22 Ago Existir és mostrar(-se)

Diuen que l’Univers va sorgir del desig, mantingut per un ocult i inefable origen, d’esdevenir visible i palpable.

L’univers és una manifestació que no s’auto-genera: L’existència és l’esdevenir d’uns canvis que, eternament, se succeeixen per donar rostre a una força originadora insaciable. La realitat, en efecte, és quelcom que va més enllà d’allò que mai podrem arribar a veure, però si bé existir és mostrar-se –a un mateix com a individu– també és palesar aquest inefable origen que per manifestar-se a si mateix ha de recórrer a totes les formes.

I ho fa de manera inacabable, això de realitzar-se, ja que la seva naturalesa és absoluta. L’existència que genera aquest generador és una dimensió on les coses poden acotar-se i, per tant, esdevenir visibles i palpables, i ho fan eternament, en constant transformació, per tal de revelar la il·limitada dimensió de qui (o del què) es manifesta.

Gràcies a l’existenciació l’absolut esdevé relatiu; l’etern, temporal i l’il·limitat, finit.

I si ens exhibim, doncs, si ens mostrem i ens donem a conèixer, no és pas per afany de mostrar-nos a nosaltres mateixos, sinó per contribuir en aquesta tasca exhibicionista i reveladora de qui (o del què) ha generat tot això: l’etern originador i sostenidor de l’existència, a qui podem anomenar Al·là o de 99 altres maneres, perquè no, perquè qualsevol dels noms que li podem donar només ens el revela en part.