15 Jun Estem llegint poc (i això que el món és un llibre obert)

Em penso que no sóc l’únic que, des que em vaig tancar a casa, confinat, no ha sigut capaç d’acabar ni un sol llibre. He llegit un miqueta, i de manera molt intermitent. El just per sobreviure. He agafat diversos llibres, però llegir un capítol era com fer una mitja-marató, i encara no he tingut forces per llegir-ne capo de sencer.

Però m’he adonat que no és només a través de les paraules que la vida ens demana ser llegida. El llenguatge de la vida parla molts idiomes, i la majoria d’ells no son verbals. El món és un llibre obert. La realitat ens parla, ens canta, ens dibuixa i ens escriu, i no és imprescindible fer-se amic de les lletres per entendre de què va això de la vida.

Un discurs comprensible

El curs del temps no s’atura, el discurs de l’existència no ha acabat, per ara, i mentre discorri oferirà una informació que és susceptible de ser assimilada. Aprehendre la vida és llegir el que ens explica. Conèixer el món és entendre el llenguatge amb que ens parla. La vida no ens és explicada com un conte, i tanmateix ens adonem que sabem interpretar-la.

No comprendre que la vida pot ser llegida i interpretada és com ser una mica analfabet. En la majoria de casos, no calen paraules per entendre de què va això de la vida. No tot està als llibres. Amb una mirada o una carícia en tenim de sobres per entendre el missatge que ens volen fer arribar.

De vegades les paraules empresonen. Acoten tan el sentit, son tan precises i tan clares, que el missatge pot quedar-hi excessivament encapsulat. I quedi clar que sóc amant de les paraules, jo. Però també entenc que són vehicles, i que allò que ens aporten està més enllà del que elles tenen.

Estem llegint poc (i això que el món és un llibre obert)

Un t’estimo pot dir menys que una mirada. Un imbècil pot no mostrar l’amor hi ha al darrere, subjacent, i fer més mal del què faria una bona bufetada. La paraula és susceptible de ser tergiversada, interessada, inoportuna i incompleta…

… i la vida, en canvi, manté sempre la seva completesa. Més enllà del llenguatge verbal el món ens parla amb tantes llengües que entre totes es completen i ens transmeten la veritat sencera. El problema és que estem llegint poc, i això que el món és un llibre obert, que tota l’estona clama missatges evidents.

El llenguatge no verbal sol ser molt fidel a la veritat. El llenguatge corporal, com el llenguatge dels ocells, sol estar més a prop del llenguatge del cor. Quan és el cor qui parla, ho faci amb el llenguatge que ho faci, ens revela sempre una informació sincera. Sovint no tindrem paraules per expressar-la, però en canvi sempre tenim llenguatge per entendre-ho. El llenguatge de la vida s’expressa de manera intel·ligible.

A no ser que en siguem analfabets.

Ens ho diu la vida: ha arribat la primavera

Cal que diem ben alt i ben clar que si durant tots aquests mesos la lectura no ha sigut el nostre fort, ens hem adonat que els missatges que ens ha enviat la naturalesa han sigut ben evidents. Hi ha qui no ha volgut llegir-los, i també hi ha qui ho ha fet i no ha volgut interpretar-los. Allà ells. En tot cas també em consta que no son pocs els que n’han volgut fer una lectura, i que el missatge els ha calat.

La vida ja no serà mai com abans perquè ha arribat la primavera. L’hem sentit a dins i l’hem percebut a fora. La seva força se’ns ha mostrat de dalt a baix, les seves portes se’ns han obert de bat a bat. Qui ha sabut llegir els signes de la naturalesa ha gaudit d’un banquet que feia temps que no gaudia. Mai com ara havia vist la vida presentar-nos una vivesa tan radiant.

La gramàtica

Com tota llengua escrita, el llenguatge de la naturalesa també segueix una gramàtica. L’ordre, el tempo, les omissions i les expressions explícites formen part de la literatura universal. La vida se’ns presenta explícitament, i en fer-ho ens revela l’inherent, perquè no és petita la part que només pot ser compresa que se’ns presenta implícitament.

No sempre cal que tot sigui evident. Ho saben els bons autors. Molts missatges ens arriben de manera indirecta o subtil, d’amagatotis o encriptats, i tanmateix resulten intel·ligibles. Un petó o un cop de puny, per exemple, ens informen de manera inenarrable del sentit del missatge que transmeten. El seu sentit és indubtable, i la paraula que l’expressaria impronunciable. No de tot podríem fer-ne una paraula.

Aprendre a llegir la vida

La vida pot ser llegida de vàries maneres, en tot moment. Però aquest 2020 resulta estar en negreta i subratllada, i només qui és molt analfabet de la naturalesa s’ha quedat sense lectura aquesta temporada. El món pot ser llegit tota l’estona i aquests dies més que mai. Creure que no ha passat res o que no ha canviat gran cosa és no adonar-se que els canvis tenen lloc a poc a poc, com l’envelliment, que ens passa sempre inadvertit, i ens n’adonem quan ja fa estona que ha realitzat la seva feina. Hem viscut un gran canvi, i estic sorprès de que tanta gent ja se n’hagi oblidat. En tot cas, el què ha sorgit poc a poc es farà gran i tard o d’hora caldrà enfrontar-ho.

Ha tingut lloc un punt d’inflexió. Potser el llenguatge de la vida és tan subtil que molts no ho han copsat, però ja ho veuran quan comenci a madurar el què ara ha nascut, i floreixi la primavera que ha vingut per escampar-se. Cada cop serà més evident. Qui es pensi que no ha canviat res que s’esperi i no tardarà gaire a comprendre que les coses no seran més com abans.

Afinar-se

Potser el que ens falta és afinar-nos. I potser amb el que ha passat ens en donarem compte, de com n’estàvem de desafinats. En tot cas, ara començarem a alfabetitzar-nos, per poder parlar amb la vida. Tindrem ganes d’afinar-nos amb el medi perquè afinar-se és acostar-se progressivament a la realitat. Del que es tracta és de, finalment, conjunyir-se a ella. Fluir amb ella. Estar en constant diàleg amb la ella.

Entendre’ns. I per entendre’ns hem de parlar una mateixa llengua, i és obvi que si bé el món no parla en les nostres llengües humanes, també és evident que nosaltres sí que parlem el seu llenguatge. A no ser que siguem analfabets, repeteixo, perquè el llenguatge de la vida és inherent a tots nosaltres, encara que només poc siguin capaços de comprendre’l de manera fefaent.

És ben cert que durant aquestes setmanes no hem tingut forces per llegir llibres, però també ho és que sí que n’hem tingut per llegir la vida d’una altra manera. No hem llegit gaires paraules, però hem llegit moltíssimes sensacions, hem escoltat que la vida bategava amb més intensitat que mai, hem viscut les emocions més clares que mai, i hem captat informacions més reveladores que mai.

No seguim fent veure que no ha passat res: Hem après molt. Estem començant a aprendre el llenguatge de la vida i poc a poc la cosa fluirà. La primavera florirà i passat l’estiu donarà els seus fruits. No sabem quan tardarà aquest cicle. Aprendre un nou llenguatge sempre és cosa de temps. Però sabem que poc a poc anem fent via, i que si la perseverança és al nostre costat arribarà el dia que parlarem la llengua d’una manera fluida. I el món ens entendrà. I sentirà que l’hem entès.