18 Ago Elogi de la divergència

Divergència implica diferència, però també relació. La divergència és sempre “en relació a”, i això vol dir que té en compte allò de que divergeix. Només es pot divergir de l’altre si se’l té en compte.

La divergència en si no té perquè portar a cap discussió o desavinença, sinó que simplement és expressió d’una diversitat connatural al món. Si les divergències porten al conflicte és perquè les posicions divergents no han sabut trobar el seu encaix. Crec que el mal en encaix es produeix quan s’oblida que la diversitat és inherent al món, o quan es considera que la única de les seves naturaleses.

Ni uniformitat ni aïllament

La diversitat és pròpia del món. No hi trobem, en tot l’univers, res que sigui idèntic a res. Tota cosa que puguem conèixer és singular.

No hi ha res ni ningú que experimenti l’existència si no és de manera singular. Ni tan sols allò que considerem universal està al marge d’allò particular. Per exemple, no hi ha “bellesa” sinó “coses belles”, i no hi ha “justícia” sinó que hi ha “accions justes”. La pau no és res més que una experiència, com ho és l’alegria o el dol. Considerar que allò que és universal transcendeix allò que es considera particular és inventar-se una categoria de coses allunyada de la realitat tangible d’aquest món.

L’altre error seria creure que la diversitat és la única característica d’aquest univers del que parlem. Al contrari, la diversitat és impossible sense la unitat, perquè l’existència és una relació: cap de les múltiples formes d’existència que apreciem roman al marge de les altres. Tot està sempre en relació amb el món (que com hem vist no és només un en si sinó també un conjunt de coses). Res pot ser individual sense pertànyer a un tot i res pot aspirar a ser universal sense assumir que allò particular també el conforma.

Universal i particular són els dos pols d’un mateix yinyang. No hi ha res general a fora de l’ordre de les coses particulars, ni hi ha res particular al marge d’allò que considerem universal. Parlar d’universals o de particularitats és posar el focus en una faceta o una altra d’un mateix element.

Elogi de la divergència

Amb tot, cal que abordem la diversitat sense abocar-la a la uniformitat ni aïllar res a un marge. Hem d’entendre que quan discrepem dels altres l’únic que fem és posicionar-nos en el món, com quan confluïm. Divergir i confluir són indicis que demostren que estem vius, que ens movem, que formem part del món. Perquè hauria de ser millor confluir que divergir? Tant una cosa com l’altre permeten que ens identifiquem, i que ens identifiquin, demostren que existim, en certa mesura.

No existeix res que no es concreti, no hi ha cap element que pugui ser considerat real si no pren cos i forma en un indret concret. No hi ha bellesa al marge de les coses belles. Que potser les roses són més belles que el peus d’un infant recent nascut?

La divergència és del tot desitjable, perquè expressa la diversitat i posa de manifest la unitat. Manifesta les peculiaritats d’una forma de veure les coses i, en fer-ho, revela la unitat que d’altra manera no podria contemplar-se: No podem veure el tot, però l’intuïm veient les coses diferents. No pel fet de veure la bellesa, només, de mil milions de maneres diferents deixarem de creure en la bellesa com un atribut en si.

Si no hi ha diversitat que no expressi la unitat, quina mena de por li hauríem de tenir a la discrepància? Que potser ens fa por que admetre la diversitat i defensar les divergències és creure que el món es dissoldrà i es partirà en infinits bocins?