai penjats. La seva lògica és més forta i persuasiva que la nostra, limitada i relativa. És per això que de vegades la voldríem amagar, perquè escombra les nostres menudes idees i les converteix en pols o arena. L’espiritualitat trenca totes les fronteres i ho reuneix tot en un mateix món. L’única unicitat real és de naturalesa espiritual: sense forma però amb presència, sense colors però plena de llum, sense notes però amb harmonia.

Apreciar la unicitat és entreveure l’espiritualitat. Reconèixer que la unitat és sempre viva, inevitable, inconstant, és assumir que totes les diferències són només contingents, relatives, menors en importància. El que realment importa és allò que ens uneix. Apreciar les diferències però descuidar la igualtat o la justícia és tendir al supremacisme, que fa de la les diferències categories fermes i n’inferioritza una respecte a l’altra, la qual prefereix. En contra del supremacisme trobem la unicitat, que no és altra cosa que l’espiritualitat feta visible. La mística és la capacitat de fer visible l’invisible, de saber veure en cada cosa allò que no és en ella, aparentment, però la conforma i la conté, de fet, perquè hi és en essència. Sense manifestar-se però present.

La unitat per bandera

Crec que ha arribat l’hora que la ciutat bandera de la diversitat agafi la bandera de la unitat. Cal que Barcelona es converteixi en el que ja era, però que ho proclami sense embuts. És hora de passar a l’acció: allò inherent ha de d’explicar-se; allò intrínsec ha de quedar ben palès. Si no, la gent no se n’adona, i la unitat passa desapercebuda rere la diversitat. És com si els arbres ens tapessin el bosc.

Cal explicar amb paraules clares allò que sovint es dona per suposat. Cal posar de manifest allò que, de tan proper o immediat, senzill i inevitable, hem donat per descomptat. Cal tornar a explicar els supòsits, i la igualat n’és el primer: noies i nois, tots som iguals! Deixeu-vos de discussions, perquè tots som dignes per igual. Deixeu de fer que les categories es converteixin en classes socials, perquè tots tenim la mateixa integritat.

La diversitat en la unitat

Cal proclamar que la diversitat té lloc en el si de la igualtat, l’equanimitat, la convivència, la pau i la trobada. No hi ha diversitat fora del marc de la unitat. La igualtat, o equitat, i la justícia són la força que permet que la diversitat convisqui en harmonia. Si realment estimem la diversitat, hem de fer que aquesta evoqui la igualtat. No hi pot haver diversitat sense una igualtat que la permeti, d’entrada, i li faci de base.

Per trobar aquesta unitat, insisteixo, cal posar en valor aquell comú universal del qual tot forma part i al qual res se li escapa. Aquest comú és sense forma perquè si en tingués ja no seria universal. O atorguem a aquest no-ser categoria o ens quedarem amb una diversitat sense unitat, i això vol dir descoordinada, sense espai de trobada. I això ens porta a un món cada vegada més divergent, trencat, perillosament desarrelat. El pronòstic és molt desfavorable. Cal que alcem la bandera de la unitat d’una vegada. Totes som germanes i germans.

Barcelona, ciutat mística

Fem ja de Barcelona una ciutat mística, sensible, oberta a la diversitat i conscient que les diferències mostren una unitat subjacent, inherent i inevitable, perquè cada forma, a la seva manera, dona expressió als mateixos principis que donen vida.

No hi ha dubte que el que em dona vida a mi és el mateix que te’n dona a tu. Aquest element que compartim, tot i no ser visible en si mateix, es fa visible tant en tu com en mi. Aquesta és la seva naturalesa. Reconeguem-lo d’una vegada. No esperem a veure’l en si mateix. La unitat no la veurem si no és en el si de la diversitat. Si no reconeixem la unitat que hi ha en ella, Barcelona serà una ciutat morta.

Entenguem d’una vegada de què va això de la mística –de la unitat!– i deixem de considerar que unes persones en tenen possessió sobre les altres: allò espiritual és allò que tots tenim, és d’on venim i és on anem, ho anomenem com ho anomenem i ho entenguem com ho entenguem. No cal creure en re per acceptar que tot està lligat. Per molt que el fil sigui invisible, res s’escapa a la realitat que ens aglutina.

Tots som iguals davant l’origen que ens va donar la vida i el destí que ens engolirà. Desvestim per uns moments les diferències i entenguem que som iguals. El món ens ho demana a crits. Deixem d’alçar les banderes que ens diferencien i comencem a utilitzar, de manera immediata, una bandera invisible que ens representi a tots.

Tots units fem força, tant se val d’on veniu.